La percepció de la mida

Aquests dies passats he fet una mica de muntanya per les rodalies de Seattle.

Un cap de setmana l’Anna, el Marc i jo vam pujar els “Brothers” i el següent el White Horse peak acompanyats de dos autòctons, el Martin i el Geof .
Els dos pics ronden els 2000m. Semblen una tonteria, per a nosaltres, grans pirineistes. Però aquí és quan em vaig enfrontar amb el primer conflicte de percepció de la mida.
Les muntanyes del Pacific North West tenen la peculiaritat de saltar del bosc, dens i humit, directament a les glaceres. A més la orografia del terreny és de marcades pendents que surten des de nivell de mar. Si a tot això li ajuntem que els Americans fan parcs naturals de mida XXXL, ens trobem amb excursions a muntanyes de 2000m que desafien el més experimentat dels alpinistes Catalans (com per exemple jo mateix).
Relat curt de les ascencions, amenitzat amb alguna que altra foto bonica:

The Brothers, o els germans.

Sortida a 680 peus, després de 3 hores de viatge (amb un ferry pel mig). Les 3 primeres milles (5 Km) transcorren per un camí ben marcat I traçat fins al llac Lena (1960 peus). Travessem el llac I ens enfilem per un senderol ja menys marcat per un bosc d’arbres ancestrals. Després de 3 milles més arribem al “camp site” on dormim. Total del primer dia 10 Km i 800 m de desnivell. 4h de camí.
Al matí següent ens llevem a les 5:30. A les 6 comcencem a caminar bosc amunt fins que trobem les primeres llengües de neu. Ja des d’aquí la neu no ens abandonarà. Ens anem enfilant per pendents dretes que en algun punt arriben als 50º. Sortosament la neu està en condicions i no ens calen els crampons que no hem portat. Finalment entrem en un corredor de roca descomposada que pugem evitant esllevissades. Un cop al coll fem una grimpadeta per…. trobar que ens hem equivocat de cim!

Total que ens toca desgrimpar 5m de paret de III exposat fins a un altre coll i des d’allà ja arribem al cim real.
Sóm els primers del dia! Ens explaiem en la nostra soletat. Sols? Sols no! un chip monk (mena de mussaranya) ens ronda per robar-nos el menjar.
Cim: 2093m, 1 km i 1200m de desnivell des de la tenda.
La baixada es espectacular. Unes esquiades grandioses fins just on acaba la neu, després de camí a la tenda, carregar motxilles i tornar al cotxe.
Desnivell de baixada: 2000m del cim al cotxe, 13,2 Km i 11 hores des de que em sortit de la tenda.
No està mal per l’edat que tenim…
Però això no és res comparat amb el finde següent!!

White Horse
La intenció original era fer el Glacier Peak, però resulta que les pluges de l’hivern es van endur la carretera. Així doncs que canviem l’excursó per anar al White Horse. D’aquesta muntanya no en tinc les dades exactes, però en faré una descripció, tan mateix.
Per començar ens va costar molt trobar el camí, resulta que la ruta estava marcada amb un cartell equivocat. Gracies, però, a aquest despiste de camins vam poder visitar una mina d’aquestes que feien els colons en la època de la febre d’or, amb el carrilet inclòs! Un cop trobem el camí ens comencem a enfilar cap amunt sense aturador. El camí puja molt molt dret i les motxilles carregades amb crampons, piolets, cordes i tendes ens pesen com dos Juanfrans gegants. La cosa no para de pujar en les 4h de camí que fem. Probablement fem uns 1500m (4500peus) de desnivell. Acampem sobre la neu en una clarriana just dalt d’un coll, amb vistes espectaculars al Mont Baker. Sopem tot patint un atac increible de millons de mosquits assassins. Per sort nosaltres hem dut la tenda i alla dintre estem resguardats dels xupassang. Els dos autòctons han estat més agosarats i han vingut per fer bibac, els mosquits no els perdonen.
Al matí següent ens llevem a les 5, esmorzem i reemprenem el camí. La boira ens dificulta la aproximació, primer ens cal baixar un coll i fer una travessa a la cerca d’una canal que ens permeti l’accés al glaciar. Finalment s’aixeca la boira i trobem el pas. Ens enfilem per la neu, ben calçats amb crampons i piolets per pendents de 40º. Quan finalment arribem al coll ens emocionem amb el paisatge. Davant nostre tenim un glaciar que ni en els millors dies del Vignemale! Un circ de neu pura enmarcat per pics escarpats de roca, amb caigudes vertiginoes de 2000m fins al fons de la vall, on podem veure els poblets. Em recorda un xic a Chamonix, però a l’americana i només a 2000m!
Ens encordem per si de cas hi ha alguna esquerda i enfilem glacera amunt. Per arrivar a l’arrimalla ens cal passar per una aresta de neu afilada molt senzilla però estètica. Quan deixem la neu, ens trobem amb una paret equipada amb una corda fixa. Ens assegurem amb un matxard a la corda i acabem els últims 20m fins al cim al més pur estil alpí. Que més es pot desitjar? Neu i roca!!!
La baixada no la detallo tant. Només comentar que els 2000 i escaig metres que fem ens deixen trinxats. Les pendents i el pes de la motxilla es fan sentir. Total 12 hores des de que sortim de la tenda!








Aixi és com he canviat la meva percepció de la mida. A partir d’ara 6000 peus no serà més una cosa de domingueros. Les muntanyes d’aquí juguen en una altra lliga, amb normes diferents i altres estandards. Poden no ser tan altes, però són definitivament més salvatges que no pas al Pirineu. Em caldrà, doncs aprendre el seu llenguatge.

Com fer pa a Seattle (o a qualsevol altre lloc)

Una de les aficions que he adquirit aqui a Seattle és la de fer-me el meu propi pa.
No és una afició que hagi sortit del no res. Tampoc és una extensió dels meus estudis amb llevat. Ja a Sant Cugat ens el feiem amb el Xesco en els nostres moments més romàntics, davant ¨la màquina de fer pa¨. Però aquí he assolit un nou nivell. Vaig començar amb la màquina, però ben aviat vaig desobrir que la cosa millorava molt si el coïa al forn. Després de moltes probes i de comentar-ho amb altres membres del lab vaig acabar obtenint un fabulós llibre de receptes i he anat investigant, probant condicions i adaptant el meu protocol fins obtenir un fabulós pa estil xapata que és l'enveja de tot el veinat.
I aquí teniu la recepta. Com veureu és a l'americana, però és que hom s´ha d'adaptar!

Ingredients:
20 onces de farina blanca
12 onces d'aigua
1 i 1/2 culleradetes de sal
1 cullerada sopera de sucre
2 cullerades soperes d'oli
1 cullerada de llevat rapid (llevat liofilitzat)

Preparació:
Si es disposa d'una màquina de fer pa es barregen tots els ingredients amb el programa d'amassat. En cas de fer-ho manualment es barreja la sal, el sucre i el llevat amb l'aigua i després s'afegeig la farina; s'amassa com a mínim 20 minuts. Segurament caldrà afegir una mica més de farina per fer la massa consistent. El punt ideal és quan la massa és lleugerament enganxosa.
Un cop tot amassat (sigui a mà o amb la màquina) feu-ne una bola i poseu-la dintre d'un bol prèviament untat amb oli. Deixeu la massa reposar unes quantes hores a temperatura ambient (idelament 30ºC). Si heu fet la massa a la nit la deixeu fins al matí següent, en cas que ho hagueu fet al matí la deixeu fins la nit, i si l'heu fet a mitja tarda us poseu el despertador a les 5 del matí i així aprofiteu per fer una excursió. Durant aquest temps la massa haurà crescut uns 3 cops la mida inicial. Aquesta etapa és clau. Per obtenir els resultats òptims cal que no us hagueu passat amb el llevat i que la massa no sigui massa tova, altrament s'inflarà massa i perdrà consistència.
Torneu a amassar la massa perquè perdi part de l'aire. En torneu a fer una bola i la poseu de nou al bol untat d'oli. La deixeu a 4ºC (nevera) unes quantes hores més, si la poseu al matí fins la tarda i si la poseu a la nit fins al matí següent i, si us n'heu anat d'exciursió deixeu-la fins que torneu amb un nou cim a la butxaca. La raó d'aquest pas és permetre que la massa es consolidi sense que fermenti en excés.
Un cop passades aquestes hores traieu el pa de la nevera. Veureu que ha crescut una mica de nou. Dividiu la massa en tres trossos tallant-la suament amb un ganivet de serra. Amb suavitat aneu rodant cada tros fins aconseguir una forma de baguette. És molt important, en aquest pas, no manossejar molt la massa, sinó perdrieu l'aire que hi ha dintre. Deixeu reposar les baguettes sobre una plata de forn untada d'oli un parell d'hores perquè acabin de crèixer i finalment les poseu al forn a 400ºF (alerta que són ºF i no ºC !!).
Just quan poseu el pa al forn, i per evitar que es ressequi la superfície podeu tirar mig got d'aigua a les parets del forn per crear vapor i tanqueu ràpidament la porta del forn. Si ho feu així aneu alerta en no tirar aigua sobre el vidre de la prota del forn perquè se us esquerdaira (parla la veu de l'experiència).
El pa tarda uns 20 min a coure's. Veureu com s'infla i va agafant un color fantàstic. També sentireu com la cuina s'omple d'una olor sublim i que la boca se us fa aigua... uhm!! Però tingueu paciència, quan tragueu el pa del forn no us el mengeu de seguit, deixeu-lo reposar tapat amb un drap fins que es refredi suficientment com per ser tallat i menjat sense cremar-se.
I finalment un parell de consells sortits de la meva experiència:
1) no us passeu amb el llevat. Més no és millor!
2) vigileu sobretot que la massa sigui prou consistent. Millor una mica d'excés de farina que no d'aigua
3) aquest protocol és molt llarg. Fet així queda un pa deliciós increible i extraordianri, ara bé, si teniu poc temps podeu treure l'etapa del mig de 4ºC i reduir la primera fermentació a 2h.
4) si feu servir la màquina de fer pa podeu escursar, també la primera etapa de fermentació, ja que el programa de fer massa n'inclou una i a més la fa a 30ºC, la temperatura òptima.

I com que no em vull enrollar més m'en vaig a probar el pa que he fet mentres escrivia la recepta. El veureu a la foto.

BON PROFIT!!!

La peli de Bastanist

I si voleu veure la peli sencera mireu el link dels videos just aqui a la dreta

Mireu videos!

El meu germanet Marcus-el-de-Guate s'ha dedicat a penjar a You-tube algun que altre video. Si aneu a la part inferior dreta del bolg hi trobareu el link. El dels animalons va ser grabat al "rain forest' a la peninsula olimpica (veure mapa de seattle per saber on es), quan van venir els meus pares de visita. Els altres son ja uns classics de les pantalles. Absolutament imprescindibles en tota filmoteca que es precii

La meva primera entrada

Aqui començo el meu blog!
Fa dies que pensava en fer-ne un i finalment he entrat en accio.
El prodria escriure en angles per fer-lo extensiu a la gent d'aqui Seattle, pero la veritat es que encara em sento mes comode escribint en catala. Per cert, perdoneu la manca d'accents, pero es que amb aquest teclat encara no tinc massa dominat com posar-los!
Properament us fare particeps de les meves aventures Seattelenques via el blog. Sabreu quin es el meu dia a dia, quines muntanyes val la pena pujar i quina es la millor manera de fer pa. Pero ara de moment us deixo amb aquest primer missatge i em dedicare a configurar la pagina perque es vegi ben bonica!
fins aviat!