dimecres, 29 d’agost del 2007

Welcome to America!

Viure a america està resultant una experiència molt enriquidora.
Si si, no dic pas cap mentida! No us penseu que aquí tot es resumeix en treballar i menjar hamburgueses. Hi ha quelcom més que resta ocult als ulls dels llunyans europeus.
La idea que tenia jo d’america abans de venir era força pessimista. Me l’imaginava una terra despiadada on tot el que importava eren els diners i els diners i els diners. Per contra m’he trobat amb una ciutat (i fixeu-vos que dic ciutat i no país) on la gent va molt amb bici, on tots els supermercats o bé són de menjar orgànic o bé hi tenen una secció molt gran destinada. No m’ho esperava pas, jo, això!
A més es dediquen a dir pestes del Bush sense parar i quan em veuen amb la samarreta del Che venen a parlar amb mi per saber quina opinió en tinc i dir-me que ells la comparteixen!
Ostes això és molt fort!!!
Del tema seguretat també en puc parlar. Aquí no cal tancar la porta de casa. Un exemple: l’Anna va comprar un disc dur per internet i els de la companyia van venir i el van deixar davant de casa, allà al mig del carrer, i s’hi va quedar tot un dia sense que ningú l’agafés! Us imagineu això per Barcelona o per Sant cugat?
Els Estats Units són una terra plena de diversitat, diferent de la diversitat europea però tan mateix diversitat.
Aquí es distingeix clarament entre les dues costes i l’interior, o entre el nord i el sud. Les costes són eminentment progressistes i lliberals. L’interior és terra de Red necks (cazurros pueblerions) votadors del Bush i integistes religiosos. Aquesta mateixa distinció també es pot fer més o menys extensible entre les ciutats i les zones rurals. I dintre del que es pot considerar els Estats Units progressites la palma se l’enporten els del Pacífic Nord Oest, o sigui Oregon i Washington.
Perquè?
No us ho se dir ben bé. Potser per què són aprop de Canadà?
Per què tenene una tradició lliurepensadora?
Això potser es tema d’un altre Post

Excursió a la Entiat Crest

La última excursió que hem fe l'Anna i jo ha estat a la Entiat Crest.
Aquesta regió queda a l'est de la serralada de les Casacades, aprop del desert i per tant és molt més seca que no pas la part occidental.
Vam estar 4 dies per allà i vam fer 3 cims: Emerald i Saska peaks un dia i Cardinal Peak el següent. Els tres fan al voltant de 2600m, però com que estan a la part oriental de la serralada on fa més calor no hi havia cap glacera.
En l'apartat de fotos hi he penjat algunes de les fotos de l'excursió.

dijous, 23 d’agost del 2007

El meu pare ha fet la Pica d'Estats


De vegades els que som tan muntanyeros ens oblidem del que representa fer un pic pels qui no hi estan tant acostumats.
El meu pare va anar a pujar la Pica d'Estats ara fa uns dies i me n'ha fet un relat. Li he demanat permís per penjar-lo al blog perquè m'ha agradat molt llegir la seva experiència. És sempre enriquidor i una bona lliçó per a nosaltres "muntanyeros experimentats" entendre des de dintre el que pot sentir un nou vingut al món pirenaic. Algun dels seus comentaris us seràn familiars, altres els trobareu divertits. A mi m'ha recordat els primers cops que vaig anar a la muntanya, ara fa ja 12 anys amb el grup mini.

HE FET LA PICA D’ESTATS!

Antecedents

L’any 1990, tot just feia 5 mesos que havia nascut el Nil, el Xavier va animar-me a fer El Canigó. Era el primer any que fèiem estiu a La Cerdanya i més concretament, ens estàvem a Lliva, en una caseta petitona però amb un bonic jardí. Jo no he estat (ni ho soc) home de muntanya, vull dir de fer muntanyes, tot i que prefereixo la muntanya al mar. Però, mireu, això de grimpar muntanyes no s’ha fet per a mi. Tampoc soc procliu a l’esport, es a dir que, ni abans ni ara puc considerar-me un home físicament preparat per a fer aquestes grimpades.

Aleshores, de quant vaig fer El Canigó, tenia 41 anys. I el vaig fer, amb “bambes” i amb el record que, de baixada, vaig pixar a contra vent. (Sense comentaris). D’aquella fita en guardo un bell record de tot plegat, de l’abans, del moment i del després, amb una auca que vaig fer per a commemorar l’efemèride i del bon ambient de colla que vàrem tenir.

La planificació

Disset anys després del Canigó, el mateix seductor d’aleshores, en Xavier, em proposa de fer La Pica d’Estats. En aquests anys, la meva poca cultura de muntanya m’ha arribat de la mà del meu fill Oriol que n’és un gran aficionat, vaja! que és un d’aquells que grimpen i escalen parets i glaceres, i, per tant, sabia que la Pica és el sostre de Catalunya amb els seus 3.143 m. Però, tot i la informació, la meva inconsciència va fer que acceptés la proposta.

De primer es va especular de fer la Pica per La Vall Farrera: arribar fins als llacs, fer acampada i a l’endemà, atacar-la per la banda catalana. Pocs dies després, el Xavier s’assabenta que per la part de França hi ha un refugi, el de Pines, a 2.246 m., i ens proposar d’anar per aquest costat per tal de no haver de carregar tendes i anar més lleugers de motxilles. Ens diu que desconeix la ruta, però que la suposa semblant a la del refugi de La Vallferrera fins els llacs. Així és que, decidim pujar el sostre de Catalunya per França.

Els integrants

A més a més del nostre guia espiritual de muntanya, en Xavier i d’aquest que us escriu, l’expedició estava composada per: la meva companya la Ivette, la companya del Xavier, la Pepi, la Carola i el Jaume i una darrera adquisició, la Pilar que en 24 hores va prendre consciència per a fer la Pica.

D’aquests, son experimentats muntanyencs: el Xavier, la Pepi, el Jaume i la Pilar. La Carola, empesa pel seu company, ha fet alguns cims. La Ivette, tot i agradar-li molt la muntanya, te un impediment físic de genoll que la limita moltíssim a grimpar, però la seva tossuderia i el seu esperit l’empenyen a fer gestes impensables. Per aquesta raó, ella i la Pepi, només (ai, quin només!) pujaran fins al refugi. De mi ja us heu fet una idea en els antecedents. No ens hem d’oblidar de la Lluna, una gossa d’atura del Xavier i la Pepi, que també és una experimentada escaladora.

Els fets

El dia 14 d’agost de 2007 quedem a ¼ de 8 del matí a la benzinera de Puigcerdà, però no és fins ¾ de 8 que sortim. Ai, la puntualitat! Prenem la ruta en direcció al túnel de Puig Morents fins arribar a Tarascó. Allí ens endinsem cap a Vicdessos i Auzat fins arribar al pàrquing vora el riu Artiguet. Tot plegat una hora i mitja sense comptar la parada que hem fet per esmorzar i comprar pa a Tarascó. Un cop al pàrquing preparem entrepans per dinar durant la pujada al refugi. A les 10,30 h. Iniciem l’ascensió, i dic ascensió perquè de 1.180 m., on és el pàrquing pujarem fins als 2.246 m., on és el refugi. Un cartell anuncia que es triga 3 hores a pujar. Em pregunto, per a qui deu ser aquest cartell? Ràpidament fem els nostres càlculs perquè el ritme ens el marcarà la Ivette (pel que ja us he explicat de la seva lesió de genoll) i calculem una hora més de pujada.

El primer tram fins arribar als 500 m. aproximadament, transcorre per un bonic bosc, el de Fontanals, curull de faigs, bedolls i avets. És costerut, però la bellesa de l’indret i, sobre tot, el fet d’anar arrecerats del sol, ens el fa interpretar com a menys dificultós del que veritablement és perquè, el cert és que en cap moment es deixa de pujar en ziga zaga.

Un cop sortim del bosc, comença un segon tram que, si bé no deixar de pujar, la seva progressió és més suau, llevat d’alguns trossos on s’ha de fer alguns equilibris per passar-los. El més fotut serà que, fins al refugi, no hi ha ni un bocí d’ombra. A aquest indret, on es troba l’Orri de Nouzère, hi hem arribat en dues hores, és a dir que, pel que sembla, anem a bon ritme. Aclariment lingüístic: se’n diu orri a l’indret on es sol munyir el bestiar.

La calor i l’esforç realitzat pujant el bosc de Fontanals comencen a fer estralls i el ritme s’alenteix. Passada una hora més d’ascensió decidim fer una parada per a dinar. Hem triat un lloc gens adient perquè d’allí estat es veu un tram molt costerut que ens espera. Què hi farem! Pit i fora! Seguim pujant i pujant, i pujant i pujant, i del refugi cap indici. Tots escrutem cap a munt cercant el referent d’una fotografia que vàrem veure en un llibre on apareixia l’edifici dominant el llac. A l’hora cinc i escaig, grimpem un tram de roques i just al girar ens el trobem, arrecerat al Vent del Nord i enfilat sobre la vessant del llac. Ho hem aconseguit! Han estat cinc hores llargues de pujada per arribar-hi. És evident que el cartell del començament del camí on s’anunciaven tres hores d’ascensió serveix per a gent preparada. Malfieu-vos, doncs, els profans de la muntanya.

Som al refugi

Ocupem les lliteres que ens pertoquen no sense abans bescanviar les botes de muntanya per una mena de sabates de goma que ens posen a la nostra disposició. Hom pensa el munt de peus que hauran guardat aquelles sabates. Són a dins de dues caixes, totes amuntegades, de manera que hem de fer mans i mànigues per trobar la parella. Jo m’havia portat unes babutxes exòtiques, encotonades, mig estripades, i una bona estona he anat amb elles, però a la fi he hagut de cercar el meu parell de sabates “humanitàries”.

Com que no hem avisat de que portàvem un gos, no ens el deixaran tenir a dins del refugi, de manera que el Xavier (que ja s’ho ensumava) ha portat una tenda on dormirà amb la gossa.

Un cop descarregats de motxilles, decidim remullar-nos els peus al llac. N’hi ha dues molt més agosarades (la Ivette i la Pilar) que decideixen fer-se un bany. Tot i el que es pugui pensar, l’aigua no està especialment freda, però, vaja! s’ha de ser decidit per a fer-se un bany. A la Ivette li va de meravella perquè, la pobra, ha arribat amb el genoll destrossat. L’aigua ferrosa del llac li exerceix de bàlsam. El meu bany de peus també em senta de meravella.

A les set ens entaulem per sopar. A més de 2.000 m. d’alçada, tot ens sembla boníssim. Una sopa que vol ser d’alguna cosa i que no endevinem de què, un estofat on hi cal posar força pebre perquè prengui gustosa consistència, acompanyat d’arròs per a espessir un suquet aigualit i unes postres de confitura i una mena de merenga sospitosa. Entre els set, dues ampolles de vi, més el cafè i alguna copeta per amanir la sobretaula i anar a dormir. Ah! Amb la sopa hem demanat el pa, però ens diuen que no ens el posaran fins l’estofat perquè la gent s’afarta i aleshores deixa el menjar. Això ve a ser com un internat, no us sembla? Fet i fet, seran les nou de la nit quan ens allitem. Jo el primer!

Del refugi cal destacar que hi ha una flamant dutxa de quatre minuts d’aigua calenta a raó de 3 €. Només s’han dutxat la Carola i el Jaume que, per a fer-ho més rentable, ho fan plegats. Ep! que s’estimen molt i fan parella. La Pepi els hi proporciona el xampú, amb tant d’encert que resulta que la cosa és una crema hidratant. Us imagineu la parella sota la dutxa amb els cabells i altres parts ben hidratades? Sense comentaris. Cadascú és lliure d’imaginar el que sigui.

També destacaré del refugi les seves lliteres de tres pisos a on s’accedeix per una mena de pal de galliner. Durant el sopar m’han fet creure que jo havia de dormir a dalt de tot. I la meva visita nocturna al pixador? Em caldrà desgrimpar i grimpar pel pal de galliner? I tot això, a les fosques? Ai, que ja cloquejo! No, a les fosques no perquè duc un potentíssim frontal del meu fill de tres intensitats de llum que és una meravella. Finalment descobreixo la facècia dels companys. Quina gràcia. Uf! Quin descans!

Per acabar us he de dir que les meves visites al bany sempre han estat al de les dones perquè en el dels homes hi ha aquella mena de plataformes franceses per a fer les teves necessitats que tant odio, on t’has d’eixarrancar amb l’esperança que allò que surt no vagi a parar als pantalons. Res de tant còmode com una bona tassa de wàter, i a ser possible, amb reposa natges.

El dia D

Sona el despertador telefònic del Jaume. Jo no el sento perquè sordejo. La Ivette em desperta. Son les sis i quant del matí. M’aixeco d’un salt, em rento i em vesteixo. Soc un dels primers a fer-ho, cosa que em permet moure’m amb certa tranquil·litat pels rentadors. Poc temps després, allò serà un bullidor de gent que es fa la “toalette”. Entre una cosa i l’altre, la resta de la colla triga trenta minuts a enllestir, així és que a tres quarts de set ens entaulem per esmorzar. Cafè de mitjó, llet en pols, llesques de pa de no sé quin dia, mantega i confitura. Bona provisió energètica per a grimpar la muntanya. El Xavier no ha dormit massa bé perquè ha fet força vent per la nit i la tenda era un baterell.

Enllestim els preparatius i partim vers la Pica a dos quarts de vuit. Ens esperen uns 900 m. de desnivell que, teòricament, haurem d’assolir en tres hores i escaig. Aviso que això de l’horari no va per a mi. La Carola em secunda i, fet i fet, calculem que hi arribarem en quatre hores i escaig.

La ruta, sempre ben assenyalada, comença amb una petita grimpada seguida d’un tram que voreja les tarteres de l’indret. Anem a bon ritme, però el dia s’ha llevat amb molt de vent i això ens fa témer que, a dalt de tot, la cosa sigui pitjor. Per contra, no hi ha ni un sol núvol i el cel és net i llis com una patena i això fa que les muntanyes es retallin majestuoses i mostrin els seus colors canviants segon els escometi el sol.

A mitja hora de la sortida comencen les primeres dificultats del terreny, dificultats que ja no ens deixaran fins al final. No cal entrar en tecnicismes ni en cites geogràfiques, prou guies hi ha perquè us n’informeu, però us he de dir que, en arribar a un petit llac (no pas el de Montcalm) hora i mitja després de la partida, i mirar cap a munt i veure totes aquelles muntanyes tan altes (pic de Montcalm, pic de Sotllo, la Pica d’Estats) el meu ànim trontolla. No estic pas cansat, però dubto de la meva capacitat per a fer el cim. Així és que plantejo als meus companys (el Xavier, la Carola, la Pilar i el Jaume) de deixar-los fer i tornar-me’n al refugi. Aleshores el nostre cap espiritual, el Xavier diu que si jo me’n torno, tots se’n tornen. Ah, carai! que diria en Capri. Amb això no hi comptava. A veure si, per culpa meva, l’expedició ha de ser un fracàs! Doncs, res, a munt les feres! Per ells, val la pena de seguir. Ja veurem si la cosa (que soc jo) arriba.

Dit i fet! Seguim la ruta que s’enfila, ara sí i ara també, per roques i tarteres. Arribem a l’estany de Montcalm on encara s’hi pot veure una gran clapa de gel. Algú fa al·lusió a les neus perennes de fa alguns anys i de que això del calentament de la terra és inexorable. Mengem una mica. Fruita, sobre tot. Cap dels expedicionaris ha begut gaire, per no dir gens. El vent sembla que minvi i això ens anima. El sol, tot hi haver sortit fa una bona estona, encara no ens aclapara perquè les mateixes muntanyes ens fan d’ombrel·la. Reprenem el camí i ja ens acostem al coll de la Cometa, que és a 2.905 m. Encara ens queda abastar el coll de Riufred i el decidim atacar per la tartera. És un encert perquè per l’altre banda és una botifarra de pujada. És aleshores que veig possible fer la Pica. Penso en els meus fills, tots tres de muntanya, i en pensar-hi, decideixo fer el cim. Porto d’ells alguns equipaments. De l’Oriol, els pals; del Marc, les botes; del Nil, el “Goretex” que, per cert, no m’he tret ni em trauré en tota la pujada, ben al contrari dels altres que han anat mudant de roba. Potser soc un insensat, però amb el “Gorex” m’hi trobo bé.

Un cop al coll de Riufred, contemplem: a l’esquerra el Montcalm i a la dreta la Pica d’Estats. Estic tant animós que em veuria en cor fe fer-los tots dos. Però, deixem-nos d’encimbellades eufòriques i toquem de peus a terra. Abans d’atacar el darrer tram, el Xavier ens recomana menjar una mica: unes prunes per a l’escomesa. I, noi, no sé si son les prunes i que sé jo, però el cert és que arribem al cim en una grimpada final alegre, no sense abans creuar-nos amb un avi de vuitanta anys que ja l’ha fet, i que m’encoratja. Amb tant d’esperonament, qui no fa el cim?

Ja hem fet el cim!

Pels qui coneguin el cim de la Pica, sabran que, en hora punta, allò és un bullidor de gent. Pel cap baix, més de trenta persones fent equilibris entre les roques punxegudes i en un espai no més gran de tres metres d’amplada per quinze de fons. A banda i banda, l’abisme!

Demano número per a fer-me la fotografia junt a la creu. La Carola li ha agafat un “llullu” com diu ella, de vertigen. Tot just arribar, s’asseu i fuma. Fotografio a la Pilar brandant la bandera catalana en mig d’una munió de desconeguts i penso que, quan sigui àvia, els nets li preguntaran: qui són tota aquesta gent que t’acompanya, iaia? I ella podrà inventar-se històries de cada un d’ells i fer-ho bonic o fantàstic, o dir-los-hi que són els primers clients de l’estació de metro de la Pica. El Xavier també capta les instantànies i, oh, meravella! aconsegueix fer una fotografia de la Lluna, sola, al costat de la creu. Perquè, a tot això us he de dir que la Lluna també ha fet el cim. Quan hem trigat? Quatre hores i quinze minuts. Gens malament per a uns profans de la muntanya com la Carola i jo, no us sembla?

I, ara què? Doncs, ara, cap a vall!

Tot el que puja, baixa!

O, tot el qui puja, ha de baixar, inexorablement. Aquesta és la gran veritat quan puges una muntanya, perquè, quedar-t’hi..., més aviat no.

La baixada, doncs, es comença amb alegria. Hem fet el cim i això anima. Al llarg de la travessa d’ascens només feia que pensar: que coi hi faig jo aquí? Quan he arribat al cim m’he sentit orgullós de ser-hi i el camí que fet m’apar senzill, per això hom empren la tornada amb alegria. Però, a mida que vas baixant, comences a pensar: tot això he pujat? Pujava tant el camí? Aquest roc no em sona! Aquest corriol no hi era! Ai, les cames!

Si, amics, això de baixar no és tan senzill com sembla, perquè, a l’esforç físic de la pujada ara cal afegir el desgast que representa suportar amb les cames la forta pendent i no estimbar-te per una ensupegada fortuïta.

Després de dues hores de descens, les cames comencen a fer figa. Sobre tot els turmells que, per naturalesa, els tinc febles. Resolt, doncs, a no acabar malament l’aventura i baixar més a poc a poc que no pas els altres. Tot i així, arribem al refugi en quatre hores. El Xavier i la Pilar ho fan en tres hores i mitja i avancen feina per preparar les motxilles que havíem deixat al matí per anar més lleugers. La Ivette i la Pepi, que s'havien quedat, ja no hi són. Santament han marxat a les deu del matí cap al punt de partida, el pàrquing. Més tard ens assabentarem que han trigat sis hores en baixar pels problemes de genoll de la Ivette.

A mi també m’espera un calvari, però de baixada, perquè, a la feblesa i inseguretat de les cames, cal afegir-li el pes de la motxilla.

Mengem una mica i a dos quarts de cinc iniciem el descens final. Cal que us recordi com va ser la pujada? El Xavier decideix anar al meu ritme, cosa que mai li ho agrairé, perquè, per a un home de muntanya com és ell, és tota una matada.

Després de dues hores i mitja de baixar, talment com les tentines d’un infant que comença a caminar, arribem a les portes del bosc de Fontanals. Allí els dic que facin via per tal de tranquil·litzar a la Ivette i la Pepi que ens esperen no més enllà de les set del vespre. El Jaume, la Pilar i la Carola s’avancen però el Xavier resta amb mi. Insisteixo en que ell també s’avanci, però, com a bon cap d’expedició, em fa costat. Ara recordo la paràbola del pastor que abandona el ramat per anar a cercar l’ovella perduda. No és que fos una ovella perduda però si malmesa per l’aventura de fer la Pica d’Estats.

Per no capficar-me en el temps que passa i la distància recorreguda, només faig que parlar i cantar. Així com a la pujada he hagut de menester poca aigua, a la baixada, i degut al sol que no ens ha deixat en cap moment, el meu cos en demana de manera periòdica. D’un rierol del camí, abans del bosc, hem begut i ens hem nodrit d’una aigüeta fresca que fa cantar els àngels. La meva cantimplora, rònega i abonyegada, no te mosquetó i he hagut d’improvisar una baga amb un mocador i penjar-me-la del canell, de manera que, fins que no l’he acabada l’aigua, ha dringat amb el repic dels bastons.

Ara que parlo de bastons, us he de dir que, sense ells, hagués estat endebades fer el cim. És un gran invent això de la crossa de muntanya, sobre tot per a passerells com jo.

Les darreres dues hores de baixada les fem pel bosc de Fontanals. La motxilla em pesa i em desestabilitza un no dir. Li garanteixo al Xavier que, d’arribar, hi arribarem. Ell diu que no ho dubte, però pensa (i això m’ho va dir després) com arribaré?

Doncs, us he de dir que vaig arribar bé, després de quatre hores i mitja de baixada des del refugi. L’expedició havia culminat amb èxit i sense una macada.

Fem càlculs: Sortida del refugi a dos quart de vuit del matí, arribada al pàrquing a les nou del vespre. Tot plegat, tretze hores de camí, de les quals, quatre i quart de pujar i la resta de baixar. Si us he de dir la veritat, no ho recomano a ningú.

El cas, però, és que tornava a ser al lloc de partida i allí, a més d’una bona rentada al riu i una nova muda, ens esperava un melonet ben dolç per a refer-nos de sucre. La Ivette i la Pepi ens rebem amb llorers victoriosos (és un dir) i tots estem més que contents per la gesta.

Tornem a casa i em deleixo per conduir i guanyar metres sense esforç.

El fill del Xavier ens ha trucat per dir-nos que ens ha deixat un trofeu a casa. Hi anem de petac, tot i el cansament. Quin és el trofeu pels alpinistes? Una cassoleta de mongetes, botifarra i ànec d’una granja de Formigueres de reconegut prestigi.

Son les dotze de la nit i ens atipem de cassoleta, tot remembrant la gesta. En acabat, la Ivette i jo tornem a casa, ens dutxem i ens fiquem al llit, més baldats que mai, però amb el grandíssim plaer que representa haver fet, ella l’Estany de Pinet i jo, la Pica d’Estats, sostre de Catalunya.

Epíleg

Després de quatre dies de fer la Pica d’Estats, el meu cos encara no ha tornat a lloc. Les cames les tinc adolorides, qui sap lo! Segueixo preguntant-me, quin neguit m’ha menat a aquelles altures, però no me’n desdic del que he fet i, és més, em sento satisfet d’haver-ho fet. Crec que, a part de la preparació física que hom hauria de tenir per a fer aquestes gestes (jo, ja us ho he dit, no la tinc) cal tenir una bona mentalitat. Sense mentalitat no ho hagués aconseguit. Per altre banda crec que la meva preparació teatral, sobre tot pel que fa al treball de respiració i oxigenació, m’ha ajudat, i molt. No cal dir que aquesta experiència m’encoratja a fer-ne d’altres i, com diu el meu fill, és possible que m’agafi el cuquet de la muntanya. Jo mai tinc un no per a res i per tant, qui sap? potser ens veurem aviat en un altre cim.

Dades tècniques

Objectiu: La Pica d’Estats

Alçada: 3.143 m. (Sostre de Catalunya)

Ruta: Francesa

Sortida: Pàrquing de l’Artigue

Ruta: Bosc de Fontanals – Orri de Nouzère – refugi de Pines

Estany de Montcalm – Coll de Cometa – Coll de Riufred

Pica d’Estats

Alçades: Pàrquing l’Artigue 1.180 m.

Refugi de Pines 2.246 m.

Pica d’Estats 3.143 m.

Planificació: Primer dia

del pàrquing de l’Artigue al refugi de Pines (5 hores)

Segon dia

del refugi de Pines a la Pica d’Estats (4h. 15m.)

Tornada al refugi (4h.)

Baixada al pàrquing d’Artigue (4h. 30m.)

Tornada al pàrquing de la Pepi i la Ivette (6h.)



Ignasi Roda Fàbregas

dijous, 9 d’agost del 2007

M'han concedit la beca del ministeri!!

Olé olé olé!!!

Ja tinc beca
ja tinc beca!

Ara ja formaré part dels expatriats financiats pel govern espanyol.
Lo més curiós del cas és que ens paguen per marxar i després ens ho posen difícil per tornar.

És ben sorprenent que es gastin els diners en fer-nos treballar als USA, no?
Però no seré pas jo qui em queixi ara!!

dissabte, 4 d’agost del 2007

San Francesc i la història d’Amèrica


El cap de setmana passat vam anar, l’Anna i jo a San Francisco.
Aquest petit viatge de 6 dies m’ha fet reflexionar una mica sobre la història d’aquest país i com ha modelat la manera de fer dels americans.
San Francisco no va ser fundat fins a mitjans del segle XVI. Els castellans ja portaven dos segles i mig a Méxic, però no s’havien decidit a investigar la costa californiana. Sigui com sigui el poble va ser fundat com una missió i un fortí, en una peninsula amb mal temps. El seu nom original va ser Misión, però ben avitat el poble va ser abandonat a causa de la mala qualitat de les terres pel conreu. El fortí va continuar allà amb els seu 20 o 30 soldats aborrits. Al cap del temps es va crear una altre poble anomenat Yerba Buena (per la profusió de menta que hi havia als voltants).
I així va continuar aquest poble de mala mort durant 100 anys sense passar dels 100 o 200 habitans, fins que un bon dia un pioner va trobar or per allà a prop. Aquí comença la veritable història de la ciutat. En menys de 2 anys la població va passar de 200 habitants a 25.000! Ja podeu pensar quin tipus de gent hi va anar a petar: el més espavilats de cada casa, els més aventurers, els més emprenedors, però també els més aprofitats, els més avariciosos i els més criminals.
La gent veïna a Yerba Buena a fer fortuna. Compraven un pic, una pala i cedàs i se n’anaven a les muntanyes a buscar or. Quan en tenien tornaven a San Francisco per embarcar i tornar a terres més civilitzades, però es trobaven els espavilats que intentaven descarregar al pobre home de l’or de les maneres, tant legals i com il.legals. Com us podeu imaginar el panorama de la ciutat era una mica salvatge.
A finals del segle XIX els EEUU van voler comprar California a Mèxic i com que aquest no la va voler vendre van acabar invaïnt-la. En aquells temps anar de costa a costa era o bé un viatge de mesos per terra o bé per mar baixant fins al cap d’Hornos. Durant la guerra de secessió americana, el congrés va decidir construir línies de tren que atravessessin el país, per por a ser invaït en moments de crisi interna. El gran lobby de les constructores del ferrocarril van ser dels primers en instal.lar-se a San Francisco. D’aquesta època daten grans escàndols de malversacions de fons públics.
La ciutat va ser governada, pels poders econòmics durant gran part de la primera meitat del segle XX. Mica en mica, però, els sectors més lliberals van agafar poder. Suposo que quedava encara en l’esperit de la gent d’aquí la busqueda de la llibertat com per deixar-se dominar massa pels lobbys econòmics.
Gràcies sobretot a l’impuls que va donar a l’economia la segona guerra mundial finalment San Francisco va passar a ser una ciutat de primer ordre. Justament per l’època de la post guerra és quan Amèrica va veure l’aparició de dos dels fronts oposats que tant han caracteritzat aquest país . Per una banda la bonança econòmica dels anys 50 i el fet que els EEUU passessin a ser la potència mundial va crear un estar social molt materialista i cada cop més preocupat per la seguretat. Per altra banda part de la joventut que va néixer amb la gran depressió i va créixer en aquesta societat tant materialista es van sentir desplaçats i poc identificats amb la resta de la societat. D’ells va sortir la genreació Beat, precussora del moviment Hippie, que va tenir el seu pic als anys seixanta i com a seu San Francisco.
Així doncs tenim una ciutat que va passar de ser un fortí, a un poblet deixat de la mà de Déu, a un tuguri de criminals i aventurers, a un feud del capitalisme i finalment a la seu del moviment hippie. Ara però tot té un altre caire. San Francisco és la segona ciutat més cara dels USA, habitada per yuppies que s’han enriquit amb el boom de les dot-com. Encara és un important centre cultural i realment té un encant especial que em recorda molt a Europa, però el temps dels hippies ha passat i el regne del materialisme s’ha tornat a instaurar. Potser és només part d’un cicle i d’aquí un temps tornarà ser terra de creativitat i d’esperança. Jo almenys així ho desitjo, sinó la resta del món ho tenim magre.

Un altre dia us explico la història de Seattle.