dijous, 31 de gener de 2008

Em paguen per anar amb bici!

Si, xavals. Talment com si fos un pro. L'altre dia estava tranquilament assentat a la meva taula, quan va venir un dels staff del ISB i em va donar una carta. Dintre hi havia un val per 40 $ per cobrar o gastar-los en el REI (botiga de muntanya per exelència a Seattle). Total, que em pagaven perquè un dia vaig omplir una enquesta on preguntaven com em movia per la ciutat i jo vaig respondre que amb bici.
Quines conclusions podem treure d'aquest fet?

1) Crec que és una acció molt encertada potenciar l'ús de transports alternatius al cotxe mitjançant incentius positius. A part de posar les coses difícils als automobilistes crec que és bò que es premii als que van en bici, a peu, en transport públic o que fan car-pooling.

2) Aquí tenim un bon exemple de la iniciativa privada que tant important és als EEUU. Aquests diners me'ls donen el ISB i un conjunt d'empreses de Seattle, no pas una institució pública. Crec que en casos així hauriem d'aprendre una mica dels americans que tenen la filosofia de mecenatge o d'iniciativa privada en accións de d'interès públic. Amb això vull dir que a Catalunya esperariem que l'ajuntament o alguna altra administració fes quelcom així. Costaria bastant que sortís d'una empresa, no creieu?

3) Una altra demostració de que els americans no acostumen a mentir. Per guanyar aquests 40 $ només vaig tenir que entrar en una web i dir "si vaig en bici" i ja està. Ells han confiat en la meva paraula i m'han donat pastoak! Us imagineu una iniciativa així a Catalunya? Impossible!

I rès, que ara he de decidir en que em gastaré els diners.... potsé els posaré a la guardiola per poder comprar-me un cotxe!!

diumenge, 27 de gener de 2008

Watchmen

Seguint l'exemple del Xesco, jo també m'he decidit a fer una mica de crítica literaria i a revindicar aquest art oblidat que es el còmic.
Per tots aquells que vau tenir una infància rodejada de còmics de superherois aquesta novel.la gràfica és lectura obligada. Escrita per Alan Moore i il.lustrada per Dave Gibbson, Watchmen és loa única novel.la gràfica que ha guanyat el premi Hugo, el més prestigiós dintre el món de la ciència ficció.
La història està ambientada en un món alternatiu on els superherois existèixen. És el 1985 i els Estats Units i la Unió Sobiètica estan en plena guerra freda. En aquests Estats Units els superherois han estan prohibits a causa dels seus excessos, malgrat tot alguns d'ells encara continuen en actiu il.legalment, sequrament perquè no saben fer rès més amb la seva vida. D'altres estan retirats vivint dels records dels temps passats.
De cop un antic superheroi és assassinat i un dels seus companys comença una investigació tot descobrint que algú intenta eliminar tots els superherois que encara estan vius.
A diferència dels còmics de superherois als que estem acostumats, en aquesta novel.la gràfica se'ns presenten uns pesonatges atormentats i psicòtics, molts d'ells amb idees properes al feixisme. De quina altra manera, sinó, algú podria vestir-se amb calçons i capa i dedicar-se a estomacar tots aquells que ell considera criminals.
La novel.la presenta de manera molt crua i realista com podria ser realment un món amb superherois. La història està molt ben construida i ambientada. Crec que és una lectura molt recomanable, ja no només per als que els hi agraden els còmics sinó per els qui volen descobrir bona "literatura".

dijous, 24 de gener de 2008

Celebrem el meu aniversari

Aquesta setmana he celebrat un aniversari. No pas del dia que vaig neixer, sinó del dia que vaig arribar als Estats Units.
A partir d'ara deixaré de contar el temps en mesos i el passaré a contar en anys. Per una banda això farà que hagi de contar una mica menys (12 vegades menys, per ser exactes), però també farà la impresió que passa menys temps. Vull dir que impresiona més dir, per exemple, 17 mesos que no pas dir 1 any i mig i una mica més. Però tan se valen els nombres, la percepció del temps és personal i intransferible i jo tinc la impresió que ja porto aquí molt temps. Per contra però no em sembla que faci tant que he marxat.... curiós, no?
Vull dir que en 1 any aquí m'he organitzat una vida, he conegut gent, he començat una nova feina, he descobert una ciutat i cultura diferents i mica en mica m'he anat adaptant. De tal manera que ara ja no em soprenc cada cop que algú parla amb mi en anglès, faig abraçadesa a la gent en lloc de petons, dic gràcies cada 10 segons i m'he adaptat a altres coses que al principi em deixaven estorat. En canvi quan vaig tornar a casa, per Nadal, i vaig retobar família i amics, em semblà com si no hagués marxat mai, com si reemprengués una conversa aturada feia just una setmana.
Abans de tornar m'entretenia pensant en com veuria Catalunya després d'un any a Seattle. Em soprendria que la gent parlés català pel carrer? M'enfadaria amb els cambrers atipàtics? Ho trobaria tot petit als supermercats? La meva sopresa va ser quan al tornar tot em va semblar la mar de normal.
La meva casa, la meva cultura, el meu cor, estan a Catalunya i caldrà molt més que un any a l'estranger per canviar això.

divendres, 18 de gener de 2008

Anem a la muntanya!!!!

Després d'anys en l'anonimat arriba l'esperat videoclip dels monitors a la muntanya.
Quins vells i bells temps, aquells en que tots erem quitxalla i feiem l'enze esbotzant atzabares!
Apa disfruteu de l'espectacle!!!