Miami, el Lloret dels Estats Units

El cap de setmana passat vaig volar a Miami. Un vol de 6 hores que em va portar al punt més llunyà de Seattle dintre Estats Units (sense contar Haway ni Alaska).
Vaig volar allà buscan el sol, la platja i ... l'ANNA!!!! Si, resulta que ella venia de Barcelona fent escala a la costa est i per fer-li el viatge més lleuger i per aprofitar l'avinentesa i visitar un amic meu (l'Eitan) vam decidir trobar-nos a Miami i estar-hi 4 dies.
Coses interessants a comentar:
La primera: l'escala d'aquest país. De Seattle a Miami 6 hores d'avió. De Barcelona a Moscu només 4! De Fet de Barcelona a New York n'hi ha 7. O sigui que per atravessar aquest país de punta a punta hom s'està més estona a l'avió que per travessar tota Europa.
La segona: la quantitat de beautiful people que hi havia a Miami. Tots i totes ben moren@s i amb cosos esculturals i amb uns vestidets!!! Tal com a les pel.lícules. Ben diferent de Seattle on la moda predominant és la muntanyero-style i la "com menys combini millor".
La tecera: Tota la costa de Florida és un Lloret o un Benidorm. O sigui un continu urbanistic terriblement lleig davant de la platja. Amb l'afegit de l'infame model urbanístic suburvial americà que fa que per anar d'un lloc a l'altre t'estiguis 1 hora al cotxe com a mínim.
Però feia molt bon temps i vam fer platjeta. I a més hi havia un ambient de festa tropical fantàstic (una mica pijet, però almenys hi havia festa!) i jo vaig tenir el que buscava: una bona dosi de sol, una bona dosi d'alcohol i festa i una bona dosi d'Anna que s'allargarà dos mesos més, que és el temps que la tindré aquí a Seattle amb mi.

Vantage

Vantage és un poble que quasi bé no és ni poble. Quatre cases disperses i una botga a la benzinera és la única cosa que es pot meniconar. No està en un lloc massa bonic, al desert que queda a l'est de les Cascades i al costat del riu Columbia. El paisatge és sec i marronós, sense res que alegri la vista.
Però un cop passes el "poble", creues el riu i t'enfrontes a 8 hores de desert fins a les Rockies hi ha una petita sorpresa que es mereixedora d'una entrada al blog: el French Coulie!
Fa centenars de milers d'anys nort america estava coverta pel gel. Gruixos de facilment 1 Km cobrien tot el continent. Mica en mica, però, aquest gel es va anar fonent, però no tot a la mateixa velocitat. Això va causar que es creesin grans preses de gel. Aquestes preses finalment es desfeien i trenecaven, no pas gradualment sinó de forma sobtada, allierant milers de tonelades d'aigua que arrasaven tot el que trobaven per davant. D'aquesta manera és com es van formar els grans canyons que surqen el oest americà. El més gran i famós és el Canyó del Colorado, però és pas l'únic. El Fench Coulie n'és un altre i us asseguro que impresiona moltissim.
Ara fa 3 setmanes, avans de marxar de vacances a Catalunya vaig anar-hi a escalar amb uns quants amics. El paisatge era talment com el d'una pel.licula del oest. Feia calor i sol, molt difernet de Seattle, que només està a dues hores en cotxe!
La roca de l'aera era basalt, vies no massa llargues, d'uns quinze metres i la majoria amb parabolts, cosa sorprenent als EEUU. Si us fa gràcia podeu mirar les fotos: