Bloc de l'Oriol

Chapeau Wikieaks!!!!

2010-12-13T16:30:00.000-08:00

Olé!

Els admiro i els hi dono tot el meu suport!

No cal que digui rès més.

Treballar i tenir temps

2010-12-03T06:45:00.000-08:00

Deixeu-me que us recomani un llibre. És un llibre que segurament mai agafarieu si us el trobessiu per la biblioteca o en una llibreria. Personalment crec que te un títol molt desafortunat, que sembla més un anunci de vacances a Cancún que un assaig seriós. Però un cop us el comenceu hi trobareu moltes idees interessants, fetes des d'una prespeciva que segurament no és la que us ressona més, però que arriba a conclusions que són vàlides.

El llibre es diu:

The 4-hour work week

que traduït seria:

La setmana laboral de 4 hores

El llibre explica com transformar una vida de 40 hores laborals a una vida de només 4 hores laborals sense perdre rès pel camí.

La premisa principal és que el temps és valuós i que treballant tant estem malgastant la nostra vida tot esperant que algún dia tinguem prous diners per retirar-nos i tenir temps. El problema és que quan ens retirem potser ja no tindrem la energia de fer el que volem!

La primera part del llibre és interessant per aquells amb feines fixes que tenen ganes d'alliberar temps. La segona part està dirigida als qui volen ser emprenedors i començar la seva pròpia empresa.
Aviso que el llibre és molt americà i que te un estil que pot sobtar als més europeus. També te una prespectiva molt capitalista que pot no agradar. Si podeu passar per sobre d'això us trobareu amb idees bones, reflexions interessants i algunes aplicacións pràctiques.

Per cert, que jo no vaig fer els exercicis proposats!

I ja que estem en aquesta línea de pensament empresarial i de produccío aquí us deixo un enllaç amb una xerrada del TED on també parlen de productivitat. Algunes de les idees són semblants, agafeu el que més us agradi!

El conflicto de la selva: explotación o conservación

2010-10-19T12:46:00.000-07:00

Continuando con la serie de posts sobre mi viaje a Guatemala os contaré la experiencia que tuve durante los 6 dias que anduve perdido por la selva tropical. Allí pude ver de primera mano un conflicto que afecta a las zonas de selva virgen que aún quedan en este país.

Me fuí a la selva con unos compañeros de la coperativa Nuevo Horizonte. Nuestra intención era recorrer los antiguos campamentos de la guerrila y si teniamos suerte llegar hasta las ruínas de Piedras Negras. El viaje resultó ser más salvaje de lo que nos imaginabamos y no pudimos llegar a las ruínas, pero en contrapartida pudimos disfrutar de la hospitalidad de los miembros de la cooperativa Centro Campesino, y es su historia la que os quiero contar ahora.

Para entender esta coperativa tenemos que remontarnos a los años 70. En 1971 un grupo de campesinos de Chiquimula decidieron formar una cooperativa de producción. La zona donde vivian estava ya saturada y no habia tierra para poder conrear y decidieron irse al Petén en busca de un terreno. Finalmente se instalaron en 1974 en unas tierras de la selva al lado del rio Usumacinta, cerca de las ruínas de Yachitlan. Esa era aún una zona de selva virgen y por esa razón era territorio de las guerrillas que vivan escondidas dentro del bosque.

Las cosas fueron mas o menos bien hasta mediados de los 80, quando el govierno decidio estrangular la guerrilla a base de destruír los poblados que supuestamente los ayudavan. Esta es la época negra de la guerra civil, con comandos de la muerte auspiciados por el gobierno que exterminaron familias enteras de campesinos. El Centro Campesino no se libró de esta suerte: el ejercito hostigó el pueblo y finalmente en 1985 quatro de sus miembros fueron torturados y fueron amenazados a cosas peores si no se marchaban de la comunidad en 15 dias.

Así fué como terminó el primer periodo de la cooperativa. Durante ese tiempo y el que siguió hasta el fin de la guerra el ejercito se dedicó a destruir la selva para acorralar a la guerrilla. Cuando se firmó el tratado de paz, ya toda la tierra estaba destruída.

A mediados de los noventa algunas familias empezaron a volver a las tierras, esperando reemprender su vida, pero se encontraron con otro problema: el gobierno de Guatemala tenia previsto transformar esa zona en area protejida. Llegaron, pués, de nuevo las amenazas para que se marcharan y finalmente en 1999 la finca fué de nuevo abandonada y se forzó su venda.

La lucha posterior ha sido la de los campesinos para recuperar esta tierra, mediante la ocupación y mediante un proceso legal que tienen en marcha.

Actualmente el conflico está entre el derecho de los campesinos de la coperativa a poder producir y tener una vida digna y la nececidad de conservar el poco patrimonio de selva virgen que queda en Guatemala. Esta es, de echo, una lucha muy común en paises tropicales.

Como podeis ver es conflico complejo sin una solución fácil. Uno podria pensar que conservar la poca selva que queda tendira que ser la prioridad principal, pero mi experiencia es que hoy en dia Guatemala no tiene los recursos para gestionar esta protección de la selva. Por contra el Centro Campesino representa un modelo alternativo que considero muy valido. Ellos han propuesto un plan de gestion mixta del territorio, por un lado quieren conrear ciertas areas de su propiedad y por otro lado se comprometen a conservar el resto de la selva intacta. Esta es una solución optima, ya que ahorra recursos al estado y al mismo tiempo da la oportunidad a los campesinos de tener una vida digna. Además quien mejor para gestionar el territorio que aquellos que viven allí y lo conocen.

De echo mi propia experiéncia corrabora este echo. De toda la selva que recorrí en este viaje la que estaba dentro la propiedad del centro campesino es la que estava mas intacta. Fuera de su propiedad el gobierno no habia sido capaz de gestionar el territorio y muchos invasores habian destrozado grandes extensiones selva.

Creo que el futuro de la conservación del patrimonio natural de estos paises pasa por modelos de gestión mixta, además de las razones que ya he expuesto este modelo permitirá la explotación sostenible de estos recursos por ejemplo con ecoturismo, tours organizados por la selva o para visitar ruinas escondidas. Estas oportunidades permitiran a los miembros del Centro Campesino diversificar su economia y no ser tan dependientes de la producción agricola.

Nuevo Horizonte

2010-09-28T11:33:00.000-07:00

Nuevo Horizonte és una petita comunitat a mitja hora de Sant Helena (capital del Petén). D'entrada la comunitat no sembla rès d'especial. Quatre carrers amb cases de sostre d'uralita just al costat de la carretera. Aquesta impresió, però, es trenca quan hom entra a la comunitat i la comença a explorar. Jo vaig tenir la possibilitat de fer-ho durant 10 dies, amb la millor targeta d'entrada: el meu germà Marc. Ell hi va estar vivint durant un any i mig i encara ara conserva molts dels vincles que hi va crear, tan per la munió de fillols i filloles que te com per projectes educatius en que treballa. Ser 'el hermano de Marc' em va obrir totes les portes i els cors de la gent de la comunitat i em va permetre coneixer-la molt millor del que hauria pogut fer si hi hagués anat sol. El projecte de comunitat que han desembolupat allà és (com dirien els americans) inspirador i em va donar moltes energies de cara a lluitar fer fer un món més just. Permeteu-me, doncs, que comparteixi el que en vaig aprendre amb vosaltres.

Història

Guatemala va viure una sagnant i llarga guerra civil. Es va iniciar als anys 50, quan els Estats Units va organitzar un cop d'estat per derrocar al govern electe. Uns quants militars es van negar a seguir les directrius dels seus generals comprats per la CIA i se'n van anar al 'monte' (la selva) per iniciar un moviment insurgent. Des d'aleshores fins al 1994, quan es van firmar els acords de pau, van haver-hi 40 anys de lluita, amb diverses guerrilles i molts governs titella dels EEUU. També van haver-hi moltes morts i abusos, sobretot per part de l'exercit i del govern, amb campanyes d'extermini d'indigenes, de comandos de la mort i altres salvatjades per l'estil. Les guerrilles vivien a la selva on tenien els seus campaments i les seves xarxes de col.laboració amb les poblacions camperoles del voltant. Justament d'aquestes comunitats és d'on sortien molts guerrileros, que escapaven de massacres on tots els seus familiars havien mort.

Quan es van firmar els acords de pau el govern es va comprometre a donar a tots aquests guerrilleros desarrelats medis per tornar a començar, amb la condició, és clar que les guerrilles entreguessin les armes. Els pactes es van signar i les guerrilles es van desmobilitzar, però el govern no va complir mai el seu compromís. Així és com molts dels ex-guerrilleros es van trobar sense rès a fer i enlloc on anar. La solució fàcil per molts hauria estat entrar en l'exercit o fins i tot fer bandes criminals. Aquesta havia estat la sortida dels comandos de la mort, escamots paramilitars financats pel govern. Aquests ex-guerrilleros, però, tenien una avantatge important respecte a altres combatents i és que durant la guerra la guerrilla s'havia encarregat d'educar-los i de donar-els-hi uns valors morals. Al cap i a la fi ells havien lluitat per un projecte polític i per retornar la dignitat a un poble oprimit. D'aquí va sortir la idea de molts d'aquests ex-guerrilleros de construir petites comunitats que conservessin i posessin en pràctica els valors socials i polítics que els hi havien ensenyat durant la guerra.

Aquests emprenedors van començar a buscar terres per construir les seves comunitats. Una de les finques que van comprar era un terreny balder aprop de Santa Anna, al Petén i així és com es va fundar Nuevo Horizonte.

El Projecte

Quan es va fundar a la comunitat hi vivien 127 persones. Instalades en tendes de campanya en un terreny àrid. El Petén havia estat tot cobert de selva però la explotació i la guerra havien destrossat gran part del bosc i el que hi quedava era terra erma. Així van passar 3 anys, intentant tirar endavant la comunitat. Els seus objectius principals eren en primer lloc protegir-se (ja que encara eren blancs de possibles represalies) però la intenció real era crear una comunitat on posar en pràctica els ideals de la revolució, amb una democràcia de base, un model econòmic social i un actitud respectuosa cap al medi ambient.

Com que no tenien recursos econòmics van decidir demanar ajuda a ONGs i altres organitzacions governamentals per tirar endavant projectes de desenvolupament. La seva experiencia, però, no va ser massa bona al respecte. Les ajudes que rebien estaven lligades a projectes imposats que la major part de vegades no tenien cap sentit. Per exemple els van obligar a plantar flors aromàtiques per fer tè de cara vendre-les al mercat nord americà, o a conrear plantes ornamentals també pel comerç exterior... Com és de suposar tots aquests projectes il.luminats no van portar a rès, ans al contrari van crear més endeutament per la comunitat.

En un moment de desesperació la assamblea de la comunitat es va reunir i després de molts debats i lluites internes va sorgir un nou projecte:

En primer lloc la comunitat va trencar els vincles amb totes les ONGs i altres organitzacions que els hi imposaven un model de desenvolupament econòmic tant poc sostenible.
Van dirigir els seus esforços a aconseguir la seguretat alimentaria (enlloc de conrear productes pel primer món).
Van definir que el seu model de creixement havia de ser basat en el comerç local ja que és allà on podrien tenir més impacte.
A mitjar termini volien diversificar la economia per no depenendre d'un sol producte.
I finalment volien mantenir un model de petita empresa, sense fer grans plantacions i ni grans inversions amb possibles consequencies catastròfiques

Durant aquesta assamblea es van passar 5 dies definint els seus FODA (Fortaleses, Oportunitats, Debilitats i Amenaces) tal com haurien fet davant una campanya militar. Després van seguir 22 dies de treball per definir un plà estratègic pels següents 10 anys amb objectius i disseny social.

Els objectius principals que van acordar van ser els d'aconseguir solvencia alimentaria, treballar cap a la igualtat de genere i sobretot fer un fort treball educatiu per donar recursos a les noves generacions.

Com que la comunitat havia trencat tots els vincles amb les ONGs locals van tenir que recorrer a altres fonts d'ajuda. Una coperant que va estar un temps allà va ajudar a comprar un billet a un dels membres de la junta per anar a Espanya a buscar suport financer. Després de molts entrabancs i peripècies, aquest emisari (el Roni) va aconseguir posar-se amb contacte amb l'Ateneu de Terrassa i des d'allà es va formar el Frijol Rebelde i les brigades d'ajuda, que juntament amb altres grups Italians han donat suport al projecte.

La Organització

Per estrany que pugui semblar a priori, l'origen militars de molts dels membres de la comunitat ha estat una gran ajuda de cara dissenyar i executar la organització de la comunitat. En els anys de la guerrilla els seus membres estaven constantment en procés de formació política que els hi ha donat, amb el temps eines i recursos per saber-se organitzar. Només així es pot entendre com una comunitat amb uns origens i una història tan difícil ha sigut capaç de tirar endavant.

A nivell polític la comunitat està organitzada al voltant d'una assamblea que es reuneix amb certa regularitat o quan hi ha un esdeveniment extraordinari. El braç executiu és la junta, formada per cinc membres i que es renova per eleccions periòdiques. Existeix també un consell de vigilància, que és un 'organ' independent de la junta i que s'encarrega de que la junta no faci disbarats. No tenen poder de decisió però si de bloqueig.

A nivell econòmic la comunitat gira al voltant d'una cooperativa. Tota la terra és propietat d'aquesta cooperativa i només es cedeix a usos personals en regim de usufructuari. Així s'asseguren que la comunitat no s'atomitzi i que cadascú comenci a mirar pels seus pròpis interessos per sobre dels de la resta. També hi ha molts projectes comuns, com ara un projecte de ramaderia o un projecte de reforestació i fins i tot una petita xarxa d'albergs de turisme solidari. Tots els beneficis d'aquests projectes van a la cooperativa i són la font d'ingressos per tirar endavant la comunitat: pagar els deutes, finançar la escola, comprar maquinaria agrícola... A més a més aquests projectes donen feina a molts dels habitants de la comunitat.

La comunitat també promou els projectes empresarials. Grups de entre 3 i 5 persones poden proposar a la assamblea un projecte d'empresa (o grup d'interès), com ara una granja de gallines, un restaurant o un camp de taronjers. Si el projecte és viable la cooperativa dona suport econòmic i d'infraestructura al grup d'interès i actua com a soci capitalista: és com un soci més de cara al repartiment de benefícis. Aquest típus d'empreses les porten sobretot dones de la comunitat, obtenint així la seva independència econòmica i per tant un grau més gran d'autonomia.

A nivell individual la comunitat divideix les terres de conreu per les diverses famílies. Aquestes terres permeten la soberania alimentaria de la comunitat, ja que tothom te el dret i les possibilitats de conrear el seu pròpi menjar. Tothom també te el dret a tirar endavant petits negocis privats, com ara botigues o petits tallers de costura.

Finalment existeix un projecte educatiu molt elaborat que presenta un model alternatiu a l'educació estatal (que per cert és molt dolenta). D'aquest projecte no us en parlaré ja que és terreny del meu germà i no voldria pixar fora de test.

La organització política i econòmica que han desenvolupat ha estat un gran èxit social. La comunitat ha aconseguit sortir de la misèria absoluta en la que vivien fa 10 anys. Durant aquest temps no només han aconseguit augmentar el seu nivell de vida de forma dramàtica, sinó que ho han fet tot preservant el medi ambient, construint una base social sòlida i fins i tot creant un impacte positiu al seu voltant. En fi, que han desembolupat un model de creixement no només sostenible sinó transformador. Aquesta és per mi una font de esperança. Mitjançant el seu treball els membres de Nuevo Horizonte s'han enfrontat al model establert, a les creencies de que el creixement econòmic sempre va acompanyat de desigualtats socials i de explotació del medi ambient i ens demostren cada dia que hi ha millor maneres de fer les coses.

Us proposo a tots aquells que pogueu que feu una visita a aquesta comunitat. Us asseguro que us tornarà la il.lusió per treballar per un món millor. I si no hi podeu anar contacteu amb el meu germà perquè us expliqui molt millor com funciona Nuevo Horizonte.

Guatemala

2010-09-28T09:55:00.000-07:00

Aquest estiu he fet un viatget de 3 setmanes a Guatemala. He aprofitat que el meu germà Marc estava allà visitant la comunitat on va viure durant any i mig per descobrir una mica aquest país. Del viatge n'he tret bones experiences i vull compartir-ne dues amb vosaltres. La primera és el descobrir la comunitat Nuevo Horizonte, que és on el Marc va estar treballant. Trobo que el projecte que tenen és molt interessant i vàlid i que val la pena divulgar-lo. En segon lloc vull compartir la excursió que vaig fer per la selva tropical amb uns quants ex-guerrilleros per anar a retrobar els campaments on van viure durant la guerra civil.

Explicaré aquestes dues experiències en posts separats, per questions organitzatives, en tot cas aquí us deixo algunes fotos del viatge.

Sompopo

Tikal

parelles fidels

2010-06-15T18:14:00.000-07:00

Tot remenant el calaix internàutic de les notícies científiques em vaig trobar amb un interessant article sobre l'origen de la fidelitat. El que em va sobtar d'aquest estudi és la radicalitat científica en les conclusions tradicionals que oferia.

M'explico.

Ultimament està molt de moda donar les culpes a tot als nostres probres gens. Ells són l'origen de la glòria i la misèria que ens afecta. No vull posar en dubte la gran influencia que el nostre genoma te en nosaltres. De fet és ell qui conté les instruccions bàsiques del que som. Però un cop comença el programa genètic hi ha moltes altres variables que afecten el resultat.

En el cas que ens afecta resulta que la fidelitat s'ha estudiat extensament a nivell genètic i de fet s'han trobat correlacions interessants entre gent promiscua i poc inclinada a la monogàmia i certes variants del gen AVPR1, que de forma pomposa s'ha anomenat "el gen de la fidelitat". Per altra banda un estudi molt recent realitzat a Canadà demostra que la fidelitat és una capacitat que s'entrena.

Aquests científics van fer un estudi de comportament amb un seguit de gent. Entre d'altres experiments van demanar als participants en l'estudi que puntuesin quan d'atractives eren certes persones. També van veure com reaccionaven els participants davant d'una seducció directa i com afectava això la seva percepció de la relació de parella que tenien. Els resultats semblen demostrar que davant d'una situació d'amenaça a la relació els homes i les dones reaccionen de manera diferent. Les dones perceven aquesta amenaça de forma més intensa i acostumen a tenir un pla de contingencia per salvar la relació. Això pot ser, per exemple, tornant-se més comprensives amb el comportament del seu company. Per contra els homes no tenen aquesta percepció, no pas perquè estiguin menys compromesos, sinó perquè no s'han preparat un pla de contingència. Si avans de posar a nois en situació de risc se'ls hi demana que es preparin un pla de contingència en cas es vegin davant un possible 'ligue' que amenaci la seva relació aleshores reaccionen de manera semblant a les dones.

Una altra conclusió del estudi és que no només és l'amor el que fa que una persona es mantingui fidel. Un altre factor molt important és la percepció de com la parella afecta les nostres capacitats. Així doncs la gent que percep la parella com una font d'inspiració, d'alegria i d'energia per millorar a nivell personal te molts menys numeros de ser infidel. És lògic, no? Si la nostra parella ens ofereix molt hi tenim molt a perdre si la deixem! Pot semblar una conclusió tonta, però de fet te implicacions molt profundes. Per exemple en un estudi realitzat amb parelles va demostrar que quan una parella participava en un joc col.laboratiu (on calia que els dos membres hi participessin per a assolir els objectius) la seva percepció de satisfacció en la parella augmentava, per contra quan es posava als membres de la parella en una situació que s'entorpien entre ells aquesta percepció disminuia.

La conclusió trencadora de l'article és, doncs, que depen de nosaltres mantenir una relació viva. Si sóm capaços de crear les circumstàncies on estar junts sigui millor que estar sols estarem satisfets de la relació. Per contra si contruim barreres i sentim que l'altre ens impedeix expressar-nos i creixer com a persones, doncs estem condemnant la relació al fracàs. I mentrestant que els gens facin els que vulguin

Una història econòmica

2010-05-18T10:25:00.000-07:00

Fa molt i molt de temps en un país molt i molt llunyà, hi havia un senyor banquer que va tenir una gran idea: va decidir invertir en hipoteques. Però no pas hipoteques normals, sinó aquelles que tenien un risc més gran de ser impagades. Això d'entrada pot semblar un disbarat, però no ho era pas, ja que aquest senyor banquer va tenir la idea de disfressar aquestes hipoteques tot ajuntant-les en conjunts agregats d'hipoteques que feien la impresió de ser menys dolentes i així va aconseguir vendre-les i fer-se molt ric i viure feliç i content.

Fins aquí tenim una història per tots coneguda i que ja sabem com s'acaba. El banquer es va fer molt ric, si, però pel camí es va carregar la economia i va estar apunt d'enfonsar el país. Per sort el rei amb els seus caballers van surtir a salvar al pobre banquer enriquit tot donant-li els diners de les arques de l'estat per pagar els deutes. De passada també el van renyar una miqueta li digueren que no ho tornés a fer mai més i el deixaren anar de nou.

El que potser no sabeu és la història del mag dolent. Resulta que quan els banquer començà a fer els seus disbarats financers un mag molt inteligent va decidir que ell també es volia enriquir. S'inventà una pòcima màgica anomenada "hedge funds" que consistia en comprar seguros sobre les inversions dels banquers, així si aquests s'enfonsaven doncs ell cobraria aquest seguro (perquè ens entenguem és com si jo comprés un seguro pel cotxe del veí). El problema que es trobà aquest mag és que el banquer, en un moment determinat, es començà a adonar que les seves peripècies financeres no funcionaven gaire bé. El mag, que era molt astut, va fer partícep al banquer de les seves estrategies i els dos es van dedicar a crear encara més 'conjunts agregats d'hipoteques escombraria' i a comprar seguros contra ells. Aixi doncs quan el mercat finalment va caure i tots aquets productes es van demostrar tòxics tant el mag com el banquer van poder cobrar els seus seguros i a sobre van rebre diners del rei!

Això va passar fa molt de temps i molt lluny d'aquí, però no fa pas tant i més aprop ens hem trobat amb històries similars. Jo em pregunto, per exemple, com pot ser que un país, com Grècia, de la zona euro (que suposadament està tan regulada) ha pogut acabar tan malament. Alguns dieun que és perquè l'estat ha malversat els diners tot endeutant-se, d'altres diuen que és culpa de la gent que són uns vagos. Jo no negaré part de raó en aquestes afirmacions, segur que tenen la seva part de veritat. Però també em pregunto com es que la resta d'europa va poder tolerar una situació així, com és que tanta gent va comprar 'seguros contra la deuda grega' i si no seran aquests mateixos els qui els hi ha anat molt bé que el país s'enfonsés.

En un món com el nostre on el 1% més ric de la població te un 25% de la riquesa em fa molt la impresió que són aquests els qui dicten les normes, no pas la resta dels mortals, per més vagos que siguin. Són ells qui juguen al monopoli amb els diners de tots i els qui fan i desfan a fi d'enriquir-se.

Estic molt d'acord en sanejar la economía, en reduir la despesa pública inecessaria, fins i tot en allargar una mica l'edat de jubilació, però per sobre de tot caldria evitar que uns egoistes sense escrupols que només cerquen l'enriquiment personal tinguin el poder que tenen i en tot cas se'ls hauria de fer pagar per les bestieses que fan.

Fonts de informació no referenciades:

Planet Money (espai d'informació financera de la radio pública americana)

The Economist (revista econòmica molt prestigiosa)

Periodicodiagonal (revista d'esquerres que he descobert avui mateix)

L'atac del porc senglar

2010-04-28T10:47:00.000-07:00

Ja se que havia dit que faria un post sobre la reforma sanitaria americana, pero es que m'he creuat amb un article medic digne de mensio.

L'article en concret es diu :

Zoophilia: a rare cause of traumatic injury to the rectum

Per aquells que no entenguin l'angles:

Zoofilia: una causa poc frequent de lesions traumatiques al recte anal.

L'estudi parla d'un pages de 65 anys que va arribar a la consulta medica amb, el que de forma coloquial anomenem, "el cul petat". Despres de passar pel quirofan, cures intensives i unes quantes sessions de psicoleg, l'home va explicar que havia estat penetrat per un porc senglar.

Els porcs senglars tenen una titola d'entre 45 i 62 cm de llarg sense empinar, que es pot allargar uns 16 cm mes un cop empalmada, obtenint un membre de 78 cm!!! El penis no te gland, per contra fa un tirabuixo a la punta que li permet anclar-se (normalment) a la paret vaginal. Aquest anclatge desencadena l'acte reflex de la ejaculacio. Aqui sota en teniu una il.lustracio:

I jo em pregunto: com va arrivar el penis del porc senglar dintre del recte anal del pages? Perque no crec que cap persona de seny es deixes entaforar 70 cm d'un falus ganxut dintre seu...

La meva opinio es que aquest fet te un origen quantic. Tots sabem que la teoria quantica descriu la posicio d'una particula com una funcio d'ona que indica la probabilitat de que la particula estigui en un lloc concret. Segur que la funcio d'ona de de la titola del porc senglar no te un valor gaire alt dintre del recte d'un pages, pero aixo no vol dir que no pugui passar, simplement vol dir que passa poc sovint (d'aqui el titol 'rare cause' de l'article). S'hauria de veure si aquest pages ha patit altres fenomens similars (e.d. trobarse amb titoles de 70 cm dintre el cul). Si fos aixi potser hauriem d'estudiar aquesta persona com un rar cas de distorsio probabilistica de la realitat i en podriem aprendre mes sobre el comportament exotic de certes particules de l'univers.

La 'moraleja' de la historia es que en aquest mon tot pot passar i que si un dia us trobeu inesperadament, ja no un porc senglar, sino un os o un elefant sobre vostre estigueu, preparats, apreteu les dents i cop s'acabi correu (o arrastreu-vos) rapid cap a un CAP.

Estats Units, el país dels desheredats

2010-04-23T12:18:00.000-07:00

Aquests anys vivint als EEUU m'han servit per apreciar moltes de les virtuts d'aquesta terra i cultura. Vaig arribar essent un afèrrim antiamericà i ara ja no ho sóc tant. Hi ha, però un aspecte d'aquest país que trobo terrible i al qual no em puc acostumar: els desheredats.

Els centres de les grans ciutats americanes estan habitats pels sense sostre (homeless). En són molts, milers! Són els autèntics amos de l'espai públic, sigui un banc al carrer o una porxada. Sobreviuen del que recullen a les escombraries o el que reben de caritat i viuen tapats amb draps i cartons. Molts d'ells arrosseguen problemes amb l'alcohol, molts d'altres tenen malaties mentals. Però un gran gruix el representen gent que s'ha quedat sense rès.

La cultura americana preima l'èxit, però no te misericordia del fracàs. Si la mala sort et toca, si perds la feina o tens una malatia important d'un dia per l'altre et pots trobar sense rès. En altres paisos l'estat o la família et donaria suport, però la fragmentació de la família americana i l'extrem individualisme que predomina fa que moltes vegades els qui ho perden tot també siguin abandonats.

Per mi no hi ha cap excusa per justificar aquest fet. Que el país més ric del món deixi tirats a l'estacada un sector de la seva població em sembla intol.lerable, i no sóc l'únic que pensa així. Molts americans s'avergonyeixen d'aquest aspecte de la seva cultura. Per això la gran expectativa que va despertar la reforma sanitaria del Mr Obama. I malgrat la versió final va ser molt més limitada que les propostes inicials, aquesta reforma ha marcat una fita en la història d'aquest país.

En el pròxim post us explicaré que comporta aquesta reforma del sitema sanitari americà, els pros i les contres i perquè al final, malgrat tot, és una bona reforma.

Els cucs del budell

2010-04-15T11:18:00.000-07:00

L'altre dia vaig sentir una història a This American Life (un programa de la NPR molt interessant) que em va semblar digne de compartir amb vosaltres. Aquesta històra parlava de com uns petits paràsits anomenats "hook worms" (cucs engarfiats) podrien ser una cura per les al.èrgies, esclerosis múltiple i altres malaties autoinmunes.

Els hook worms són uns nematodes que infecten l'intestí prim de molt mamífers. Aquests bitxets fan 0.5 mm de llarg, són d'un color grisós o rosadet i tenen el cap lleugerament engarfiat respece la resta del cos i una boca ben grossa plena de dents. Segons la wikipedia 600 millons de persones en tenen, sobretot en zones de l'Àfrica i l'Índia. El seu mecanisme d'infeccío és força curiós: els cucs estan per terra i si algú els trepitja amb el peu descalç s'enganxen a la planta del peu de l'hoste. Aleshores comencen a foradar la pell del peu fins arribar al reg sanguini. D'allà van passejant fins a l'intestí on s'hi instalen tot mossegant la mucosa (amb les dents que tenen no els hi deu costar gaire!) on s'alimenten de la sang de l'hoste i són evacuats per la femta on comencen el cicle de nou.

Tot i no ser uns animals gaire agradables, els seus efectes sobre l'hoste són molt suaus. Com a molt poden probocar una mica d'anèmia si és que n'hi ha molts (i xuclen massa sang de l'hoste). Per altra banda s'ha descobert que tenen certs efectes beneficiosos. Els cuquets, a fi de mantenir el seu estatus quo generen certes molecules que regulen el sistema inmunulògic de l'hoste tot atemperant-lo. D'aquesta manera es protegeixen a ells i al mateix temps redueixen la resposta autoinmune que és la causa de les al.lergies.

La teoria més acceptada per explicar aquest fenòmen és que tot organisme és en el fons un ecosistèma en constant evolució i en un equilibri dinàmic entre tots els seus components. Els parasits han evolucionat amb els hostes durant milions d'anys, tot adaptant-se en una carrera constant. Aquesta adaptació no sempre és per perjudicar-se mutuament. D'altres vegades serveix per arribar en un estat de simbiosis. De la mateixa manera que el nostre sistema digestiu requereix de la feina de bacteris que viuen dintre nostre, podria ser que aquests cucs ajudessin a regular el sistema inmunologic, aportant certa avantatge als organismes hostes i per tant assegurant que ho continuint sent.

El que ha passat al món occidental és el que s'anomena el síndrome de la higene. Amb la nostre obsessió a la netedad hem eliminat tots aquests paràsits/simbions que han evolucionat amb nosaltres i que potser ara contenen algun element clau per regular el nostre organisme. Per això en la nostra societat hi ha tantes al.lèrgies.

La història de This American Life parla d'un home que estava molt perjudicat per les al.lèrgies. Quan va descobrir l'efecte d'aquests cucs se'n va anar a l'Àfrica i es va passar 2 setmanes passejant descalç per les letrines de pobles perduts. D'aquesta manera es va infectar amb aquests cucs (i ves a saner que més). Quan va tornar a casa va descobrir que totes les seves al.lèrgies havien desaparegut. Ara ha començat una companyia on ven aquests cucs, que de fet els treu de la seva pròpia femta.

Deixant de banda la part humorística de la història crec que és força interessant aquest concepte de que cadscú de nosaltres és un complex ecosistèma on totes les parts hi juguen un paper. Potser hauriem de començar a veure les malalties i infeccións no com un atac al nostre organisme, sinó més aviat com un desequilibri en aquesta complexe però fràgil xarxa d'interaccions.

Els papers del Pentagon

2010-04-05T17:28:00.000-07:00

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula "The most dangerous man in america".Un film que explica la història de Daniel Ellsberg, un analista del govern americà que estava implicat en la guerra del Vietnam.

Resulta ser que aquest home al llarg dels anys de la confrontació va patir una transformació total. De patriota convençut del bé que feia america invadint el país asiàtic a activista pacífista Aquesta transformació no va ser casual. Com a analista amb accés a informació confidencial, en Daniel va poder llegir informes que explicaven una realitat ben diferent a la que es venia per la televisió. Ja no només en les causes de la guerra, que no van ser més que un pretext planejat pel govern americà, sinó després en els analysis de com anava evolucionant el conflicte i la manera de enfocar-lo. En Daniel va viure de primera mà (com a soldat) la brutalitat del conflicte. També va adonar-se de com els americans estaven perdent terreny. Va fer informes que explicaven la situació però després els polítics explicaven una altra versió al públic.

En un cert moment de la seva vida (i gràcies a la nòvia que tenia) en Daniel es va veure involucrat en el moviment pacifista. Va ser testimoni de com aquest moviment era sistemàtica i brutalment reprimit pel govern. Durant aquell periode va pendre la decisió d'actuar per canviar les coses. Gràcies al seu accés privilegiat va poder treure un informe del pentagon que explicava tot el procés de la guerra. En aquests documents es demostrava sense dubte que quatre presidents americans havien mentit descaradament sobre l'origen i causa del conflicte. Els documents també explicaven com el govern havia mentit sistemàticament sobre la evolució de la guerra.

Un cop va aconseguir fer copies dels documents es va dedicar a enviar-los a congressistes americans coneguts per la seva oposició a la guerra, però cap d'ells va fer rès (tenien por d'ensenyar publicament documentació TOP SECRET'). Com que això no havia funcionat va enviar els documents al New York Times. El diari va publicar alguns articles però el govern el va obligar a tancar. En Daniel va continuar enviant la documentació a altres diaris fins que al final, de tant extesos que estaven els documents que el govern va tenir que accedir a que fossin publicats.

Tot plegat, però no va aconseguir fer canviar la actitud del poble americà. Ara ja sabien la realitat, però enfrontar-s'hi era massa feinada i la gent preferia ignorar-la. A quí si que va afectar va ser al president del moment, en Richar Nixon. Primer van intentar enviar al Daniel Ellsberg a la presó però en el judici el van declarar inocent, crean una jurisprudencia sobre l'accés a documentació del govern que encara avui en dia s'utilitza. Veien que les vies lagals no funcionaven en Nixon va manar que s'investigués il.legalment al opositors del govern (entre ells en Daniel Ellsberg). Aquests actes van desenvocar en l'escandol Watergate i la dimisió d'en Nixon.

Ara ja us he explicat la pel.lucula, però tot i així val la pena mirar-la. És una història real d'un home que va ser capaç de canviar les seves conviccions i canviar radicalment el panoràma polític americà.

Un fet, que a mi em va sobtar molt va ser la semblança entre el conflicte del Vietnam i el que actualment te els EEUU amb Afganistan i Irak. Tots dos conflictes es van originar amb mentides, tots dos conflictes han sigut mantinguts minjançant enganyifes i desinformacions que amagaven (amaguen) el fet que els estats units perdía (perd). I malgrat tot la gent continua callant i menjant-se totes aquestes mentides!

Sembla que la gent no apren de la història.

Seguint amb la tradició dels ocells

2010-02-18T10:34:00.001-08:00

Alaska tropical!

2010-02-15T01:00:00.000-08:00

View Larger Map

Just ahir vaig tornar d'un viatget d'una setmana la Alaska. El motiu del viatge: passar fred, perdre's en terres inospites i desconectar de la vida mundana i terrenal. Els tres objectius han estat complerts amb escreix.

El Joel, el Santi i jo vam aprofitar l'avinentesa de que es celebrava la YUKON QUEST (una gran cursa de trineus tirats per gossos) per presentar-nos voluntaris de portar un control. La nostra única petició va ser que fos en el lloc més remot possible.

Tal dit tal fet, el divendres passat vam volar a Fairbanks, Alaska. Temperatura mitjana -10ºC. Allà ens vam trobar amb els organitzadors i ens van dir que aniriem a Circle, un poblet de 80 habitants a 155 milles (250 Km) de distància. Així doncs, ens vam embutir en un cotxe i cap a Circle falta gent!

La primera cosa que ens vam adonar és que Alaska està buida de gent. La carretera de Fairbanks a Circle passa per valls i muntanyes on no hi viu ningú. L'únic lloc que vam creuar que val la pena mencionar és Central, un bar perdut al mig del norès on es troben tots els trampers, caçadors, indis i altres especiements que viuen perduts en cabanes. I es que tal com ens van dir els locals allà només hi viu 'people who don't want to meet people'. En tot cas, després de 4 hores circulant per un camí de carro tot congelat vam arribar a Circle, famós per... per.... per.... (deixeu-m'ho pensar una estona).

A Circle no hi ha massa cosa. Una esplanada que fan servir d'aeroport internacional (entre poblets del Yukon canadenc i poblets d'Alaska), un 'colmado' on hi pots trobar tres pomes podrides i moltes pells d'animals i un graner on hi tenen un camió de bombers amb les rodes més altes que jo. Justament en aquest graner és on vam muntar el control de la carrera. La nostra missió era estar atents a quan arribés un trineu, ajudar als 'mushers' a guiar els gossos i donar-els-hi menjar.

Els trineus podien arribar a qualsevol hora el primer ho va fer a le 12 de la nit i l'ultim a les 5 de la tarda del dia següent no l'altre (41 hores després). Durant aquest periode vam tenir que estar sempre allà esperant, fes fred o calor fos de dia o de nit. He de dir que va ser molt divertit. normalment estavem a fora, a la vora del foc ja que feia una temperatura de -37ºC. De tant en tant arribava un trineu i aleshores teniem 20 minuts d'activitat, la resta del temps ens dedicavem a fer escapades per veure l'aurora boreal, per anar a menjar alguna cosa i fer alguna que altra capcinada.

A -10ºC s'està força bé. a -20ºC cal moure's per manenir la calor, a -37ºC et congeles facis el que facis. Cada cop que respires pel nas els pelets se't congelen i piquen, les pestanyes també es congelen i si tanques els ulls una estona després costa d'obrir-los. L'aire és extremadament sec i crema la pell. Però els locals estaven contents i deien que no feia gaire fred! Tot just la setmana anterior havien estat a -50ºC !

La experiència a ser fantàstica, com unes colonies, compartint experiencies amb gent molt interessant que viuen just al límit de la civilització, veient aurores boreals psicodèliques que més semblen llums alienígenes que un fenòmen natural i sobretot disfrutant d'estar en un lloc tan remot on la mà de l'home encara no ha fet masses estralls.

Us ho recomano molt, si podeu aneu-hi i com més red faci millor!

A si! ja recordo perquè és famós Circle: cada any, durant el desglaç el riu Yukon es desborda, arrossegant grans trossos de gel que de vegades xoquen amb les cases del poble. Un dels vilatans ens va dir que mentres no fos la teva casa la destrossada, la exeriència era molt divertida i interessant de veure.

Aquí us deixo un video de quan vam aconseguir un carregament de troncs a canvi de 3 cigarrets:

I un altre video on explico la experiència de veure l'aurora boreal a -40ºC:

Inactivitat

2010-02-13T15:28:00.001-08:00

Ultimament estic una mica inactiu a la blogoesfera... És culpa del facebook!!!

El Cànon Digital

2010-02-13T15:21:00.000-08:00

Vivim en un món molt curiós i plè de contradiccions. Per una banda els polítics, empresaris, banquers i economiestes criden al cel per la desregularització dels mercats, per la caiguda dels arancels i per una economia regida per la llei de la oferta i la demanada. Per una altra banda ens trobem amb casos com el del cànon digital, una càrrega impositiva sobre els suports electronics que presuposa el seu ús delictiu per grabar-te productes descarregats il.legalement d'internet. I per més inri és un impost que no va a les arques públiques sinó que se'l queda una institució privada com és la SGAE.

A mi, sincerament, no em sembla ni lògic ni adecuat ni just. Podria entendre un impost destinat a promocionar la cultura, al cap i a la fi és un patrimoni universal dels quals tots en som beneficiats. Puc entendre també el punt de vista dels propietaris intelectuals sobre a descarrega il,legal de les seves creacions. Però no m'acaba de quadrar aquesta presuposició de culpabilitat que implica aquest cànon. Tampoc entenc que aquests diners els gestioni una entiat privada, que no respon a ningú i que no tinc gaire clar que destini els diners allà on toca.

El nostre món evoluiona molt ràpid i les maneres de comunicar-se i de difondre el coneixement i la cultura han canviat moltíssim en els darrers anys. Crec que totes aquestes lleis que s'estan promovent per evitar aquesta transició són anacròniques, obsoletes i ineficaces. Els senyors SGAErdians i els polítics que els hi donen suport haurien d'adonar-se que qui no s'adapta mor i ara mateix ells tenen molts numeros de caure fulminats i de fer caure amb ells aquesta onada de creativitat que ha fet possible l'accés il.limitat a la cultura. És talmen com si els monjos escribes de la edat mitjana haguessin cobrat per cada copia impresa dels llibres que ells avans havien de transcriure a mà!

Més morro impossible!

El sexe dels ànecs (una història de pornografia escatològica)

2009-12-29T15:50:00.000-08:00

Tots hem sentit a parlar de la teòria de la evolució i dels processos de selecció natural que actuen sobre les especies. Però en aquest món nostre existeixen altres factors que també modelen el devenir de les espècies i que no tenen rès a veure amb la supervivència del més fort. Un d'aquests factors és la selecció sexual. Un bon exemple el podem trobar amb els galls d'indi. Els mascles d'aquesta especie han desenbolupat un plomall de coloraines que de rès serveix per amagar-se dels depredadors ni per volar millor ni per cap cosa útil, a part d'agradar a les femelles. Així doncs les galles d'indi han modelat el fenotip de la especie amb les seves preferències estètiques.

Existeix un altre cas, on no és pas una questió estètica el que ha esdevingut una força de selecció sexual, sinó la més pura i crua guerra entre sexes: LES TITOLES DEL ÀNECS!!!!

Els ànecs tenen una titòla molt peculiar. És prima i allargada i amb forma de tirabuixó que gira en sentit horari i de vegades pot ser tant llarga com el propi ànec. A més te una força considerable, sent capaç d'extendre's en un terç de segon. Per contra la vagina de les ànegues també és complexe de forma amb una estructura de tirabuixó amb tot de cavitats intermitges, però en aquest cas girant en sentit antihorari, fent-la així bastant inompatible amb la titola dels mascles. La pregunta, doncs, és per quins set sous els ànecs han desenvolupat un sistema reproductiu tant complexe.

La resposta la va trobar la científica Patricia Brennan. Aquestà investigadora va proposar que l'evolució del s organs sexuals dels ànecs havia estat modelada per un conflicte de sexes. El fet és que 1/3 dels aparellaments dels ànecs són forçats. Els mascles violen a les femelles de forma violenta, fins al punt que de vegades els hi provoquen la mort. Per contra només el 3% del les inseminacions probenen d'aquestes còpules forçades. La raó d'això és justament la estranya anatomia del tracte genital femení. La forma de tirabuixó en sentit invers al membre masculí fa més difícil l'entrada del falús del mascle i les cavitats intermitges de la vagina permeten enmagazemar l'esperma no desitjat. Així doncs la femella pot controlar fins un cert punt quin mascle la deixarà prenyada, tot estrenyent o eixamplant la paret de la vagina. La resposta evolutiva del mascle ha estat la contraria: fer el penis més llarg i més fort per tal de poder atravessar les defenses de la femella. Així donc ens trobem davant una guerra total amb una escalada armamentística que ha desenbocat en genitals complexes i sobredimensionats.

Com que sempre val més una imatge que mil paraules aquí us deixo uns videos on la Dra. Brennan va demostrar que realment la forma de les vagines limitava la penetració del penis. En el primer podem veure de quina manera s'allarga el penis del mascle a l'aire lliure i en el segon dintre de tubs amb diferents formes. Es pot comprobar com el tub helicoidal que imita la vagina és el que complica més l'entrada del penis.

Eversion in air: from blogs.discovermagazine.com/loom from Carl Zimmer on Vimeo.

Eversions in barriers / from blogs.discovermagazine.com/loom from Carl Zimmer on Vimeo.

Per acabar aquesta història vull afegir que els ànecs tenen una llarga història de comportaments sexuals estranys. En aquest altre enllaç trobareu un article on es documenta el primer cas descrit de necrofília homosexual anàtida.

Disclaimer: El contingut d'aquesta entrada l'he tret d'un altre blog al qual em va referir el meu amic Aaró Brooks, i com que no vull emportar-me una autoria que no és meva, aquí us adjunto l'enllaç.

Els pollastres i els tornados

2009-12-07T19:57:00.000-08:00

Els tornados són una de les expressions més violentes de la natura. Són espirals d'aire que van de la terra als núvols. Els vents generats acostumen a ser d'entre 60 i 100 Km/h, però s'han documentat casos de tornados amb vents de quasi 500 Km/h!!
Els tornados apareixen a tot el móns, però el centre d'estats units s'enporta la palma. Segur que tots coneixeu exemples de tornados del Mid West, des d'el mac d'Oz fins a pelicules més catastròfiques han escenificat la violència d'aquest fenòment. Però resulta que hi ha una peculiaritat dels tornados que te als científics molt intrigats: els pollastres desplumats!
Al llarg de la història s'han descrit molts casos on després d'un tornado s'han trobat pollastres vius però sense cap ploma. La raó d'aquest fenòmen no se sap. al principi es pensava que un vent prou fort podria arrencar les plomes del pollastre tot deixant el cos intacte. Per tal de demostrar aquesta teoria el Dr. Elias Loomis va fer un experiment el 1842. Va agafar un pollastre i el va disparar amb un canó a una velocitat superior als 600 Km/h, el resultat va demostrar que totes les plomes del pollastre havien quedat disperses, però també el cos del pollastre es va dispersar fins al punt que només van aconseguir recuperar-ne un petit fragment. Així doncs aquest experiment no era gaire conclusiu. Altres probes han demostrat que un vent suficientment fort com per arrancar les plomes també mataria al bitxo.
Una segona teoria suggeria que una zona de molt baixes pressions al mig del tornado podria provocar que les plomes de l'au explotessin deixant un afeitat perfexte. Per tal de demostrar-ho van posar pollastres dintre cameres de buit. Aquest cop l'únic que van aconseguir va ser matar al pobre animal, sense treure-li ni una ploma.
Finalment el 1965 el Dr. Vonnegut va formular la teoria de que sota una situació d'estres un pollastre podria perdre les plomes i que per tant davant la por que li generaria un tornado el pollastre es quedaria pelat de por. Aquesta teoria ha estat ampliament acceptada durant molt temps, per tothom menys pels criadors de pollastres. Aquests argumenten que si fos aixi de facil pelar una au ja faria temps que a les granges avicoles haurien implementat un tunel del terror destinat a pollastres.
Així doncs el misteri continua.

Dues muntanyes dos móns

2009-09-04T01:50:00.000-07:00

Aquest estiu he fet moltes excursions. Totes elles boniques i memorables, però com que no vull fer-me pesat amb les meves muntanyes he decidit mencionar-ne només dues que, potser, han estat les més emblemàtiques. Una va ser als Estats Units, a les Cascades, i l'altra als Pirineus d'Osca. dos móns molt diferents.

Glacier Peak (3213m):

Aquest és el volcà més remot de les Cascades i més des de que una riuada es va endur el pont que conectava amb la ruta més senzilla. Ara, per arrivar a aquest pic cal fer una aproximació de 25 Km i prop de 3000 m de desnivell acomulat de pujada, per després enfrontar-se amb una glacera. Per tant cal carregar tot el material d'alpinisme: cordino, arnés, crampons, piolet.... a podeu pensar que amb aquesta motxilla, el desnivell i la distància a recorrer aquesta és una excursió per fer tranquilament amb 3 dies. I així és com ho vam fer el Jairo, l'Aaron i jo. Vam caminar 2 hores el prmer dia, 18 hores el segon i 4 hores el 3er!
Si nois una matxacada del copón, però així són les munanyes prop de Seattle, molt remotes i amb llargues aproximacions. La recompensa s'ho val, però. Uns paisatges preciosos i una solitud total, atravessant boscos ancestrals, prats alpins glaceres desaparegudes, roques i finalment la neu i el gel de l'alta muntanya.
Aquí teniu el perfil de la excursió:
&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://www.mapmyrun.com/hike/united-states/wa/darrington/273125002942790808"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Glacier peak hikle&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br/&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://www.mapmyrun.com/find-hike/united-states/wa/darrington"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Find more Hikes in Darrington, Washington&amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;
I aquí algunes fotos pel disfrute del personal

Cresta dels Picos de la Pez al Bachimala y punta del Sabre (3136m):

Classica cresta del pirineu on vam encadenar 9 tres mils amb un dia. Jornada castellera al pur estil Capdevila: a tota cresta!
Aquest ha estat el meu retrobament amb el pirineu que solia fer avans de marxar a Seattle i amb la millor companyia imaginable: el Xesco i el Fra. Aquesta cresta està situada darrera el Posets, i conté tots els elements característics del pirineu: roca agreste, rutes ben marcades amb fites, aproximacions curtes i dretes i refugis! si hi ah refugis! amb pistes que et porten fins prop dels 2000m !!! Que fàcil és fer un 3000 quan només s'han de pujar 1300 m de desnivell en lloc de 2000 o 3000m!!!! Això fa dels pirineus una serralada ideal per l'alpinisme. Fer alta muntanya no implica agafar-te dies extres de vacances per fer caps de setmana de 3 o 4 dies. Amb 2 dies en tens prou per viure aventures espectaculars. I aquesta en va ser una! Feia temps que no m'ho passava tant bé a la muntanya saltant de roca en roca amb timba a cada cantó i un ambient alpí exepcional. Fer crestes al pirineu és de les coses més divertides que he fet mai i és una experiència que no canvio per cap altra muntanya remota.

d'aquesta excursió no en tinc el perfil, però si unes quantes fotos. Apa a disfrutar-les!!

Vals amb Bashir

2009-09-01T02:48:00.000-07:00

Amb aquest primer post de vacances us vull recomanar una pel.lícula: Vals amb Bashir.

Aquesta és una pel.lícula d'animació que escenifica les vències d'uns soldats israelites durant la guerra del Líban. Comença quan el director del film es troba amb un amic seu de fa temps que li explica un somni recurrent que te a causa d'un trauma de la guerra del Líban on van participar els dos 20 anys endarrera. Aleshores el director s'adona que ell mateix no te cap record de la guerra i es sorpren d'aquest oblit. Per tal de recuperar aquests records comença a fer entrevistes a ex-companys seus per saber perquè s'ha oblidat de tot.

Al llarg de la película se senten en una veu en off les veus de la gent entrevistada on expliquen el que van viure durant la guerra i les imatges d'animació corresponen al que van explicant. Totes les experiencies que s'expliquen són la de joves de 18 que van anar a la guerra com si fos un joc. Comença amb els fets més 'emocionants' i divertits, però mica en mica les vivències es fan més crues. Al final de tot descobreixes perquè el director va fer una amnèsia i va oblidar tot el que havia passat.

El trist del cas és que tot el que explica la pel.lícula són fets reals. Aquest és un bon exemple de revisió històrica i de com també des de dintre mateix d'Israel existèixen veus que clamen contra les atrocitats de la guerra.

La Grip

2009-07-22T14:58:00.000-07:00

En aquest post m'endinso en un terreny pantanós i polèmic, per tant vaig a fer un 'disclaimer' avans de començar: Per escriure aquest post he parlat amb científics del meu entorn que es dediquen a estudiar el virus de la grip, per tant la informació que exposaré ve de fonts fidedignes. Les meves opinions, però són propies i poden ser equivocades, no sóc ni metge ni inmunòleg. Un cop dit això comencem amb la història:

***

El virus de la grip o Influenza és un RNA virus. Els seus components són 11 proteïnes i la molècula de RNA que conté el codi per produir aquestes proteïnes. Com tot virus, per tal de replicar-se cal que infecti una cel.lula, ja que ell mateix no te la maquinaria necessaria per fer-ho.

Les epidemies del virus de la grip segueixen un patró cíclic en el temps i l'espai. Cada any hi ha una 'passa' deguda a una nova variant del virus que ha mutat respecte a la de l'any anterior. El cícle comença a la tardor del sud-est asíatic (la primavera a l'hemisferi nord), on la gran densitat de població i el contacte íntim entre animals i humans fa que sigui un gran caldo de cultiu. Des d'allà virus s'extén per tot el món arribant a l'hemisferi nord a la tardor amb un pic a finals de l'hivern, quan la gent està més tancada i és més fàcil el contagi. Cada any la grip infecta entre el 5 i el 20% de la població i mata centenars de milers de persones, en general gent gran o gent que pateix altres problemes de salud.

El gran problema que presenta la grip és que generar vacunes és molt complicat. Com que cada any hi ha una variant diferent, que a més ha sorgit de l'adaptació de la variant anterior, doncs cal renovar la vacuna cada any, el problema és que no se sap quina serà la nova variant que arribarà i per tant encertar la vacuna és, en part, una qüestió de sort.

***

Fa uns mesos que a les notícies ens bombardegen amb informació sobre una nova 'variant' d'aquest virus que suposadament serà la gran padèmia assessina de la humanitat: el H1N1 !!!

Ara us explicaré una mica que vol dir això del H1N1:

Com ja he comentat aquest virus te 11 proteines, d'elles n'hi ha dues la Ha i Na que formen part de la capside del virus i que actuen identificant cadenes de sucres que hi ha a la membrana de les cèl.lules permetent que el virus s'hi enganxi i les infecti. En particular la proteina Ha està implicada en com el virus s'enganxa la membrana cel.lular i la proteïna Na en com s'hi desenganxa per poder anar a infectar noves cèl.lules.

Els numeros 1, 2 , 3 representen diferents variants d'aquestes proteïnes. En principi les variants estan associades amb quin animal pot infectar el virus, per exemple les variants H1, H2 i H3 afecten els humans i la variant H5 afecta ocells. Això passa perquè cada variant reconeix un tipus concret de sucre de la membrana cel.lular i en el cas de la H5 el sucre que reconeix només està present en humans al fons de tot del pulmó, més inaccecible pel virus, en canvi els ocells tenen aquest sucre més accecible, fent-se objectius del virus.

Aquí cal fer un apunt important. Les variants H1, H2... no tenen perquè correspondre a les mutacions que pateix el virus cada any. Diguem que les mutacions anuals acostumen a ser molt més petites que no pas les que diferencien H1 de H2 o N3 de N5.

Així doncs el virus te dues fonts de variabilitat, d'alguna manera. La primera seria la deguda a les petites mutacions que s'acumulen i que es van seleccionant dintre una mateixa linea per exemple:

H1N2 => H1N2* =>H1*N2* => H1**N2**

Aquestes apareixen espontaneament en la població de virus i es seleccionen en funció de quan millor són capaces de reproduïr-se (infectar).

L'altra font de variabilitat ve donada quan dos virus diferents infecten la mateixa cèl.lula i es barregen, per exemple:

H1N3 + H2 N1 => H1N1, H1N3, H2N1 i H2N3

En aquest cas el resultat és un virus nou que te propietats barrejades dels seus 'pares'.

Centrant-nos en aquest segon cas, s'ha vist que aquestes variants tenen associades diferents virulencies (capacitat d'infecció) i pathogeneitats (quan de 'xungos' són). Tot i que no està clar si la causa és degut a la variant de la proteïna o a alguna altra cosa que hi va associada. En tot cas se sap que:

H1 = > És molt virulenta (infecta molt)
N5 => És molt pathogènica (mata molt)

En principi aquestes dues variants no s'haurien de trobar, ja que H1 és humana i N5 és d'ocell, però passa que aquestes variants poden afectar, les dues, als porcs i per tant en ells es podrien trobar i després saltar als humans. Aquest és el cas de la famosa grip aviar. Cal afegir, però, que un cop aquest nou virus s'ha format i és capaç de transmetre's de l'animal a l'humà, encara cal que pateixi més mutacions que li permeti passar de humà a humà.

Això és el que es creu que va passar durant la pandèmia de la grip espanyola al 1917-18, es creu que va sorgir de china d'una d'aquestes barreges animal/huma i que després va evolucionar en els Estats Units cap a una forma virulenta i pathogènica. Aquesta pandemia va matar el 2% de la població mundial uns 100 millons de persones. Una particularitat que tenia aquest virus és que va matar a gent jove i 'sana' enlloc de vells i malalts, en principi a causa d'una sobrereacció del sisteme inmune dels hostes.

En el nostre cas, el que ha passat és que una variant de porc s'ha barrejat amb una variant humana donant com a resultat el H1N1 un nou virus matxambrat, que ha adquirit la capacitat de transmetre's entre humans.

***

Fins aquí una lalrga introducció del que és la grip i com funciona. Ara anem a la part més controvertida del post.

1) Les pandèmies: A les notícies ens recorden com la grip espanyola es va carregar a tanta gent 'sana'. Hem de tenir en compte, però que aquesta pandèmia va fer estralls en mig de la primera guerra mundial, quan la major part de gent jove i 'sana' estava a les trinxeres, amuntegats, passat fred i gana. Condicions ideals per tenir un caldo de cultiu. No he mirat quines eren condicions de vida de la gent que va patir altres pandèmies de grip, però estic segur que a Rússia el 1890 i a Hong Kong el 1970 no s'hi vivia de meravella.

2) La virulencia: És la variant H1N1 que tenim ara voltant més contagiosa que la grip normal de cada any? La resposta és NO.

3) La Pathogenicitat: És aquesta grip més mortal que la grip normal de cada any? La resposta és NO.

4) Aleshores quin és el perill? El perill és que aquesta grip, com qualsevol altra, podria mutar a una forma terrible i assessina, que podria matar a tots els joves del món. Sempre i quans, és clar estiguessim en mig d'una guerra mundial, passant fred i gana i tothom estigués en una trinxera.

5) I les vacunes? Com ja he dit, generar vacunes és molt costós i llarg, a més inclou un factor atzarós, que és determinar quina serà la variant predominant la temporada que ve. Ara mateix s'estan generant cantitats brutals de vacunes per la variant actual del H1N1, que no és ni més virulenta ni més mortifera que la grip normal. En cas que aquest virus muti i es transformi en el monstre que ens anuncien les vacunes que tenim no serviran de rès.

6) Aleshores perquè tan de rebombori? Per espantar-nos? Per afegir encara més 'merda' al cubell? Per tenir-nos controlats per la por?

Francament, quan veig les noticies del diari dient 'a espanya hi ha 50.000 infectats del virus H1N1 i se n'han mort 50!!!!' també podrien dir: cada any 10 millons d'espanyols contrauen un encostipat i 10000 se'n moren a causa de complicacions posteriors!!!

Les malaties formen part de la nostra vida i aquesta grip no és rès fora de el normal. Em sembla una presa de pél que s'alarmi tant al personal i que facin servir l'excusa per gastar-se un dineral en vacunes que probablement no serviran per rès. Però és clar, això no ho diran mai els diaris.

Si realment voleu protegir-vos de la grip (i de qualsevol altra malaltia) mengeu bé, dormiu prou, estigueu feliços i relaxats i no feu cas als mentiders que fan notícies d'on no n'hi ha.

Chicago

2009-07-15T23:37:00.001-07:00

Dintre del subconjunt de posts al bloc que podriem anomenar 'viatges' vaig incloent de tant en tant els descobriments que faig tot passejant pel món en general i per Estats Units en particular. Ara toca el torn a Chicago. El cap de setmana passat hi vam anar amb l'Anna. Per a ella era la primera etapa de la tornada cap a casa (per passar l'estiu) i per a mi una escapada de la cotidianitat i una bonica manera de dir adeu a l'Anna per uns quants dies.

Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.

De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.

Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS

2009-07-05T11:31:00.000-07:00

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa li dona dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són iguals amb el dret inalienable a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiments del poble; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la a abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la manera que segons els seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, es clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts; i, malauradament, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigits invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a una submissió e absoluta, és el seu dret, és el seu deure trencar amb aquest govern i establir nous resguards per a la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment de la nostra Nació; tal és ara la necessitat que la obliga a assumir el seu propi sistema de govern. La història de la relació de Catalunya amb Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre la nostra Nació.

En cada etapa d’aquesta opressió, hem demanat justícia en els termes més humils i també de resistència: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un govern el caràcter del qual queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen una imposició, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

No hem deixat mai de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies històriques de la nostra raó de ser com a Nació i el fet de ser con som. Hem apel·lat al seu suposat sentit de la justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc, a repudiar la usurpació de la nostra identitat, que no fa sinó interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i la consanguinitat.

Hem de convenir, doncs, en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics si ens neguen i amics si ens reconeixen.

Per tant, els representants dels Països Catalans, convocats en congrés general, en nom de l’autoritat que ens dona el poble, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes terres unides són, i han de ser per dret, un estat lliure i independent; que quedem lliures de tota lleialtat a la corona espanyola i al govern espanyol, i que tota vinculació política entre nosaltres i l’estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com a Nació lliure i independent, tenim ple dret a ser reconeguts pels estats i les nacions del món, lluitar per aquest reconeixement, concertar aliances i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents.

Paisos Catalans, 4 de juliol de 2009

(Versió de la carta de declaració d'independència dels Estats Units aprobada el 4 de Juliol de 1776 adaptada per Ignasi Roda el 4 de Juliol de 2009 )

Camí de ronda pel Pacífic

2009-06-30T23:23:00.000-07:00

Continuant amb la tònica excursionista que portem l'Anna i jo, aquest cap de setmana passat hem anat 3 dies a la península olímpica a fer el camí de ronda (coast trail) resseguint la costa del Pacífic.

El primer dia vam sortir de Seattle al migdia, vam agafar el ferri que ens deixà a la peninsula olímpica i vam conduïr cap a l'oest fins a La Push. Allà vam començar a caminar cap a la 3rd beach per un camí en mig del rain forest (o selva templada). Després vam resseguir la costa fins a Scott Creek, on vam acampar. El segon dia vam continuar per la costa, amb algun tram pel mig del bosc fins a Mosquito Creek, tot passant per platjes precioses. Finalment el 3er dia vam acabar el recorregut fent més platja, bosc i remuntat el riu Hoh fins a Oil city.

Aquesta costa és molt escarpada i vam haver de vorejar algun penyasegat per rutes forçades per les marres, on vam tenir que treure'ns els pantalons i portar la motxilla per sobre el cap,Altres trams només es podien fer edinsant-se al bosc, moltes vegades salvant el desnivell des de la platja amb cordes o escales penjades. Fins hi tot vam fer una mica de salvatges de la selva obrint camí en mig d'un sota bosc espessíssim !

Tot el tram que vam fer era per parc natural, per tant territori verge intocat pel humans occidentals. Les platjes estaven totes enmarcades per troncs arrastrats per corrents i marees, ja que en aquestes terres els boscos arriben fins a peu de mar. A diferència del mediterrani aquí les marees marquen el recorregut i vam tenir que senyir els nostres horaris per poder atravessar les platjes en marea baixa, tota una aventura.

I per acabar-ho d'arrodonir, de tornada vam parar a unes fons termals naturals en mig del bosc per fer un bon descans i recuperació. Tot plegat un fantàsctic cap de setmana i una bona alternativa a les barraques de Sant Cugat.

Els americans ho fan malament

2009-06-22T15:21:00.000-07:00

Als USA el sistema mètric no ha arribat. Enlloc de fer sevir decilitres, litres, metres i quilòmetres medeixen en pintes, galons, peus i milles. Fins aquí la cosa ja és bastant absurda, perquè on nosaltres tenim:

10 decilitres = 1 litre o 1000 metres = 1 quilòmetre
ells tenen
8 pintes = 1 galó o 5280 peus = 1 milla.

Però el fet és que la seva absurditat creua el límit de lo erroni quan mesuren el consum dels seus cotxes....
On a europa fem servir Litres consumits als 100 Km els americans mesuren el consum per milles/galó o traduit al metric vindria a ser Km/L o sigui a la inversa que nosaltres. Aquesta mesura és capciosa perquè oculta el verdader consum del cotxe i fa prendre decisions equivocades a l'hora de comprar un vehicle.

Posem un exemple:
Volem comprar un cotxe i calculem que cada dia farem 50 Milles, quan l'anem a comprar ens ofereixen 3 models:

(1) El de General Motors, gros i ineficient que gasta 10 milles/galó
(2) El Cotxe eurpoeu, petit i compacte que gasta 25 milles/galó
(3) El cotxe japonès hibrid que gasta 50 milles/galó

Si comparem parelles de cotxes l'increment més gran està entre el japonès i l'europeu ja que el primer gasta 50 milles/galó que són 25 milles més que no pas el segon. En canvi el cotxe eurpoeu només millora 15 milles respecte al del la GM.
Aquesta argumentació està malament. Fem els numeros:
Si cada dia fem 50 milles vol dir que consumirem:

(1) 50 milles / (10 milles/galó) = 5 galons amb el de GM
(2) 50 milles / (25 milles/galó) = 2 galons amb l'europeu
(3) 50 milles / (50 milles/galó) = 1 galó amb el japonès

Així doncs l'eurpeu és 2.5 vegades més eficient que el de GM i, en canvi, el japonès només 2 vegades més eficient que l'europeu.
Si haguessim fet servir el sistema europeu hauriem vist que el consum dels real dels cotxes era:

(1) El GM gasta 23.6 L/100 Km
(2) L'europeu gasta 9.4 L/100 Km
(3) El japonès gasta 4 L/100 Km

I a primera vista ja sabriem que el salt més gran està entre el cotxe de la General Motors (1) i l'europeu (2). Això passa perquè la mesura de milles/galó és inversament proporcional al consum del cotxe i canvis molt petits s'amplifiquen molt. En canvi a europa utilitzem una mesura proporcional i per tant més senzilla d'interpretar. Evidentment el cotxe més eficient és sempre el Japonès, però també és el més car i pot ser que la millora del cosum no compensi l'increment en el cost del cotxe.
Aquest post us pot semblar molt obvi, però el fet és que és prou important com perquè se'n fes un article científic comentat per la prestigiosa revista Science.
Dit això vull fer un apunt, la bicicleta te un consum de 0 Litres de benzina als 100 Km, això vol dir que a l'americana consumiria 1/0 = INFINITES milles per galó!!!!!
VISCA LA BICICLETA!!!!!

Vot per correu

2009-06-05T18:48:00.000-07:00

Avui he exercit per primera vegada el meu dret de votar des de l'estranger!

No es ue tingui una il.lusió especial per votar en aquestes eleccions. El parlament europeu sembla més una presa de pèl que no pas un organ polític funcional, però el cas és que quan vaig rebre a casa la carta amb les papeletes electorals em va fer molta il.lusió. De cop em vaig adonar de com n'és de complexe la maquinaria electoral. Fins al punt que pot arribar a un individuu aillat perdut per l'oeste americano. I ja se que amb la tecnologia i les comunicacions d'avui en dia això no és cap miracle, però per altra banda crec que no es pot desmereixer el fet de que l'estat garanteixi el dret a expressar la seva voluntat política a cadascun del 40 millons de persones a les que representa.

Moltes vegades ens oblidem de tots els drets que hem aconseguit al llarg del temps. Potser si ens hi fixessim més trobariem la il.lusió i energia per continuar lluitant per millorar més. Si hem arribat fins aquí fins on podrem arribar en el futur?

Els ratolins que parlen

2009-06-03T11:49:00.000-07:00

FOXP2 és un gen que està relacionat amb la capacitat de parlar humana. Com se sap? Doncs perquè s'ha vist que gent que te una de les dues copies d'aquest gent mutada te problemes de parla. A més és un gen molt conservat al llarg de l'evolució però que te mutacions molt especifíques en humans. Això vol dir que aquest gen és pràcticament igual entre rates i micos, però en canvi és difeerent entre humans i micos.
Ara uns científics han posat la versió humana d'aquest gen en un ratolí i han vist que el ratolí començava a parlar en rus. Serà que els russos són una mica arratolinats?
Que passarà quan continuin posant gens humans en ratolins? tindrem un ratolí mutant que ens suplantarà com a especie dominant del planeta?

Mireu el video aquí

Chips al cervell

2009-06-01T09:48:00.000-07:00

Ja fa un temps que se sap que un estimul electric pot induir el creixement de noves neurones. Ara s'ha pogut demostrar, per fi, que aquestes noves neurones són funcionals.

Aquesta primera frase us pot sonar a xino o pot no interessar-vos per rès. Però les conseqüencies que comporta si que us interesserant. Resulta que s'està posant de moda una tècnica en neurocirugia que consisteix en instalar electrodes al cervell de gent que pateix Parkinson, depressió o epilèpsia. Una mica rollo electro-shocks però més tecno-guay. Al mateix temps s'investiga amb ratolins l'efecte de induir el creixement neuronal amb electrodes instalats al cervell. L'efecte d'aquests elecrodes és bastant dramàtic, doblant la quantitat de nerones produïdes en ratilons joves i mutiplicant fins a 8 vegades el creixement en cas de ratolins vells.

Si ajuntem aquestes dues linies de recerca sembla clar que ben aviat es començarà a fer proves per instalar electrodes en pacients amb Alzeimer a fi d'estimular el creixement de neurones. Això no faria recuperar les memòries perdudes però permetria crear-ne de noves.

A mi personalment això em sona força punky. A part de lo invasiva que és la tècnica em fa por les possibles ramificacions. Potser en uns anys això d'instalar electrodes es transformarà en una tècnica comú per augmentar la capacitat cognitiva de la gent i un cop tinguem electrodes al cap no serà massa complicat començar a posar-nos xips sintonitzats a una radió que ens permetran accedir a internet amb les ones cerebrals... O potser ens programaran via satelit i al final ens transformaran a tots en una colla de cyborgs sense voluntat!!!

Està tot fatal

Si voleu més informació aneu a la pàgina de Nature

Smith Rock

2009-05-27T19:10:00.000-07:00

El cap de setmana passat va ser memorial day i vam tenir 3 dies de festa! Aquest és el dia per recordar el soldats americans caiguts tot defensant la 'llibertat'. També és el cap de setmana que inagura oficialment la temporada d'estiu: barbacoes i piscines.
Nosaltres vam aprofitar l'avinentesa per fer un petit road trip; 6 hores de cotxe ens van portar a east Oregon, terra de volcans. Allà hi ha una escola d'escalada molt famosa arreu: les Smith Rock. Són unes parets de roca rodejant un petit canyó amb un riu que fa meandres , tot plegat molt bucòlic.
Les parets són de calcari i conglomerat, a zones semblant a Siurana i altres més a Montserrat. Les vies piquen de grau: molts 5.13 i 5.14. Nosaltres ens conformàvem a escalar 5.9 i algun que altre 5.10b. Vam estar 3 dies escalant i jo he acabat amb agulletes als dits, (l'Anna no que és molt forta!) però ens ho hem passat super bé i hem descobert un lloc nou. He de dir, però que a Catalunya no tenim rès a envejar a nivell d'escalada a la resta del món i a més tot és més aprop!

View Larger Map

Mount Saint Helens

2009-05-19T15:26:00.001-07:00

View Larger Map

L'origen dels super herois

2009-05-09T12:04:00.000-07:00

Fa ja un temps que estem vivint una nova febre de super herois. Les noves tecnologies al cinema fan possible pelicules on surten una colla d'animalots que ho destrossen tot amb les seves habilitats extraordinàries. Jo sempre n'he estat una mica fan d'aquests besties, digeu-me freak. De petit em vaig enganxar als comics del Spiderman que tenia el meu tiet i després vaig expandir els meus interessos a la patrulla X i a altres beneits de l'univers Marvel.
Fa poc vaig llegir el còmic dels Watchmen, que ara s'ha estrenat com a pel.licula, i allà vaig pendre una nova visió d'aquests suposats herois. Aquest còmic proposa uns superherois bastant nazis, amb unes actituds reaccionaries i que més que protegir al món l'amençacen. Això es pot extrapolar bastant a la història real dels superherois:
El que s'anomena l'edat d'or dels super herois va ser a finals dels als anys 30 i principis dels 40. Van sorgir en un moment en que el món estava fet un desgavell. La gran depresió encara propera, La segona guerra mundial, el feixisme com una realitat política global i una incertesa general. Era un moment idoni per a començar a creure en gent especial que ho podia canviar tot. Gent amb una moral superior, que es prenia la justícia per la seva banda i que te la feien entrar a cops de puny. Els super herois d'aquella època eren perfectes i no fallaven mai, com per exemple el Superman o el Capità America.
Més endavant, caps als anys 60-70, amb tot el movimen hippy i el desastre del a guerra del vietman, la gent ja no creia tant amb les solucions unilaterals. Aleshores van arribar els superherois més humans, com el spiderman, que tenia una vida feta un desastre i que rebia bastant, però que encara es regía per una moral superior i per tant tenia el dret a repartir òsties a tort i a dret.
Amb el temps la febre des superherois va baixar. El món ja no era blanc o negre, ja no existia un enemic clar, el comunisme havia caigut, semblava que les coses anaven a millor i la gent buscava més llibertat i control, i clar el concepte de superheroi ja no semblava tant interessant. Ningú volia ser slavat i menys a cops de puny!
Però fixeu-vos que ha passat els últims temps: terroristes impossibles d'aturar, crísis econòmiques aplastans i ara fins i tot una enfermetat inaturable que s'exten pel món. No em sorprèn que de nou la idea d'una mà forta que imposi la llei soni bé de nou.
Però el fet és que aquest post l'he fet perquè l'altre dia vam trobar la cova on es creen aquests super homes. Tot passejant per Index (un lloc molt bonic a les muntanyes) vam anar a parar a una gran paret de granit. És un lloc bastant conegut pels escaladors. Vies de 200 i 300 metres en granit super sòlid, i en un racó vam trobar una coba barrada amb grans portes de ferro. Ens van expliar que la coba s'endinsava en la roca per estar ben protegida dels rajos còsmics i que uns quants científics es dedicaven a fer experiments d'altes energies per descobrir particules misterioses. No m'estranyaria que allò fes un pet un dia d'aquests i en sortís un energumen volador amb la capacitat de tirar rajos pels ulls.

Alpinisme!

2009-02-13T14:16:00.000-08:00

Fa molts dies que no escric rès al blog. Ha coincidit amb els mesos que he passat a Barcelona i les tres setmanes des de que he tornat a Seattle. Però ara és moment de tornar a la llum!
Els últims dos caps de setmana els he aprofitat per sortir a la muntanya. El primer vaig anar a fer una excursió al Silver Peak, just al Snoqualmie pass (per si algú vol veure on està), el segon he fet una reentrada al món del alpinisme, que tenia abandonat des de feia 2 anys. Una via de neu i gel a Chair peak, sortint des d'Alpental. La excursió va ser fantàstica. Ascenció fins a la via amb esquís de muntanya i després la escalada en si de 200 m de via. Un primer llarg en un corredor de gel (70º) seguit d'una pala i aresta de neu (50º) per fer el crux de la via en una cascada de gel força exposada incloent 3 m de completament verticals i finalment una pala de 60º de neu ben consolidada. El descens tampoc gens menyspreable, una desgrimpada per un corredor força llarg de 60º amb trams de gel i finalment un rappel de 60 m desplomats.
Tornar a fer servir piolets, crampons, claus de gel... La sensació que produeix estar penjat a una paret al mig de la muntanya... Fantàstic. L'únic petit inconvenient que vam tenir és que se'ns va fer fosc a la baixada, enlloc de fer-la amb esquís vam tenir que carregar-los a l'esquena i baixar caminant (no es veia prou per esquiar).
Si voleu mirar les fotos:

I avui marxo 3 dies al mont Ranier a fer esquí de muntanya!!!!!

Incivisme total

2008-12-25T14:50:00.000-08:00

Una de les coses que més m'agrada de Seattle és que no es pot fumar en cap local públic. Ni a la feina, ni als supermercats ni, sobretot, als bars. Quan surto amb els amics a fer unes cerveses, o a ballar no acabo amb la gola destrossada, els ulls plorosos i la roba pudent. I és ben curiós com ens acostumem a les coses bones, perquè ara que estic a barcelona no puc suportar entrar en un bar amb fum.
Seré franc, crec que la llei que es va fer aquí sobre el tabac és la estupidesa més gran possible. No només no ha servit per rès, perquè la major part dels bars són encara de fumadors, sinó que a més la gent se la passa per on vol. L'altre dia vaig anar a una discoteca (Els Arcs a Vilanova) on suposadament estava prohibit fumar. Al principi el local estava mig buit i s'hi podia estar, però a mesura que es va anar omplint va començar a fer més i més pudor de tabac i és que tothom que volia fumava! Ningun empleat del local feia el mínim esforç per "informar" als cients que aquesta era una pràctica il.legal i que a més atemtava contra el dret de la majoria no fumadora a no intoxicar-se. Sembla, a més que tots aquests fumadors eren incapaços de veure la quantitat de senyals de prohibit fumar que hi havien i per més inri quan vaig comentar-li a un que hi havia una sala designada per fumadors el tio se'm va posar xulo!
Quan veig tot això només puc pensar que la gent és completament incívica, i no només això, sinó que hi ha una gran quantitat de no fumador que estan idiotitzats i en lloc de fer valer els seus drets callen i aguanten la tirania de la minoria.
Doncs a mi sincerament em rebenta veure tant d'incivisme, tanta manca de solidaritat i d'empatia pels altres. O potser sóc jo que m'equivoco i que hauria de tractar als fumadors com a malalts, perquè de fet no deixen de ser drogadictes incapaços de controlar la seva adicció. Potser hauria de sentir pena per ells perquè s'estan fumant la seva vida, destrossant-se els pulmons i jugant a la ruleta del càncer amb molts numeros. Però sóc una mica egoista i el que penso és que la seva actitud afecten a tots aquells que hem triat no enverinar-nos i a sobre ho fan en llocs que en principi haurien de ser "lliures de fum".
Ja seria hora que aprenguessim de Seattle o de la resta d'europa i es prohibis, sense excepcions, fumar en els espais públics. Qui vulgui fumar que surti al carrer, que a Catalunya fa molt bon temps i no hi han excuses.

Cap a Barcelona!

2008-12-01T23:26:00.000-08:00

Demà, dimarts 2 de desembre, agafo un avió. M'asseuré tranquilament deixant passar 10 horetes fins a Londres, em passejaré per Heathrow i agafaré un altre avió "local" fins a Barcelona. Pim pam, 13 hores de viatge i em plantaré de nou a casa.
Després de 6 mesos (que no són tants) tornaré a estar en terra catalana. Aquest cop per força temps: 40 dies! Me'n torno a casa a descansar una mica de l'estressant món de la ciència. Torno per estar quan l'Anna defensi la seva tesi, que tanta suor li ha costat, però que li ha quedat fantàstica i torno per veure família i amics i disfrutar de la companyia dels qui estimo i tinc tant lluny quan estic a Seattle.
Fins aviat!

I més reportatges interessants

2008-11-24T12:07:00.001-08:00

Zeitgeist. Molt molt interessant. Ja ha sortit comentat en aquest bloc altres vegades. Jo la vaig veure fa temps i em va impactar bastant:

Parlant de cotxes....

2008-11-22T16:15:00.000-08:00

Tinc buga!

2008-11-09T21:08:00.000-08:00

M'he comprat un cotxe!
Es diu BUGA i és 100% waterproof. Quan estic a dintre ja pot ploure, que jo no em mullo! A més a més es mou sol! Li poses benzina, encens el contacte i voilà, el buga em porta a tot arreu. Avui ja l'he estrenat i me n'he anat a excursionarme, sota la pluja i he acabat xop (la muntanya malauradament no és waterproof).
Si us he de ser sincer no pensava comprar-me'n cap. Llogar surt més econòmic a llarg termini i és més "sostenible". Però te els seus inconvenients: els viatges s'han de planejar amb antelació, no i ha marge per canvis de plan i és un pal anar a buscar el cotxe a l'agència. Però tot i així jo em volia mantenir fidel a la meva bicicleta.
Però uns amics meus em van dir que es venien el cotxe. Era el cotxe ideal per mi, 4x4 per poder anar a la muntanya tant a l'estiu com a l'hivern, de baix consum (i per tant una mica més "ecològic") i a més estava en molt bones condicions. I per si fos poc me'l deixaven a molt bon preu! Així que vaig pensar que no podia desaprofitar una oportunitat com aquesta. I pim, m'he motoritzat! Tinc un honda CR-V del 98 amb 93000 milles de color verd i és molt simpàtic. Explica acudits i canta cançons.
Ara estic frisos per començar la temporada d'esquí, sortir a les 5 del laboratori per anar directament a les pistes fins les 11 de la nit. I els caps de setmana (que no treballi) a la muntanya! A escalar o esquiar o alpinejar o -ar el que sigui!
Visca el meu buga!

Sabeu de que parlaré?

2008-11-05T22:41:00.000-08:00

Doncs parlaré de com de lo bonic que tinc l'hort!!!
Hi tinc moltes escaroles i enciams, pastanagues creixent i encara recullo maduixes i gerds....
Però suposo que no és pas el tema que pensaveu que treuria, no?
Ja ho se ,ja ho se!
El tema del dia, de la setmana, del mes, de l'any es diu.... OBAMA!!!!
Pels diaris ja sabreu més del que jo podria explicar-vos del que representa aquest home: jove, negre, "reformador"... ba bla bla
Però no se si us feu una idea de la magnitud de l'event.
Ahir vaig anar a veure el resultat de les eleccions a casa uns amics americans. Erem una vintena, tots americans menys jo, tots joves de vint i pico (menys jo) i tots expectants dels resultats (i jo també!). La tensió es respirava a l'ambient, amb riures i una alegria contingudada, que no volien deixar sortit del tot fins tenir la certesa. El panorama pintava molt bé, Ohaio, Pensilvania, Florida, Fins i tot Carolina del Sur! tots els Swinging states decantats cap a Obama, però faltava la costa oest. De cop els primers resultats! Tot blau ! Obama campió! La gent es va aixecar cridant d'alegria, abraçant-se, molts ploraven... Si si, nois joves i esbojarrats (tots blancs) plorant de veure un president negre.
I el McCain fent un discurs conciliador, i l'Obama fent missa: Yes, we can, Amen, Yes, we can, aleluiah!!! I la gent plorant, i els carrers plens de gom a gom com si fos festa major.
Avui al laboratori la gent portava pastissos de celebracio "Obama pies". I la majoria feien una cara de ressaca que no veas.
Després de anys els americans tornen a sentir-se orgullosos de ser-ho. I jo espero que aquesta alegria sigui merescuda. D'entrada m'impresiona el nivell de mobilització que he vist aquí aquests mesos. Tothom mobilitzat per un president negre!!!!!
I no us sorprengueu que ho repeteixi tant, això de que és negre, perquè això simbolitza la fi de la discriminació racial, la fi de la segregació. Ara els USA ha arribat a la maduresa suficient com per tenir un president vingut d'una minoria social. No crec que a europa estiguem preparats per això encara.
Potser si que aquest home marca la fi d'una època i el pricipi d'una altra. Ara caldrà esperar un temps per veure'n els resultats. El que si que es pot veure ja, pocs dies després de les eleccions és un nou esperit a l'ambient. Els americans tornen a estar orgullosos de ser-ho. I la resta del món els mira admirats.

Apunta't al Bloc

2008-10-30T08:59:00.000-07:00

He trobat una nova utlitat per a posar al bloc. Si mireu a la dreta de la pàgina, hi veureu un apartat que hi posa Apunta't al Bloc! ===================>
Si us hi apunteu rebreu una notificació cada vegada que escrigui una nova entrada. Així no us oblidareu de mirar-lo!!

Que potser som ovelles?

2008-10-29T22:04:00.001-07:00

Vivim en un món absolutament surrealista. Els governs salven als rics amb el diner públic, justificant que sinó el mal recaurà en els "menys rics". Polítics de dretes fan campanya per "refundar el capitalisme", evidentment a la seva manera. Les grans potències mundials tornen a sorgir augurant un futur de blocs enfrontats, com si no n'haguessim après amb la guerra freda. La corrupció i l'absolutisme estan a l'ordre del dia en molts paisos "democràtics"...
I que fa la gent? No veig pas grans mobilitzacions, ni cap indici dels moviments socials que es vivien durant el segon govern del PP. Ara al diari només es pot llegir sobre com el senyor Obama salvarà al món. Sembla que haguem oblidat quins són els valors fonamentals de la societat americana....
La meva impresió és que tothom està cagat de por. La gent te tanta por que està paralitzada i s'empassa qualsevol història que li venguin. En lloc d'esperar que un mesies ens salvi o que els polítics de dretes vegin la llum, potser seria moment d'actuar. Cal fer presió social, intentar que aquesta crisi no sigui una oportunitat perduda per canviar les coses cap a millor. I sobretot no ser ovelles que es mouen al ritme d'un gos lladrador. O potser si que ho som d'ovelles. Potser estem tant apoltronats en una societat de comoditats que el que realment volem és que ens deixin en pau amb la nostra tele i el nostre ipod.
Ara fa uns dies vaig llegir INTO THE WILD. En aquest llibre s'explica la història real d'un noi que ho va deixar tot endarrera per viure una vida de vagabundeig. seguint els seus somnis Aquesta història m'ha fet reflexionar molt sobre la vida que triem. Moltes vegades les nostres decisions no van dirigides a allò que més volem, sinó a allò que ens és més còmode.
Potser seria hora de prendre la iniciativa, deixar endarrera l'apoltronament de la comoditat i sortir a fer quelcom per millorar aquest món que sembla que se'n va a norris. I ara és el moment, per fer-ho, quan s'ha vist ben clar que el sistema establert no funciona.
Tinc la impresió, però, que això no passarà, i és una pena.

Parlem d'economia

2008-10-16T09:11:00.001-07:00

Ja està! Ja he caigut en el parany dels temes d'actualitat!
Ara feia temps que intentava defugir temes populistes com els Obama/McCain o al economia, però ara, mentre llegia un article del Pais he tingut la nececitat incontrolable de dir un HO VEUS!!!!!!
I no és pas que estiguem espantant lleons o hipopotams, sinó que quan llegeixo que el senyor Brown o el senyor Sarkozy clamen a viva veu una regularització del mercat financier doncs començo a pensar en les reclamacions que feiem per allà l'any 2000 des dels moviments socials, com ara la taxa Tobi sobre les inversions especulatives o sobre la nefasta política del FMI, la OMC i altres ents més obscurs que controlen la economia mundial.
I ara faré el terrible paper del profeta que vindica les seves prediccions un cop han passat: Crisis econòmica mundial, crisi alimentaria (us en recordeu d'aquesta? Ara ja no surt als diaris però això no fa que desaparegui). Sembla ser que les polítiques eonòmiques del neo-liberalsime que ens han venut durant tants anys no han ajudat gaire a fer un món millor més just i menys pobre.
Em sembla doncs una mica esquizofrènic que ara uns polítics de deretes reclamin com a seves idees que tenen clarament un flaire "anti-globi". O si més no això diuen. m'agradaria saber que faran per "regularitzar el mercat financer". Molt em temo que aquesta serà una oportunitat més per clavar-nos un gol als ciutadans no-rics i retallar més les llibertats que tenim. Una mica com va passar després del 11 S.
Però, es clar! Ja ho veig com volen arreglar els mercats: protegint els bancs. Injectant diner públic en fons privats. Salvant el cul a tots aquests "espavilats" que s'han fet rics a base d'especular. QUINA SORT QUE TENIM!!! Mab unes idees tant bones i polítiques tant encertades segur que tot anirà millor.
Mireu, l'altre dia llegia que la única causa de les crísis és la absoluta manca de memòria de la gent. La història ens ha ensenyat que la econòmia és cíclica. Que la èpoques bones van seguides d'èpoques dolentes. Però sembla que els grans bancs tot poderosos se n'obliden d'això i cauen de forma "inesperada" en profundes crísis financeres. O potser no? Potser ja ho saben que els hi passarà, però també saben que quan les coses es posen difícils els goberns els hi injectarant diners públics salvant-los el cul. I qui acaba pagant? Doncs com sempre els qui menys tenen.

Seattle: paradís dels boletaires

2008-10-12T21:51:00.000-07:00

El títol ho diu tot. Això és el paradís dels boletaires!
Ara fa tres setmanes, l'últim dia que l'Anna estava per aquí vam anar a caçar bolets amb un noi americà. Un cop surts de "l'area metropolitana" de Seattle tot és bosc, i amb la humitat que hi ha per aquí es fan molts bolets. L'Ian (el noi que ens va portar) fa quinze anys que es dedica a collir bolets, i ens va ensenyar quins són els que es poden menjar. Ara mateix en se reconeixer dos: els OYSTERS MUSHROOMS i els CHANTERELLES. El primer dia només en vam trobar dels Oysters i he de dir que són molt bons. Jo crec que són de la mateixa família que les girgoles, però més blancs. Aquell dia no van trobar chanterelles i jo em vaig quedar amb les ganes. Així que he vaig informar-me de com reconeixer aquests bolets i d'on trobar-los i ahir vaig arreplegar la colla de catalans d'aquí i ens en vam anar de cacera.
Si he de ser sincer no pensava que en trobessim cap. Era el primer cop que hi anava sol i tampoc no sabia massa on anar. Al final vam acabar aparcant al primer camí que vam trobar que s'endinsava al bosc i quina va ser la sorpresa que als 10 minuts de caminar vam trobar els primers! Ostres! i després més, i més, i més I MES!!!!!!!!!
En una hora en vam collir 1 Kg i 1/4 i això que era el primer dia que hi anavem. El fet és que aquí no hi ha massa tradició i per tant els boscos no estan sobre-explotats i encara que ho estiguessin en tenen tant de bosc que difícilment se'ls acabarien.
Total que vam acabar fent una bona boletada amb butifarra, pa torrat i molt vi per fer baixar.
Visca els bolets Seattelencs!!!
I pels que es preocupin del que mengem sapigueu que abans de tastar-ne cap vam fer una cerca exaustiva per confirmar que les nostres troballes fossin comestibles.

Battle in Seattle

2008-10-04T14:35:00.001-07:00

Ahir vaig anar a veure BATTLE IN SEATTLE. Aquesta pel.licula explica els fets que van passar en la manifestació contra la WTO que va fer famosa aquesta ciutat. No drié que és la millor pel.licula del món, però a mi em va agradar molt. Em va fer recordar les meves èpoques d'activista, organitzant la resistència civil no violenta.

En aquesta pel.licula expliquen una mica els fets de la manifestació barrejats amb la història d'uns quants participants. Intenten exposar tots els punts de vista, humanitzant i contextualitzant les diferents accions que es van pendre. Però està molt clar qui són els "bons" i qui són els guanyadors.
Us recomano que l'aneu a veure, tant per les vistes aeries de la ciutat (la resta de la pel.licula està grabada a Vancouver), com per recordars aquells vells i bells temps de manifestacions i de lluita abans que Genova marqués la fi d'una època.

Com fer cervesa

2008-09-29T20:58:00.000-07:00

En primer lloc cal comprar els utensilis que farem servir (sempre es pot improvitsar i fer-ho amb el que es tingui a mà, però aquí als EEUU som uns consumistes i ho comprem tot):

Una galleda amb tapa i forat de 25 L.
Un sifó per trasvessar el líquid
Una ampolla de 20 L.
Un abocador amb valvula per emobotellar
Taps
Un posa taps

Després haurem de comprar els ingredients, que variarant depenent del tipus de cervesa que es vulgui fer:

Ordi
Extracte de malta
Llevat
Lúpul
Sucre de blat de moro
Un sabó per esterilitzar que no calgui esvandir.

Avans de fer cap marranada cal esterilitzar tots els utensilis. Això és molt important, sinó la cervesa se'ns contaminarà i serà inbevible. Després cal preparar 10 litres d'aigua esteril. per fer això és bull i s'avoca dins de la galleda que hem previament esterilitzat. Deixem que l'aigua es refredi tota la nit.

L'endemà escalfem 10 litres més d'aigua. Un cop tinguem l'aigua bullint hi afegim l'ordi i deixem que bulli 30 minuts. Filtrem el líquid amb un colador fi per eliminar el gra. El gra és el que dona gust a la cervesa i un cop n'hem extret l'escencia es pot descartar. A l'aigua filtrada hi afegim l'etracte de malta, que aportarà el sucre per fer la fermentació. També afegim una part del lúpul, que ens donarà l'amargor de la cervesa. Bullim una hora més i als últims 15 minuts hi afegim més lúpul que aportarà el cos al nostre suc.
Un cop ha fet l'hora d'ebullició aboquem el líquid sobre l'aigua esteril (i freda) que vam preparar ahir. D'aquesta manera refredem de cop i evitem que l'últim lúpul que hem afegit s'amargeixi.
Deixem que la mescla es refredi fins a uns 20ºC. Aleshores afegim el llevat i tanquem la galleda deixant una sortida d'aire per tal que respiri. Aquesta mescla es deixarà una setmana reposar tot agitant de tant en tant, fins que veiem que ja no fa més bombolles. Després utilitzarem el sifó per trasvessar el líquid a l'ampolla sense agafar el llevat del fons de la galleda. Això donarà espai perquè nou llevat creixi i acabi de fermentar la cervesea una setmana més.
Quan ja portem 2 setmanes de fermentació agafem el sucre de blat de moro i el bullim amb una mica d'aigua per esterilitzar-lo. Tornem a netejar tots els recipients amb el sabó esterilitzant. Fem servir el sifó per trasvessar la cervesa de l'ampolla a la galleda sense agafar el llevat del fons. Alsehores hi afegim el sucre i remenem suaument per no oxigenar la mescla. aquest segon sucre és amb el que donarem gas a la cervesa. Per tant un cop tinguem la barreja feta podem prosseguir a embotellar (sempre amb ampolles esterils). Un cop tapades les ampolles han de reposar un mínim de 10 dies per tenir gas i els seu pic de sabor és als 2-3 mesos.
Bon profit!

Fem cervesa ! Setembre 08

Desobediència civil extrema

2008-09-25T15:08:00.000-07:00

M'acava de caure a les mans aquest ARTICLE.

L'ha escrit un noi que està molt molt implicat en els moviments socials a Barcelona.
Crec que una acció d'aquesta envergadura es mereix ser coneguda. No defensaré pas el que ha fet, però si que he de dir que respecto moltissim algú capaç de prendre una iniciativa d'aquesta magnitud.

Potser si que és moment que ens comencem a plantejar si aquest model de societat és el que volem. Per més informació llegiu la resta d'articles de la WEB.

Yellowstone

2008-09-13T19:17:00.000-07:00

L'Anna i jo ens hem pres una setmaneta de vacances per fer un Road Trip 100% a l'americana. Vam llogar un cotxer i vam conduir des de Seattle fins a Yellowstone, atravessant l'estat de Washington d'oest a est, per després passar per Idaho, Montana i finalment Wyoming.

Yellowstone és el parc natural més antic d'estats units i probablement un dels més impresionants. Està situat sobre un "hot spot" on l'escorça terrestre és molt primai apareixen molts fenòmens geotèrmics. Si mireu les diapositives veureu molts geisers, fonts termals, de fang i fumaroles. Tot en mig d'uns paratges preciosos amb valls gegantines,i canyons al més pur estil del far west i molts animals salvatges.
Després de Yellowstone vam baixar fins al parc del Grand Teton. Aquí ens vam trobar les rocalloses més escarpades, amb pics de 4000 metres on només es pot pujar escalant. Aquestes muntanyes presenten contrastos climàtics brutals. A l'estiu fa una calor terrible i seca que les deixa les muntanyes eixutes. En canvi a l'hivern el fred és terrible i cau gran quantitat de neu. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una finestra de bon temps que ens va permetre grimpar el Middle Teton, de 3900m i que no requereix cordes. Una excursió preciosa.
L'atractiu del viatge no ha estat tan sols els parcs naturals. Conduir fins allà ens va portar 12 hores i tornar 14. Vam poder veure el desert de l'est de Washington, les eternes "llanures" de les pelis de cowboys de Idaho i Wyoming, passant pels boscos i les muntanyes de Montana. Tot ben amanit per pobles fantasma en mig del no res i de l'idiosincràcia del far west. Tota una experiència molt recomanable per entendre aquest país.

Podcast i ciència

2008-09-11T16:21:00.000-07:00

De vegades la ciència pot ser divertida i interessant....
Si, si, ja se que no us ho creieu gaire, però és cert!
Per demostrar-ho us faig una proposta: subscriviu-vos als podcast de Science i Nature. Aquestes són dues de les revistes científiques més importants. Publiquen articles de tots els camps: cambi climàtic, astronomía, biologia molecular, palentologia, etc. Són revistes de molt alt índex d'impacte. Això vol dir que els articles que publiquen acostumen a ser citats moltes vegades, un indicador (no sempre cert) de la rellevancia del descobriment que expliquen.
Els Podcast que publiquen aquestes revistes són l'equivalent a programes de ràdio on fan un repàs general i apte pel púlbic forà dels últims descobriments que han publicat. Jo els trobo molt interesasants i s´ønd efinitivament més acurats i fidedignes que no pas la secció de ciència i tecnologia de la premsa "normal".
Malauradament aquesta proposta només és apta per aquells que entenguin una mica l'anglès, però recomano molt fer l'esforç. Parlen molt clar i és una bona manera de practicar la llegua.

El nom d'una fruita

2008-08-27T22:13:00.001-07:00

Passejant per aquestes terres americanes hem descobert una nova fruita. La venen com una barreja entre pruna i albercoc. A casa nostra es diria PRUNOT o ALBERUNA. Els americans, en canvi, l'han batejada com a "PLUOT" (plum + apricoc) però com que aquesta és una paraula molt complicada nosaltres hem decidit anomenar-la POLLOT!!!!!

Miami, el Lloret dels Estats Units

2008-07-27T15:38:00.000-07:00

El cap de setmana passat vaig volar a Miami. Un vol de 6 hores que em va portar al punt més llunyà de Seattle dintre Estats Units (sense contar Haway ni Alaska).
Vaig volar allà buscan el sol, la platja i ... l'ANNA!!!! Si, resulta que ella venia de Barcelona fent escala a la costa est i per fer-li el viatge més lleuger i per aprofitar l'avinentesa i visitar un amic meu (l'Eitan) vam decidir trobar-nos a Miami i estar-hi 4 dies.
Coses interessants a comentar:
La primera: l'escala d'aquest país. De Seattle a Miami 6 hores d'avió. De Barcelona a Moscu només 4! De Fet de Barcelona a New York n'hi ha 7. O sigui que per atravessar aquest país de punta a punta hom s'està més estona a l'avió que per travessar tota Europa.
La segona: la quantitat de beautiful people que hi havia a Miami. Tots i totes ben moren@s i amb cosos esculturals i amb uns vestidets!!! Tal com a les pel.lícules. Ben diferent de Seattle on la moda predominant és la muntanyero-style i la "com menys combini millor".
La tecera: Tota la costa de Florida és un Lloret o un Benidorm. O sigui un continu urbanistic terriblement lleig davant de la platja. Amb l'afegit de l'infame model urbanístic suburvial americà que fa que per anar d'un lloc a l'altre t'estiguis 1 hora al cotxe com a mínim.
Però feia molt bon temps i vam fer platjeta. I a més hi havia un ambient de festa tropical fantàstic (una mica pijet, però almenys hi havia festa!) i jo vaig tenir el que buscava: una bona dosi de sol, una bona dosi d'alcohol i festa i una bona dosi d'Anna que s'allargarà dos mesos més, que és el temps que la tindré aquí a Seattle amb mi.

Vantage

2008-07-01T21:47:00.000-07:00

Vantage és un poble que quasi bé no és ni poble. Quatre cases disperses i una botga a la benzinera és la única cosa que es pot meniconar. No està en un lloc massa bonic, al desert que queda a l'est de les Cascades i al costat del riu Columbia. El paisatge és sec i marronós, sense res que alegri la vista.
Però un cop passes el "poble", creues el riu i t'enfrontes a 8 hores de desert fins a les Rockies hi ha una petita sorpresa que es mereixedora d'una entrada al blog: el French Coulie!
Fa centenars de milers d'anys nort america estava coverta pel gel. Gruixos de facilment 1 Km cobrien tot el continent. Mica en mica, però, aquest gel es va anar fonent, però no tot a la mateixa velocitat. Això va causar que es creesin grans preses de gel. Aquestes preses finalment es desfeien i trenecaven, no pas gradualment sinó de forma sobtada, allierant milers de tonelades d'aigua que arrasaven tot el que trobaven per davant. D'aquesta manera és com es van formar els grans canyons que surqen el oest americà. El més gran i famós és el Canyó del Colorado, però és pas l'únic. El Fench Coulie n'és un altre i us asseguro que impresiona moltissim.
Ara fa 3 setmanes, avans de marxar de vacances a Catalunya vaig anar-hi a escalar amb uns quants amics. El paisatge era talment com el d'una pel.licula del oest. Feia calor i sol, molt difernet de Seattle, que només està a dues hores en cotxe!
La roca de l'aera era basalt, vies no massa llargues, d'uns quinze metres i la majoria amb parabolts, cosa sorprenent als EEUU. Si us fa gràcia podeu mirar les fotos:

Mountain to Sound: 100 Km en un dia

2008-06-30T18:39:00.000-07:00

Aquest cap de setmana passat he fet la carrera per la que he estat entrenant els últums 3 mesos: MTS One day 100 Miles.

L'esdeveniment consistia en 5 probes enadenades que es podien fer o bé en solitari o en parelles o
en grups de 5 persones. Jo l'he fet amb el Sergi Simó, un amic català d'aquí Seattle.
Les probes eren les següents:
1) 35 Km de BTT
2) 80 Km de bicicleta de carretera
3) 19 Km de Kayac
4) 21,1 Km corrents (mitja marató)
5) 10 Km corrent (Sprint)

Total: 165 Km o 100 milles.

La meva part eren les probes 2 i 4, o sigui 80 Km en bicicleta i 21 corrents.

els recorreguts els podeu veure en aquests links (el recorregut de bicicleta no està ben calibrat en el mapa, em conta 10 Km mens dels que vaig fer!):

La part en bicicleta la vaig fer en 2 hores. La mitja marató en 2h 17 min.
El Sergi va fer uns temps excepcionals: 50 min en el primer tram de BTT, 2h 20 min de Kayak i 50 min corrents.
Per si no fos prou dura la cursa, vam tenir un factor afegit: la calor. A Seattle no acostuma fer molta calor, però aquest dia vam arrivar als 32ºC. Jo vaig correr la mitja marató de 1 a 3 de la tarda, sota un sol agrabasador. Feia tanta calor que els peus se'm van inflar tant que les se m'adomien apretats per les sabatilles de correr!
Finalment vam acabar 6ens de la classificació de parelles (30 equips) i 39ens de la general (178 equips). Jo amb inicis de desidratació i insolació.
Avui moltes agulletes.
No està pas malament per la edat que tenim!

La música i la folosofia de la vida

2008-05-30T14:52:00.000-07:00

Sembla que estic en un periode musical. Dos posts seguits sobre música!! Serà que no vaig prou d'excursió? Serà que l'arribada (lenta però inexorable) de l'estiu em desperta ritmes interiors?
En tot cas aquí us deixo anar una reflexió:
Sortir de la bombolla cultural on vivia m'ha permès descobrir moltes altres bombolles que coexistien amb la meva però que no es barrejaven. Entre moltes hi ha les bombolles musicals. Aquí he conegut gent molt posada amb el Rock (al més pur estil americà) el Hip Hop (també molt USA), el Heavy, la música-soroll experimental i fins i tot els sons folklorics-alternatius del sud est asiàtic. I m'he trobat que sense voler caure en generalismes i estereotips, si que existeix certa realció entre el tipus de música que hom escolta i la manera com viu la vida.

Sabent que amb el que diré ara puc rebre moltes crítiques i de nou reiterant la assumpció que les generalitzacions sempre són males aproximacions posaré algun expemple:

1) Els Rockeros: La gent que he conegut molt posada en el Rock els hi he trobat una actitud crítica i un punt "antisistema", però amb un caire agresiu, enfadat, una mica resentits amb el món. De fet ells mateixos em diuen que el rock es un moviment sorgit de la ràbia d'una joventud contra un sistema que no els hi agradava.

2) El Heavy: En aquest cas tot i que també em diuen que són alternatius, els més heviatas que he trobat per aquí els catalogaria més aviat de destructius. Gent força agresiva i poc dialogant amb actituds anti-tot "life-sucks".

3) Els Hip Hoperos: Segeixen el "main stram" cultural. No parlen de política ni els hi interessa sentir-ne parlar. Molt MTV.

4) Els Salseros: Llatins o noies.

5) Els Musica-sorollosos: Molt freaks, mengen molts bolets i es comuniquen mitjançant sorollos i xiulets. Són uns artistes incompresos per la majoria. Els hi agrada trobar-se per mirar pel.licules franceses.

6) Esl folk-music-del-sud-est-asiatic: Busquen aquella música que ningú més coneix. Es consideren viscuts i viatjadors però es restringeixen a aquells sons que són tant raros que ningú més escoltaria (el flamenco, la música dels balcans o la música cèltica és massa comercial per ells). Es porten bé amb els Musica-sorollosos, però no pas per la part artística sinó per la part snob de la música que escolten

5) El qui els hi agrada el Mau Chao, Dusminguets, Ojos de Brujo, etc: Són alternatius i polititzats, però sense la ràbia dels rockeros. Guapos, simpàtics, intel.ligents i molt interessants. Però als USA són uns marginats socials perquè la resta de la gent diu que en la música que els hi agrada hi ha masses sirenes... està tot fatal!!!

Dos Nous Descobriments Musicals

2008-05-27T22:14:00.000-07:00

Aquest últim mes he fet dos descobriments musicals. Un d'ells gràcies al Xesco i l'altre gràcies a l'Elena O. El primer ha estat la Troba Kung Fu. Aquesta banda m'ha fet retornar a les meves èpoques més Dusmingueteres: rumba, cúmbia i altres mescles de ritmes llatins cantades en català majoritariament. Si aneu a la seva pàgina us podeu descarregar el seu últim disc (Clavell Morenet). Aquest típus d'iniciativa "copy left" són d'allò més alentadores. bandes com la troba Kung Fu deuen es guanyen la vida fent concerts i el que volen és ser conegut, penajr el seu disc "on line" és una bona manera de fer-se coneixer i a més eliminat els maleits intermediaris que fan de la música un bé comercial. En tot cas us els recomano molt, festa i alegria!
La segona descoberta muical és en Darren Hayman. He tingut un disc seu en el meu ordinador durnat un any i no l'havia escoltat (problemes de l'excés d'informacío). Me'l va passar l'Elena O. i fins fa poc no vaig redescobrir-lo. Em vaig trobar amb una música molt interessant. Em recorda un pel a Beck però sense la seva paranoia... I per aquells que us agradi anar de concert, aquest senyor està a Barcelona el 31 de Maig!!! Us recomano que l'aneu a veure.
I ja està aquí us deixo amb aquestes recomanacions, perquè després digueu que només esquio!!!

Més Esquí de Muntanya

2008-05-21T16:58:00.000-07:00

L'Alpine Touring (AT) és com els americans li diuen a l'esquí de muntanya. Mira que ho fan difícil aquesta gent.... ja podrien dir-li Mountain Skiing! Però la cosa és més complexe que això. Backcountry ski és esquí fora pista, Telemarking és quan fan servir esquis telemarcs i AT és quan puges amb pells de foca i baixes fent backcountry. També hi ha la variant alpine touring, que ve a ser el mateix però per terreny menys empinat.... Total, que jo per comoditat he decidir anomenar al que faig AT. Perquè només són dues lletres i per tant és senzill de recordar.

El fet és que aquesta primavera m'he fet un bon fart d'ATejar. Em vaig comprar uns nous esquís fantàstics i els hi he tret tant partit com he pogut. Les dues excursions més rellevants que he fet han estat l'ascenció al camp base del Mnt. Rainier (3.400m) i l'ascenció al Colchuk pass fent nit al Colchuck lake (2700m). La primera excursió és una ascenció de 1200m de desnivell per terreny ample alpí. Amb metres i metres de neu, que a la baixada es van disfrutar com un animalot. Algunes fotos les podeu trobar en aquest link:
http://drussel.smugmug.com/gallery/4938111_EPtQH#295304990_EeQTj
La segona excursió va ser molt més salvatge. Primer que vam carregar els esquís a l'esquena unes 2 h avans de començar a foquejar (skin up). Després una ascenció pel mig del bosc força tècnica i que pressagiava una baixada molt dura. Finalment al llac, quan vam acampar es va posar a ploure a pinyon i després a buffar un vent terrible. El dia següent la neu estava, com no, molt gelada i els primers trams de pujada van ser molt complicats tecnicament. Per sort feia bon temps i les vistes eren meravelloses. Jo finalemnt em vaig cansar de tantes travesses i em vaig carregar els esquís a l'esquena i cap amunt a bon ritme. Això si, baixar des del coll al llac va ser increible. Ambient alpí 100% amb vistes fabuloses i una neu molt decent! Del llac al cotxe tot va ser una altra història. Neu super pasta que feia molt difícil girar, després per dintre el bosc sense camí a l'aventura. Finalment vam enganxar el camí i vam disfrutar d'unes baixades seguin la traça de neu, amb girs soptats i pasos estrets entre roques que posaven a proba la meva destresa, però me'n vaig sortir molt bé. La perla de l'excursió va venir al final, quan al treure'm els esquís per carregar-los a l'esquena l'últim tram un se me'n va anar avall dintre el riu! i jo darrera! Es clar, no volia pas perdre el meu esquí nou estimat! Total que vaig fer els últims 3 Km xop de cap a peus. Per sort feia caloreta. Quan tingui fotos d'aquesta segona excursió ja les penjaré al bloc.

Les belleses de la tecnologia

2008-05-03T19:32:00.000-07:00

No estava segur de fer aquest post, perquè el que us explicaré de no deixa de ser publicitat gratuita, però crec que el fet es mereix unes quantes línies.

Un dia parlant amb els meus avis em van explicar que tenien un robot (si, si, he dit robot) que netejava la casa tot solet.
Jo, les coses que em diuen els meus avis me les prenc molt en serio, així que vaig fer una mica de recerca a la web i vaig estar mirant de que es tractava aquest fabulós artefacte.
Estem parlant un robot que deu fer uns 40 cm de diametre i 10 d'alt. Es rodó i te un petit bracet amb un uns raspalls que giren i jo diria que segur que es el besnet del R2D2!
Aquest "bitxo" és una aspiradora amb rodes. Quan l'engegues es dedica a passejar per tota la casa aspirant compulsivament tota la merda que hi hagi. Com que es un robot i es burro però persistent passa per tot arreu varies vegades, fins al punt que mirar-lo es torna una mica estressant. Si fos un esser humà li dirieu que no perdés tant el temps i anés a fer alguna altra cosa, però és un robot i no es cansa. El resultat és que acaba treient més merda de la que poguessiu imaginar! A més, per més inri el robot és capaç de saber quan ha acabat una habitació i passar a la següent i quan acaba del tot tornar sol i endollar-se per recarregar bateries!
La meva reflexió és que aquest és un clar exemple de cap on tira la nostra societat, i en aquest cas és una direcció que m'agrada. Mica en mica tindrem més bitxos d'aquests que ens faran les feines cootidianes. No deixa de ser un renta plats més elaborat però la filosofia és la mateixa. Aquests artefactes ens permeten mantenir uns estandards de neteja que ens exigirien molt de temps si ho haguessim de fer nosaltres.
Jo ja en tinc un i estic encantat de la vida!

Obama vs Hillary

2008-04-23T15:40:00.000-07:00

M'he trobat aquests dos videos remenant per la web del telenoticies. El primer va sortir fa un any i ja mostrava el descontent amb la candidtura de la Hillary. El segon és més actual i a part de ser divertit exemplifica el tipus de campanya que han seguit els dos candidats democrates.
La cosa està cada dia més fervent i sembla que el senyor Obama te les de guanyar. Esperem que sigui així!

Escalarrrrr!!!!

2008-04-16T21:33:00.000-07:00

A Seattle ha començat a arribar el bon temps. Una mica en comptagotes, encara, però mica en mica ens trobem amb dies de sol i de caloreta. El dissabte passat en va ser un d'aquests.
La meva intenció original era anar a fer esquí de muntanya amb uns nois que he conegut a través de l'Alpine Touring Club, però les predicions deien que faria tanta calor que vam canviar de plans i ens en vam anar a escalar. Vam anar a una zona que queda a una hora en cotxe de Seattle: Index. Zona de granit amb vies d'un o dos llargs força dures. Per sota del 5.11 totalment desequipades. En general les vies seguien esquerdes facilment assegurables amb friends, excentrics o empotradors. O sigui que tot molt a l'estil americà.
Aquesta és la meva primera sortida a escalar en roca aquí als USA i després de tot l'hivern al gimnàs volia veure que tal tirava. He de dir que el tipsu de roca i d'esclada se'm va fer molt estrany, però al final em sentia bé resolent 5.9 i apurat als 5.10s (mireu la escala que vaig penjar fa uns dies per veure la correlació amb el grau que estema costumats). va ser un gran dia, de solet i de trepades.
Ahir, dimarts, vaig tornar a anar a escalar al gimnàs i no se si és per la pràctica del cap de setmana o simplement per la motivació del moment, però em vaig trobar fent 5.11!!!! Ostres ostres ostres! Estem parlant de 6.c-7.a!!!! No està mal per l'edat que tenim!!!

Ja tinc internet a casa!

2008-04-16T21:30:00.000-07:00

Petit post breu per informar-vos que ja m'he instalat internet a casa i que, per tant, no estaré limitat a les hores laborals per poder escriure en el bloc.
La qüestió és ara veure si això es reflectirà en un agment de la freqüència de post en el blog.
El temps ho dirà
.

L'atack dels ALIENS!!!!!

2008-03-24T12:31:00.000-07:00

Tot va començar quan el Marc va fer una visita a unes runes Maies. Allà hi va trobar unes inscripcions curioses que relacionaven Sant Cugat am els temples Maies i a més indicaven la data de la fi del món

Juntament amb aquestes inscripcions hi havia un mapa i un dibuix que semblaven indicar quelcom amgat a Sant Cugat que podria ajudar a evitar el desastre

Tan bon punt el Marc em va explicar el que havia trobat vaig deicar-me a investigar una mica sobre el tema

"Hola Marc,
T'escric una mica preocupat... Vaig rebre el teu mail amb les indicacions que vas trobar al temple Maia i em va picar la curiositat. Vaig introduir les dades a un programa de simulació que tenim aquí al labo i vaig ajustar els parametres per veure que indicaven i si es podien correlacionar amb algun fet real.
La meva sorpresa va ser gran quan vaig veure que quasi totes les prediccions que feia el text eren encertades! Sembla que d'alguna manera el Maies ja van endevinar el que passaria a les torres bessones, la 1era i 2ona guerra mundial i molts altres esdeveniments. Lo més fort és que la última predicció era que l terra seria atacada per uns invasors "alienigenes"... ???!!!! I a més serà el proper 30 de Març!!!
La veritat és que no se si creure-m'ho. Tot i així continuaré investigant. A més la setmana que ve vaig a Washington DC i provaré de parlar amb algú per veure si saben que està passant. Ja et diré que tal.
Per cert, que és motl curiós lod e les cordenades de Sant Cugat, he comprobat els numeros i semblen correctes. Vaig transformar els valors per entrar-los al GPS i semblen marcar algun lloc a les afores de Sant Cugat, aprop de Torre Negra... però no tenia prouta resolució per veure on era exactament....
Saps quelcom més tu?
Un petó
Oriol"

Quan vaig saber de l'invasió dels monstres em vaig decidir a anar a Washington per avisar al president del que estava succeint

Però quina desgràcia la meva quan els aliens em van segrestar per evitar que parlés més!

El Marc tampoc estava lliure de perill. Els Aliens també van anar a segrestar-lo a ell, però sortosament es va poder escapar i es va amagar a la selva 'No me siento las piernas!!!" Des d'allà va enviar un missatge al Nil per avisar-lo: Era importntissim que el Nil trobés l'arma definitiva, que estava amagada a Sant Cugat per destruir els extraterrestres i salvar-me a mi.

Juntament amb aquest video, el Marc també va enviar una foto que un col.laborador nostre havia pogut fer al lloc on estava amagada la pista necessaria per trobar l'ARMA DEFINITIVA:

El Nil, que és molt espavilat, va aconseguir trobar aquesta pista:En ella hi surten un mapa de les runes Maies del Tikal i un Mapa de Sant Cugat a l'època mitjaval. En el mapa del Tikal hi ha marcat el temple on el Marc va trobar les inscripcions. Quan se superposen els dos mapes el temple del Tikal coincideix exactament en l'indret on es va contruir la nova seu del CMSC!!!! Podria ser que l'arma definitiva contra els extraterrestres estigués allà?

El Nil, tot encuriosit es va posar en contacte amb el Francès Duch, el president del CMSC per preguntar-li si sabia d'alguna cosa que haguessin trobat quan es va construir la nova seu. El Fra, després de molt pensar, va recordar d'un manuscrit que van trobar quan construien la nova seu. Rebuscant entre antics papers en va trobar una copia del document:

Hola Nil, estic patint molt per la desaparició del teu germà... la única cosa sospitosa del CMSC que podria relacionar amb els extraterrestres que em deies és el manuscrit que vam trobar durant les obres de construcció de la nova seu. Me'n recordo de la data... va ser el 20 de gener del 2004 ja que va coincidir amb el meu aniversari. Era un pergamí que es desfeia als dits i que estava dins un cilindre metàl.lic molt rovellat. Per sort, abans de que es trenqués del tot, vaig poder anotar el què hi deia. No sé si falta alguna lletra o paraula. T'ho passo en pdf per tal que vegis la disposició de les paraules. Espero que puguis descifrar-lo... a mi em va ser impossible tot i que m'hi vaig passar moltes nits senceres. La vida de l'Oriol i de molta gent està en joc! Tot depèn de tú! Que la sort i el poder dels 18 t'acompanyi !!!
Fra.

0
normes
idiotes
oligarquiques
er.trop
propries
loercptotri
productes
tractats
457_2-@prt
goriles!
0-!
activistas
1234567i9
8765432l
@@##++.++==@@
opdr4cfff
teropiloc
moc
p((( ))))p
&*(%#Apop
alien
1234567i???
energ
rotguyetn546
sonambuk
_IIIIIIIII
patata
cftftg
gdggtgggg
aaaaaaaaaaa
aaictiograph
ackrop
thelas!

Que volien dir totes aquestes paraules? Com podira el Nil descobrir el codi que restava amagat entre aquest garbuix de lletres?

Per sort la resposta va arribar de mans de l'Anna, la companya de l'Oriol. Ella també havia hagut d'escapar dels extraterrestres i s'havia amagat en una illa tropical, no sense havans recollir les notes que havia fet l'Oriol tot estudiant els textos Maies.
L'Anna, incapaçde solucionaar rès des del seu amagatall va enviar un missatge al Nil per veure si ell podia fer us de les notes:

En aquestes notes sortia mencionada la serie de fibonachi. Aquesta serie comença amb 0, 1 i els valors següents s'obtenen partir de sumar els dos elements anteriors de la serie:
0
1
1
2
3
5
8
...
Amb aquesta informació el Nil va saber resoldre l'enigma i descobrir l'ARMA SECRETA DEFINITIVA PER DESTRUIR ELS ALIENS!!!!

Estic a la Capital!

2008-03-20T13:04:00.000-07:00

Aquests dies no escric gaire, quin desastre!
La meva excusa és la mateixa que ja deveu sentir moltes vegades: Tinc tanta feina!
Avui, però, si que tinc més de temps. Estic a Washington D.C. En un congrés aburrint-me una mica. Vaig arribar ahir i marxo demà, és un plis plas que costa 6 hores d'avió i 3 hores de canvi horri.
En circumstàncies així és quan la inmensitat d'aquesta país es fa més evident. O potser és quan tinc el tast del què és la vida dels "jefes", volant d'un cantó a l'altre per assitir a aquests meetings on la meitat de les xerrades no t'interessent per rès! Ai quina vida més dura! Tot el dia saturat de menjar i de cafès!
No sentiu mlta pena per mi?
Els congressos també són bons moments per veure com és realment la ciència. Tota politizada i plena de complots: Coses que es poden dir, coses que no, directrius del jefe de què hem d'enfatitzar i davant de quí... Més sembla una cort del segle XVIII quen no pas una reunió d'erudits entregats a la reserca del coneixement!
Però els essers humans som com som i ho som en totes les circumstàncies...
La vida es asi,
no la he inventado yo!!!!

Esquiant a Canadà

2008-02-29T19:55:00.000-08:00

Fa molts dies que no escric rès al blog. He estat molt atabalat treballant i durant la setmana em queda poc temps per escriure. Els caps, de setmana, malauradament també els he tingut ocupats, i tampoc he pobut escriure. Perquè resulta que me'ls he passat a Canadà esquiant.....
Quina vida més dura la meva, no?
El cap de setmana del 16-17 de Febrer vaig marxar a Vancouver a casa el Joel. Vaig anar-hi amb auobús. El meu objectiu: una excursió amb esquís de muntanya. Vam anar a Elfin lake, que és el destí més popular de la zona.
Vam sortir disabte de matí per fer un aprell d'hores en cotxe cap al nord, per la carretera que va amunt fins a Alaska (uns 4000Km més enllà), fins arrivar a Samamish, un poble coster amb tot the muntanyotes al voltant. Aquesta és una zona molt coneguda d'escalada amb parets de 600 m de granit... ja les exploraré a l'estiu....
Des d'allà vam seguit uan pista forestal que s'endinsava pel parc natural Garibaldi. Fins que ens vam trobar la carretera gelada, on vam aparcar i vam començar a caminar amb els esquís a l'esquena. Erem 5 persones: el Joel, la Núira, el Steve i la Bobbi-Jo (vaia nom!) i jo. Després d'una hora per la carretera vam entrar al camí propiament dit. Era practicament com una pista de trineu de lo marcada que estava la traça de tanta gent! El camí transcorria entre els arbres enmig d'un silenci magestuós accentuat per la neu que queia.
Vam anar pujant fins a un refugi intermig on el camí s'obria i ben aviat s'enfilava fins una carena per on continuava, pla, una horeta més fins al refugi que quedava la costat del llac Elfin( 700m, 5h). El refugi era ben plè, així que vam plantar la tenda sobre la neu (uns 4 metres) i vam anar a sopar a dintre la caseta a la zona de menjador.
Aquest és un aspecte en el que difereixen els EEUU i Canadà. El fet que en aquest segon hi hagi un teixit social més fort afaboreix l'existència de clubs que mantenen refugis de muntanya. Per contra als EEUU el concepte club és una mica difús i els refugis te'ls has d'imaginar. He de dir, però, que ara que m'hi he acostumat no crec que sigui tant dolent que no hi hagi refugis. Fa que la muntanya estigui més neta i tranquila.
Tornant al meu relat, vam passar una nit relativament freda però ens vam llevar amb un sol raidant.
I QUINES VISTES!!!!!
Increible, magestuós, alucinant! AWESOME!!!
I que us he d'explciar de la baixada! un disfrute de la vida. Esquiant en neu verge i després seguint la traça del camí en mig dels arbres i fen la cabra boja.
Fiu fiu fiu

Tot plegat una experència única. I per si això fós poc el cap de setmana següent hi vaig tornar!
Amb una colla de gent vam llogar un USV (pick ups gegantines típiques americanes) on cabiem 8 persones comodament i ens vam enfilar de nou cap a Canadà. Aquest cop l'objectiu era Whistler, un "poble" ski resort situat a 2 h de Vancouver en mig de les munanyes. Aquest poble el van disenyar als anys 60 fent servir com a model els pobles dels Alps. Així que em vaig trobar amb un centre peatonal tot mono i arregladet on des de la plaça del poble surten els remontadors cap a dos muntanyes senceres de pistes!
No m'extendré molt que ja em surt un post molt llarg, només us diré que hi havia una pista que feia 1600 m de desnivell, non stop! Que en 2 dies esquiant no vam poder fer totes les pistes i que a la nit vam sortir i ens vam trobar en un bar un grup tocant cançons del Manu Chao!!!
Tot plegat increible i per acabar-ho d'adovar vaig aprofitar un dia per anar a fer una altra excursió d'esquí de muntanya i amb un company vam pujar fins a dalt d'un pic per després baixar per pendents de neu verge increibles.
Dos caps de setmana plens de natura, de festa i d'esport!
Si voleu veure les fotos de la primera excursó mireu el link a Elfin Lake a dalt a la dreta

Ja em surten els V3! (o el fabulós món de les graduacions d'escalada)

2008-02-13T10:09:00.000-08:00

Avui estic content i un xic adolorit. finalment comencen a sortir-me els V3 del boulder!!!!
Per tots aquells que segui fidelment el meu blog, ja sabreu que l'estiu passat me'l vaig passar amb el dit lesionat i que gràcies a una fabulosa dieta em vaig recuperar al Septembre.
Des d'aleshores he estat escalant asiduament amb el Sergi (un company de penes i alegries Post-Doctorals) a Stone Garden. Un gimnàs d'escalada bastant gran. Amb una secció gegantina de boulder i una altra més modesta d'escalada. De tant en tant també vaig a Vertical World, un altre gimnàs d'escalada, encara més gran on bàsicament s'escala amb corda.
Com que a Seattle acostuma a ploure anar a escalar a l'aire lliure queda reservat als mesos d'estiu. Tot i així hi ha molta cultura muntanyera i escaladora. Els dos gimnassos estan sempre a tope, amb gent super mazas escalant coses impossibles. Stone garden és digne de ser visitat. Tot el terra esta cobert per un acoxinat i a sobre hi ha matalassos per les zones més exposades. Cada mes canvien les vies, que estan marcades amb cintes de colors. La graduació va de V0 fins a V14 fent servir l'escala de boulder. Jo vaig començar probant V1 i alguns V2. Ara els V2 ja em surten tranquilament i fins hi tot he fet un parell de V3!!!!! Clar, això comparat amb els V7 i V8 que fa la gent per allà és tonteria, o sigui que encara estic en el grau de "pardillu".
Vertical World, per contra, comq ue te vies de corda fa servir l'escala de Yosemite, que és la estandard als EEUU. Aquesta escala va de 5.0 fins a 5.15. Quan vaig alla em barallo amb els 5.10c i encara no em surten del tot!
I ara és quan em direu "Oriol, molt bé tots aquests numeros, però a mi em dieun rès". Doncs a mi em passava el mateix al principi. Jo estava acostumat a l'escala francesa de 6a, 6b, etc. I quan vaig arribar aquí volia saber a que corresponia cada grau. Ha arribat un punt, però que ja no m'hi fixo. És molt difícil comparar un grau de boulder amb un d'escalada i pel que fa a l'escala Yosemite, doncs m'hi he adaptat, tla com m'he adaptat als Farenheit, a les milles, els peus, les onces i tot aquest garbuix d'unitats que fan servir en aquest pais.
Si teniu curiositat us adjunto una taula de conversió, però segons això un V3 és un 7a i un 5.10c un 6b, o sigui que poc cas s'en pot fer!

YDS ------ Francesa ------ Bouldering
5.2
5.3 --------- I
5.4 --------- II
5.5 --------- III
5.6 --------- IV
5.7 --------- V−
V
5.8 --------- V+
5.9 --------- 6a
5.10a ------ 6a+ ---------- V0
5.10b
5.10c ------ 6b ------------ V1
5.10d ------ 6b+
5.11a ------ 6c ------------ V2
5.11b ------ 6c+
5.11c ------ 7a ------------- V3
5.11d ------ 7a+
5.12a ------ 7b ------------ V4
5.12b ------ 7b+
5.12c ------ v7c ----------- V5
5.12d ------ 7c+ ---------- V6
5.13a ------ 8a ------------ V7
5.13b ---------------------- V8
5.13c ------ 8a+ ---------- V9
5.13d ------ 8b ----------- V10
5.14a ------ 8b+ ---------- V11
5.14b ------ 8c ------------ V12
5.14c ------ 8c+ ----------- V13
5.14d ------ 9a ------------ V14
5.15a ------ 9a+ ----------- V15

Obama vs Clinton

2008-02-05T17:53:00.000-08:00

Ja tocava, no?
Era moment que tragués el tema de moda en el meu blog. Perquè la gran pregunta és "et mola la Hillary o et mola el Barak?"

Aquí a Washington (state) els caucuses no seran fins el dissabte, os sigui que el debat encara resta obert. Dels americans/es que tinc per aquí al voltant la metia són pro Obama i els altres estan més aviat incecisos. Crec que a molts els hi fa por que això del fenòmen Obama no sigui més que un miratge. De fet ara mateix estava repassant els resultats a la CNN (resultats al minut) i la senyora Clinton va una mica avançada... oh....

Us adoneu que si la Hillary ganyes els USA haurien estat governats per dues famílies durnat 24 anys! 4 de Bush, 8 de Clinton, 8 més de Bushos i ara serien 4 (com a mínim) Clintonians!!!

Jo personalment em defineixo una mica més pro Obama. Potser serà perquè representa la candidatura alternativa al sistema establert? o si més no això és el que ens volen fer creure....
Potser perquè no accepta financiació dels famosos lobbys que representen els poders econòmics? Serà perquè te un missatge que se surt de lo tradicional?

Hi ha un comentari, que se sent molt per aquí que a mi em resulta especialment interessant: la gent sembla que vota al senyor Obama perquè realment el volen votar! Això que d'entrada sembla tant obvi no ho és tant si ens parem a pensar quantes vegades hem votat nosaltres a candidats/partits que realment ens creguessim. Jo, ja fa temps que voto al que em sembla menys pitjor. Fisn i tot ara rebo missatges de "heu votar per evitar que la dreta torni al poder!" o sigui que es vota no al partit que ens agrada si no que votem per evitar que el partit que no ens agrada arribi al poder!! Us adoneu com n'es de tristament excepcional el fenòmen Obama. La gent el vota perquè creuen en ell! No aps per evitar que els republicans continuin governant ni perquè sempre han votat demòcrates! De fet aquest home guanya perquè gent que no votava ho fa ara seguint aquest impuls.

El que jo em pregunto és quan hi ha realment darrera aquest personatge i quan és efecte mediàtic. Però sincerament m'agradaria poder veure-ho.

Em paguen per anar amb bici!

2008-01-31T13:21:00.000-08:00

Si, xavals. Talment com si fos un pro. L'altre dia estava tranquilament assentat a la meva taula, quan va venir un dels staff del ISB i em va donar una carta. Dintre hi havia un val per 40 $ per cobrar o gastar-los en el REI (botiga de muntanya per exelència a Seattle). Total, que em pagaven perquè un dia vaig omplir una enquesta on preguntaven com em movia per la ciutat i jo vaig respondre que amb bici.

Quines conclusions podem treure d'aquest fet?

1) Crec que és una acció molt encertada potenciar l'ús de transports alternatius al cotxe mitjançant incentius positius. A part de posar les coses difícils als automobilistes crec que és bò que es premii als que van en bici, a peu, en transport públic o que fan car-pooling.

2) Aquí tenim un bon exemple de la iniciativa privada que tant important és als EEUU. Aquests diners me'ls donen el ISB i un conjunt d'empreses de Seattle, no pas una institució pública. Crec que en casos així hauriem d'aprendre una mica dels americans que tenen la filosofia de mecenatge o d'iniciativa privada en accións de d'interès públic. Amb això vull dir que a Catalunya esperariem que l'ajuntament o alguna altra administració fes quelcom així. Costaria bastant que sortís d'una empresa, no creieu?

3) Una altra demostració de que els americans no acostumen a mentir. Per guanyar aquests 40 $ només vaig tenir que entrar en una web i dir "si vaig en bici" i ja està. Ells han confiat en la meva paraula i m'han donat pastoak! Us imagineu una iniciativa així a Catalunya? Impossible!

I rès, que ara he de decidir en que em gastaré els diners.... potsé els posaré a la guardiola per poder comprar-me un cotxe!!

Watchmen

2008-01-27T13:18:00.001-08:00

Seguint l'exemple del Xesco, jo també m'he decidit a fer una mica de crítica literaria i a revindicar aquest art oblidat que es el còmic.
Per tots aquells que vau tenir una infància rodejada de còmics de superherois aquesta novel.la gràfica és lectura obligada. Escrita per Alan Moore i il.lustrada per Dave Gibbson, Watchmen és loa única novel.la gràfica que ha guanyat el premi Hugo, el més prestigiós dintre el món de la ciència ficció.
La història està ambientada en un món alternatiu on els superherois existèixen. És el 1985 i els Estats Units i la Unió Sobiètica estan en plena guerra freda. En aquests Estats Units els superherois han estan prohibits a causa dels seus excessos, malgrat tot alguns d'ells encara continuen en actiu il.legalment, sequrament perquè no saben fer rès més amb la seva vida. D'altres estan retirats vivint dels records dels temps passats.
De cop un antic superheroi és assassinat i un dels seus companys comença una investigació tot descobrint que algú intenta eliminar tots els superherois que encara estan vius.
A diferència dels còmics de superherois als que estem acostumats, en aquesta novel.la gràfica se'ns presenten uns pesonatges atormentats i psicòtics, molts d'ells amb idees properes al feixisme. De quina altra manera, sinó, algú podria vestir-se amb calçons i capa i dedicar-se a estomacar tots aquells que ell considera criminals.
La novel.la presenta de manera molt crua i realista com podria ser realment un món amb superherois. La història està molt ben construida i ambientada. Crec que és una lectura molt recomanable, ja no només per als que els hi agraden els còmics sinó per els qui volen descobrir bona "literatura".

Celebrem el meu aniversari

2008-01-24T10:51:00.000-08:00

Aquesta setmana he celebrat un aniversari. No pas del dia que vaig neixer, sinó del dia que vaig arribar als Estats Units.

A partir d'ara deixaré de contar el temps en mesos i el passaré a contar en anys. Per una banda això farà que hagi de contar una mica menys (12 vegades menys, per ser exactes), però també farà la impresió que passa menys temps. Vull dir que impresiona més dir, per exemple, 17 mesos que no pas dir 1 any i mig i una mica més. Però tan se valen els nombres, la percepció del temps és personal i intransferible i jo tinc la impresió que ja porto aquí molt temps. Per contra però no em sembla que faci tant que he marxat.... curiós, no?
Vull dir que en 1 any aquí m'he organitzat una vida, he conegut gent, he començat una nova feina, he descobert una ciutat i cultura diferents i mica en mica m'he anat adaptant. De tal manera que ara ja no em soprenc cada cop que algú parla amb mi en anglès, faig abraçadesa a la gent en lloc de petons, dic gràcies cada 10 segons i m'he adaptat a altres coses que al principi em deixaven estorat. En canvi quan vaig tornar a casa, per Nadal, i vaig retobar família i amics, em semblà com si no hagués marxat mai, com si reemprengués una conversa aturada feia just una setmana.
Abans de tornar m'entretenia pensant en com veuria Catalunya després d'un any a Seattle. Em soprendria que la gent parlés català pel carrer? M'enfadaria amb els cambrers atipàtics? Ho trobaria tot petit als supermercats? La meva sopresa va ser quan al tornar tot em va semblar la mar de normal.
La meva casa, la meva cultura, el meu cor, estan a Catalunya i caldrà molt més que un any a l'estranger per canviar això.

Anem a la muntanya!!!!

2008-01-18T09:35:00.000-08:00

Després d'anys en l'anonimat arriba l'esperat videoclip dels monitors a la muntanya.
Quins vells i bells temps, aquells en que tots erem quitxalla i feiem l'enze esbotzant atzabares!
Apa disfruteu de l'espectacle!!!

Twisted Land

2007-12-18T17:49:00.000-08:00

Més d'una vegada m'he trobat en incomodes situacions amb americans per culpa de misunderstandings varis. I es que en aquest país ho tenen tot ben girat! Ja no parlo de coses senzilles com ara les milles, els peus, les polzades o els farenheits. Això està xupat! No, no, parlo de coses més profundes. De veritats escencials sobre les que es basen tot el nostre sistema de coneixement del món.

Posaré uns quants exemples:
Si algú us digues que els rojos arriben, que pensarieu? Segurament que un grup de comunistes venen de camí. Als USA, en canvi vol dir que els Republicans s'estan acostant. I parlant de Republicans, que jo sapiga a la peninsula els republicans eren d'esquerres i anti-clericals. Ben diferent dels que trobes aquí.
I més encara!
Últimament a espanya la paraula Democrata es la preferida dels PPros, grans enemics de les esquerres i a catalunya la democràcia cristianana no es ps famosa pels seus valors progressistes. En canvi a les ameriques els Democrates son el més semblant que tenen a una esquerra (molt de dretes pels nostres estandards, però es lo que n'hi ha xavals!). Es curiós, no? A per cert els Democrates son els blaus per aquí.
Fixeu-vos que si li diguessis a un roig que es lliberal rebries una pedrada. Això per igual als dos costats de l'Atlantic. Aquí, però, els rojos pensen que els estàs titllant de ser d'esquerres, en canvi a catalunya es pensarien que els hi dius capitalistes! I un llibertari? Aquest solia ser un sinònim d'anarquista, però als USA defineix als conservadors que aboguen per el capitalisme més salvatge... que no deixa de ser un anarquisme mal interpretat.
Tot plegat és un bon galimaties. Ja no se ni qui sóc jo? roig o blau, lliberal o llibertari, monarquic, republicà, demòcrata.... bés a saber! En fi sóc qui sóc i penso el que penso i els d'aqué estàn tots ben bojos!
El meu consell, doncs es que si vens als USA i vols insultar als pro-Bush els hi digueu "Sou una colla d'infectes republicans, rojos i llibertaris!!!!"

Qui es creu els diners?

2007-12-02T22:30:00.000-08:00

Us heu parat mai a pensar com funciona realment els diner?
Jo ho trobo massa complicat!
Posem un exemple cotidià:
Jo treballo (o ho faig veure) i cobro una beca del MEC.
El MEC te un compte bancari amb uns numeros que diuen que tenen tants diners.
Un cop al mes el banc d'Espanya li diu a un Banc americà que posi un diners al meu compte. O sigui que basicament resten les diners que m'han de pagar del compte del banc d'Espanya i el sumen al meu.
Jo com que tinc una targeta vaig a la grocery store i agafo coses , passo per caixa i dono la meva targeta. Aleshores el banc de la grocery store li diu al meu banc que resti uns diners del meu compte i els suma al compte del super mercat.
En definitiva, des de que el MEC m'ha pagat fins que jo he comprat no hi ha rès tangible que hagi passat de mans. Simplement un seguit de gent que han sumat i restat numeros de diferents comptes bancaris. I tot això sense parlar del preu del diner, que com les divises canvien el seu valor relatiu i de moltres altres coses rares!
I jo em pregunto, com pot ser que això funcioni?
Primer de tot perquè els diners funcinin han de tenir un valor que avans estava sustentat en uns bens físics. Ara la major part dels diners són fets intangibles que se sustenten perquè tothom se'ls creu. Però que passaria si algun dia a la gent se'ls hi girés per no creure's els diners? Que passaria si demà anessis al mercat a comprar i els venedors no volguessin acceptar els papers o les targetes que tenim? I si ells volguessin tenir quelcom tangible a canvi de les seves mercaderies?
Aquesta no és una pregunta tant abstracta. De fet ha passat moltes vegades, quan una moneda s'ha devaluat, que de cop la gent ha passat a tenir uns diners que no valen rès.
Però el que més em sorpèn de tot és el fet que tot el sistema monetari es sustenta en la confiança que els bancs faran les transacions que toquen. Vull dir que es sumaran i restaran els diners que toca quan toca.... Això si que és un bon disvarat! Quina persona sana confiaria en que aquestes grans empreses que el seu únic objectiu és enriquir-se siguin honrades!!!
No m'estranya que el món vagi com va!

Els d'Apple son uns capitalistes!!

2007-12-02T22:24:00.000-08:00

M'he comprat un nou iPod.
És preciós: tot petit i quadradet, amb la pantalla de colors i 8 gigues per posar el que vulgui: música, pel.licules, fotos....
Però.... és realment tant bo?
Home, si tenim en compte que només es poden mirar pel.licules comprades a la Apple Store, que per posar fotos has de fer servir el iPhoto (d'Apple, es clar) i que en cas que volguessis carregar algun video casolà l'hauries de transformar al format adecuat i importar-lo fent servir el Quicktime Pro (també d'Apple: 30$) .... doncs que voleu que us digui...
Els d'Apple són uns capitalístes!

Zombis!

2007-11-29T17:32:00.000-08:00

Estem passant per una zombie-mania. I pel que m'han dit no només aqui als USA. Sino ja m'explicareu aquesta pel.licula que esta de moda a BCN: REC.
Aqui a Seattle me'ls trobo a tot arreu: pel.licules, comics, llibres, etc. Fins i tot m'han explicat que la gent fa festes Zombie! Sembla que he descobert una subcultura força extensa.
Em sorprèn que aquest tema desperti tantes passions. Què és el que el fa tant atractiu?
Navegant una mica per la Wiki he trobat que la llegenda dels zombies probé directament del folclore Voodoo, on suposadament els fetillers poden transformar a qualsevol persona en esclau un no-mort sense ment. No us penseu que s'inventen rès de nou aquesta gent. Trobem referències als morts vivents en totes les cultures. Fins i tot en la llegenda de Gilgamesh (2700 BC) es fa parla d'exercits de morts que tornen a la terra per menjar-se els vius.
Però la versió moderna dels zombies, sorgeix d'una pelicula dels anys 60: La Nit dels Morts Vivents. Aquí neix el concepte dels zombies com una mena de malatia de s'exten: els mossegats per els zombies se'n transformen! El que van fer en aquesta peli.licula es barrejar els mites dels zombies estil Voodoo (no-vius descerebrats) amb els dels vampirs. Si barregem bé tenim un zombie a la moderna: no-viu descerebrat que mossega i et contamina.
Jo crec que el que desperta aquest interès i és justament aquest fet del contagi. D'alguna manera és una representació de les grans plagues. Els teus amics poden transformar-se en en enemics en qualsevol moment.... fins hi tot tu pots acabar sent un d'ells!
No se per quin set sous ara li ha agafat a tanta gent per fixar-s'hi. Potser es una moda transitoria, potser és una estrategia comercial, potser es que ben aviat sofrirem el seu atac i ens estem preparant!!!
Sigui com sigui us recomano una pel.licula de zombies que està molt bé: 28 dies després. És una versió moderna amb virus contagiosos i molts ensurts. El més curiós del cas és que el virus sorgeix a partir de l'odi i que trasnforma a la gent en monstres que ho odien tot i només desitgen destruir. Però és la resta de la gent molt millor?

Gimkana a New York

2007-11-18T18:13:00.000-08:00

Ara fa dues setmanes vaig anar a New York per trobar-me amb l'Anna.

Curiosament les dates coincidien bastant amb un viatge que també vaig fer a aquesta ciutat fa dos anys amb el Fra i l'Oriol Moliner. En aquells temps l'Anna i jo encara no estavem junts, però ja erem amics. La coincidència va fer que ella també anés a aquella ciutat una setmana avans que jo i fent broma vam quedar que em deixaria un joc de pista per la ciutat. I ho va fer!
Aquest fet va marcar un punt d'inflexió en la nostra relació. Un parell de mesos més tard vam començar a sortir.
Ja podeu imaginar que quan he tingut la oportunitat de tornar-li el regal ho he fet i amb escreix! Vaig amagar-li un seguit de pistes al llarg de la ciutat. Des del pont de Brookling fins a Central Park, passant pel Soho i per el Empire State Building. Crec que l'Anna va disfrutar molt amb l'aventura, malgrat que alguna mala ànima ens va arrancar alguna de les pistes que havia deixat (sort que jo tenia un backup!).
Aquí podeu veure alguns videos de l'aventura i si mireu les fotos de New York que he penjat també podreu seguir la història:

Video 1: buscant la primera pista:

Video 2: l'ha trobada!:

Video 3: descobrint el tresor!:

Una conversa al supermercat

2007-11-12T12:02:00.000-08:00

Els Seattlelencs són una gent molt simpàtica i efusiva. Quan parlen en la seva llengua nativa no ho sembla tant, però fixeu-vos com sona una traducció literal d’una típica conversa amb el caixer del super, un típic dia normal de la nostra vida:

-Hi how are you?
-awesome! What about you?
-great!
-you got a nice day?
-yeah! Marvelous!
-Uhau that’s fantastic!
-yeah!
-it’s 200 bucks and you got 10 $ discount with our special costumer discount card!
-hey that is so good!
-have a nice evening!
-you too, have fun!

Traducció:

-Buenas, com estàs?
-Increible! I tu que tal?
-Genial!
-Has tingut un bon dia?
-SI!! Meravellós!
-Visca, això és Fantàstic!
-Si!!!
-Doncs son 200 dollars, i has estalviat 10$ amb la nostra targeta de client!
-Ostres això està molt bé!
-Que tinguis una bona tarda!
-Tu també, passat’ho bé!

Ho veieu? El somni americà existeix! La gent és super-feliç fins i tot quan van al super-mercat!!

Que és la biologia de sistemes segona part

2007-11-06T14:05:00.001-08:00

On m'havia quedat..... A si, al concert del Manu Chao!
Doncs com anava dient. Hem anat a un concert del Manu Chao, que ha resultat ser bastant el que ens haviem imaginat (això confirma que el nostre model és força acurat) i arribem a casa amb algunes copes i porrets de més, ens estirem al llit i tot roda. De cop apareixen, del no rès, una colla de biòlegs que s'entesten en estudair-nos! Volen saber quins efectes te el THC sobre el noste sistema nerviós. També estan interessats en quina és la resposta cél.lules davant un augment de la concentració d'alcohol. I moltes altres coses!
D'entrada a nosaltres ens agafa un atac de pànic. Pensem que els xampinyons aquells que ens han donat potser no eren xampinyons. Volem desempallegar-nos d’aquests dimoniets amb bata, però ells no marxen. Mica en mica comencen a arribar més personatges, alguns van amb bata i altres porten ordinadors portatils. Van fent espai a l’habitació. Substitueixen els mobles per aparells d’alta tecnologia: espectròmetres de massa, RT-PCRs, robots multidispensadors, seqüenciadors i altres coses rares i esfereidores. En poca estona han transformat el nostre reducte de privacitat en un laboratori d’última generació.
Agafen mostres (de nosaltres, pobres cobaies) i les fraccionen. I fraccionen les fraccions en fraccions més petites que de nou tornen a fraccionar, repetidament, fins arribar a una mostra prou senzilla per poder ser estudiada: per expemple un gen o una proteïna.
Bé, doncs, senyores i senyors. Estem davant d'un problema científic!
El problema és fins a un cert punt comparable als exemples que vaig posar en l'anterior post: els biòlegs volen entendre que ens passa quan tornem de festa. En el cas dels biòlegs moleculars o cel.lulars, aquest interès es centra en els events que succeeixen a nivell microscòpic, entre les molecules de les nostres cél.lules. Però de la mateixa manera que és diferen explicar quina conversa tenen dos amics a intentar predir-la d'avançada, els biòlegs es troben amb el problema d'intentar passar d’explicar el que passa a començar a predir que podria passar.
Els biòlegs moleculars, durant molt temps, s’han dedicat a estudiar la cèl.lula i el que hi succeeix dintre fent servir una aproximació reduccionista. Això vol dir que han intentat simplificar-ho tot buscant la unitat mímina que poguessin estudiar i que els hi permetés respondre la pregunta que es formulaven. Les raons d’aquesta aproximació són moltes i variades, però una de molt important ha estat la limitació tecnològica. Una altra que també és rellevant pel que explico és la limitació que tenim nosaltres, pobres humans, d’entendre sistemes complexos. Els nostres científics onírics es troben, per tant, amb dos grans limitacions per exercir la seva feina: eines adecuades i un cervell que entengui els resultats.
Aquí faig un petit incís, perquè no us penseu que la cosa és trivial. En una cèl.lula normal es poden trobar de l’ordre de millons de molecules diferents. Totes aquestes molecules intereaccionen entre si formant una xarxa que quan s’intenta representar sembla més un garbuix de pèl que cap altra cosa. És normal, doncs, que sigui difícil estudiar el sistema i entendre les dades que s’obtenen.
Per sort per aquests biòlegs desesperats la biologia de sistemes ha arribat!
La biologia de sistemes és, al meu entendre, el resultat de l’evolució de la tecnologia que ha permès als biòlegs utilitzar tècniques més sensibles i sofisticades. Per exemple ara mateix hom pot estudiar l’expressió de tots els gens en una cèl.lula en un moment donat, o saber quines proteines hi ha i quines es produeixen en diferents moments i contextos.
Aquesta quantiat d’informació ens ha fet, però, enfrontar-nos a la nostra limitació intel.lectual per comprendre tantes dades. I és aquí on entren els nostres amics els ordinadors. Gràcies a ells podem analitzar totes aquestes dades i treure’n quelcom amb sentit (o no).
Però la biologia de sistemes ha fet un pas més: no només es dedica a recopilar i enumerar dades també es proposa fer models predictius. I això implica matemàtiques.
Segur que molts sou familiars amb expresions com ara
velocitat= distància/ temps
força = massa x acceleració
Això són expressions matemàtiques de fenòmens físics. La biologia de sistemes vol fer el mateix amb els processos biològics. Idealment voldriem trobar una expressió com ara:
Divisó cel.lular = proteina A + gen B / 0.3 de nucli – 4 Reticles Endoplasmàtics.
Però clar, tenint millons de cosetes donant voltes per les cèl.lules fa difícil escriure cap equació que tingui sentit.
Per això els biòlegs de sistems fan us de la propietat de que a diferent grau de complexitat diferents coses són importants. De la mateixa manera que per imaginar-nos com serà un concert del Manu no ens fixarem en com es diu cada persona del concert; per estudiar la divisió cel.lular tampoc cal controlar totes les molècules que corren per allà. El que cal és identificar els elements importants (bateria, guitarra, cantant, tècnic de llums, etc) i després entendre bé el context i les regles que regeixen aquest esdeveniment.

I fins aquí la segona entrega d’aquesta serie tant apassionant.
Ja us vaig avisar que la cosa era dura!
El pròxim dia: models matemàtics i tècniques de decombolució de parametres no lineals.
Apa sort!

Zeitgeistmovie

2007-10-25T06:58:00.000-07:00

Si teniu una hora morta i una bona conexió a internet mireu aquesta pel.licula. Els 10 primers minuts són una mica aburrits. Després la cosa es posa interessant. No se fins a quin punt el que diuen és cert. A mi em fa la impresió que hi ha un fort biaix, però penseu que la pel.licula va destinada, sobretot, als cristians ultra ortodoxos que pul.lulen per aquest país,

Cold Spring Harbor

2007-10-25T06:21:00.000-07:00

Fa molts dies que no escric i potser penasveu que m'havia passat quelcom. Segur que ja us estgaveu fregant les mans imaginat com quedar-vos amb la meva herència!

Aquests dies estic a Cold Spring Harbor, a uns 50 Km de New York, fent un curs de programació per biòlegs.

Per tots aquells que esteu esperant la segona part de la serie "la biologia de sistemes
provoca mal de cap", no us preocupeu que ben aviat la veureu al bloc. Ja la tinc escrita i només espero tenir una mica de temps per repassar-la abans de penjar-la. Després vindrà la serie: "sóc un freak: escric Perl".

apa sort!

Que és la biologia de sistemes

2007-10-08T18:17:00.000-07:00

Crec que ja ha arribat el moment. Fa un temps que ens coneixem, heu llegit les històries del que faig amb el meu temps lliure aquí a Seattle. Ara us tocarà aguantar una disertació científica com cal: ben aburrida i carregada de termes esotèrics. Perquè, sinó, que dimonis hi faig jo a Seattle?

(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:

Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.

Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!

La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).

Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!

La dieta màgica

2007-10-04T19:27:00.000-07:00

Ara fa cinc mesos em vaig fer mal al dit escalant. Estava anant asiduament al rocodrom i ja em sortien els 5.11+, però de tant penjar-me vaig recaure en una lesió que em vaig fer el desembre passat al Pic del Martell.
El problema va venir quan després al laboratori em va tocar fer un seguit d'experiments que requerien de moltes pipetejades. Sumant els dos elements em va començar a fer molt mal el dit.
Al principi vaig pensar que ja em passaria amb uns dies de repòs, però al laboratori és dificil reposar. Després cada cop em feia mal fent coses més petites: clicar al ratolí o al teclat, agafar el manec de la bici.... Vaig decidir anar al metge....No se si us he explciat mai com funciona la medicina aquí, però el fet és que és un desastre. Els metges no t'acaben de diagnosticar mai del tot no fos cas que s'equivoquessin i després els denunciessis. Total que volien més proves i més històries. I jo exasperant-me perquè clarament era una tendinitis al dit! Finalement em van enviar al fisio que em va recomanar que em poses gel i que ja em passaria.
Evidentment no em va passar.
I amb això que anaven passant els mesos i jo no em recuperava.
Un dia se'm va acudir enviar-li un mail al Nestor, que es dedica a una cosa molt rara que no se ben bé ni com es diu. Ell em va respondre dient que havia de seguir una dieta. A continuació us la explico:

No es poden menjar ni hidrats de carbó ni làctics. Que es veu que són proinflamatoris.

Durant 7 dies cal seguir la següent dieta:

- menjar 2 cops al día; si s'esmorza serà fruita

- 1 cop al dia, com a mínim, proteïna en forma de peix blau o carn ecològica.

Els 3 primers dies es menjarà per dia:

600 gr. d'espinacs
600 gr. de pastanaga
300 gr. de bolets
150 gr. de raïm negre
Peix blau com ara barats, sardines, tonyina o boquerons, …
Carn ecològica
Farigola, romaní, alfabrega, menta macerats en oli d'oliva.

Del 4º al 7º dia afegirem, a més a més:

800 gr de ceba
2 dents d'all

A part d'això em va recomanar pendre cada dia oli omega3, vitamina C i una cinquena part d'una aspirina (i no més que això).

Com que a mi ja m'agraden les verdures i el peix ben feliç vaig començar la dieta..

Podeu creure que al 3er dia ja no em feia mal el dit!!!!!

No diré que la cosa ha estat un miracle. De fet els dies que estic molta estona escrivint a l'ordinador (com avui) o que he de fer servir molt la pipeta encara se'm recent una mica, el dit. Però el dolor desapareix al cap de poca estona. Ara fa una setmana que vaig acabar la dieta, eprò encara en segueixo algunes directrius: no menjo pa i prenc molts pocs làctics. No m'estic de rès. Si em ve de gust formatge en prenc, però n'abuso. Amb això sento que el meu cos es recupera millor de la lesió i malgrat encara en queden reminicències no és rès comparat amb el mailq ue em feia els últims 5 mesos.

I lo millor de tot: el dimarts vaig anar a escalar i ara sóc feliç i tinc moltes agulletes!

Un dia de la meva vida

2007-09-24T09:55:00.000-07:00

Seattle ha canviat la pell de nou. Els últims dies han estat grisos i freds, anunciant la fi de l’estiu i el principi de la tardor.
Avui m’he llevat, tranquilament, cap a les nou del matí. He fet una mica el ronso i després m’he aixecat per esmorzar: una macedonia de fruita (poma, platan i raïm) regada amb suc de taronja. Aquesta setmana no puc menjar ni làctics ni hidrats de carbó, estic seguin una dieta que m’ha dit el Nestor per curar-me la tendinitis que tinc al dit des de fa cinc mesos, i la veritat és que funciona (això us ho explicaré a la pròxima entrada del blog). Un cop esmorzat m’he post de nou al llit i he estat llegint una estona un magnific llibre que us recomano molt: el Cicle Barroc de Neal Stephenson. M’hi he estat fins les onze, després m’he aixecat, vestit , m’he fet el dinar (una amianida amb pastanaga i sardines, també cosa de la dieta) i he anat cap al laboratori.
De camí he aprofitat per trucar als meus pares. Hem estat parlant quaranta minuts! Ells ben contents de setir-me i jo també, que al meu cor sempre hi tinc un racó per casa. Mentres parlava per telefon he arribat al laboratori, he conectat l’ordenador, obert el mail, i posat les coses a lloc. De seguit he posta una electroforesi i directament me n’he anat a correr, per ser solidari amb les meves proteines, que també corrien pel gel. He fet la volta al llac Union, 10 Km, sense apretar massa, disfrutant de l’exercici per relaxar la ment i afilar el cos.
Quan he arribat de nou al ISB m’he dutxat i m’he passat les següents 4 hores treballant. Sense estres, no us penseu! Una mica de RNA, una mica de proteines, algun cultiu, tot a ritme de Manu Chao i amb temps per veure un reportatge d’escalada que van fer al temps d’aventura i que el Maurici m’havia recomanat. He escrit alguns mails a casa i a gent d’aquí per intentar organitzar una excursió pel finde que ve. A més de tot això he començat a estudiar Perl, que d’aqui 20 dies vaig a Nova York a fer un curs de programació i vull anar-hi preparat.
Cap a les quatre i mitja el dia s’ha arreglat i ha sortit el sol. He aprofitat per marxar del labo perquè em toqués una mica l’aire. He pujat fins la quaranta cinc i m’he assentat en una terrasseta d’un cafè on m’he près una xocolata desfeta ben negra (cosa de la dieta!). Tots els bars i cafès de Seattle tenen wireless així que he he tret el meu ordinador i he continuat estudiant Perl. Hi he estat un parell d’hores. Quan els sol ha començat a baixar he recollit i me n’he anat a sopar a un restaurant Japonès que ja coneixia d’altres vegades. He menjat sopa de miso, sashimi (peix cru) i una tèmpura de bròquil. Això també és força compatible amb la dieta (l’únic que no, era el rebossat de la tèmpura), potser ara ja teniu més curiositat per saber d’aquesta dieta, no? Però espereu que encara n’hi ha més.
Després de sopar he passat pel super (QFC, 24h a day 7 days a week, this is america my friend!) i he comprat peix fresc, carn i verdures orgàniques per la setmana, (ai aquesta dieta!). He anat cap a casa on he cuinat una mica per la setmana: espinacs amb pinyons i panses, peix al forn en un llit de ceba i crema d’alberginia i ceba, recomanada per la meva mare, tot pensat per la famosa dieta!
Ara estic escrivint al blog amb una copa de vi a la mà i després potser miraré una pelicula abans d’anar a dormir, o potser llegiré una mica o estudiaré més Perl, que és molt interessant!
I així és com he passat un dia més a Seattle.

Tot és perillós en aquest món!

2007-09-19T13:55:00.000-07:00

Molts de vosaltres, estimats lectors, ja esteu familiaritzats amb la cultura de la por que impera als EEUU. D'on surt i quines conseqüències podria ser un bon tema per un "post" , però no pas per aquest.

El que vull compartir amb vosaltres és una nova expressió d'aquesta cultura.
La foto que teniu aquí sota la vam fer amb el Joel i la Núria a l'Abril quan vam anar a fer un petit road trip fins a Bent, Oregon. De tornada vam parar en un mirador d'uns penyasegats que venien a ser la versió local del Canyón del Colorado, en més petit però ja prou impresionants. I vet ací que ens vam trobar amb aquesta senyal.

Que dir?
Com justificar-ho?

Probablement algú va denunciar al gobern local per no posar indicadors que expliquessin que saltar d'un penyasegat acostuma a tenir efectes secundaris indesitjats. O potser va ser la protectora d'animals, que després de moltes festes de beneficiència per pagar els enterraments dels pobres gossos estaballats se'n van cançar i van decidir posar-hi algun remei.

Lo que més em sorprèn a mi, però, és aquesta nececitat de senyalar coses tant absolutament obvies!

De nou

Welcome to USA!!

La contra

2007-09-12T18:52:00.000-07:00

Fa uns dies cantava les meravelles de Seattle.
Potser algú va pensar que m'havia venut al capital...
NO!! Jamais!

Tota cara te la seva creu i a tot se li pot trobar el revers tenebrós i asl EEUU és ben senzill.
Un cop es surt de Seattle el panorama hippy-conscienciat canvia radicalment.
Així doncs endinsem-nos a l'amèrica profunda:

Es comencen a veure els cotxes monstruosos americans. Fins hi tot és normal veure autobusos autocaracana que arrosseguen 4x4! O caravanes arrossegant altres caravanes! Perquè és clar que als americans un cotxe no els hi és prou.
Els WalMarts proliferen con bolets fora la ciutat, expandint el seu imperi demoníac (llegir NO LOGO de la Naomi Klein per tenir més informació).
Per tot arreu aparadors de cotxes i evidentment els comerços no són pas locals, sino franquíssies,
La gent només pensa en consumir i lo més important és tenir un cotxe, una casa i un video.. però de fet això no ens hauria de sorprendre tant, que amb això cataluya no és tant diferent d'america.

I això només és el principi. Les coses coses més esgarrifoses les deixo per un altre dia.

Hey Welcome to USA!!!!

El ball del Mount Rainier

2007-09-09T21:58:00.000-07:00

Aquest és el ball, el ball del Mount Rainier
Si mous la cadera et quedes sense alè.
Quan moc una mà em quedo congelat
Si aixeco el peu puc dir que s'ha acabat!

Hem Pujat al Mount Rainier!!!

2007-09-05T16:20:00.001-07:00

Mount Rainier. Aquest era un dels meus objectius quan vaig venir aquí a Seattle.
Aquest volcà amb els seus 4392 m, és la presència més imponent del paissatge d'aquesta ciutat.
La seva alçada és semblant a les muntanyes dels Alps, però aquí s'acaben les similituds. La latidud, el fet que estigui isolat i que estigui als EEUU fa que la seva ascensió sigui d'un caire molt diferent a les muntanyes que estem acostumats.
La nostra ruta va discorrer per la cara nord, via el camp Shruman. Vam sortir divendres a la tarda de Seattle i després de 2h i mitja vam arrivar al White Riber (aprox. 1400m) i vam començar a caminar, ja de nit, enfilant per un camí desfet per les pluges de l'última tardor. Vam fer 500m de desnivell fins a Galcier Basin (1900m) on vam trobar-nos amb el Joel i la Núria. Per cert! Que nosaltres erem l'Anna i jo (juntament amb el Joel el climbing team) i el germà i cosí de l'Anna que juntament amb la Núria feien de support staff i es quedaven al camp base).
Dissabte al matí ens vam llevar amb la calma i vam enfilar cap amunt per una cresta que limitava l'Inter Galcier i el Emmonds Glacier. Perquè heu de saber que a a partir dels 2000m ja hi havia glaceres. I quines glaceres! Mireu les fotos i ja em direu.
Les notres motxilles pesaven 50 Lb (22.6Kg). Portavem cordes, ferralla per fer rescat en glacera, tenda, sacs, roba i menjar. Un bon farcell per fer els 1000m de desnivell fins al camp Shruman.
Com que els nostres membres del support staff no tenien material ni experiència per anar en glacera vam fer tot el trajecte seguint la cresta que haviem agafat just sortir del camp. Per aquest camí vam fer uns 100m de desnivell extra però era una ruta més segura per estalviar-se el risc de caure en una de les esquerdes (mireu les fotos i ja em direu!).
Tot plegat vam tardar 5 hores fins al camp Shruman, amb una bona "pájara" del germà de l'Anna inclosa. Allà vam plantar la tenda en un petit terraplè rodejat de gel i ens vam preparar per anar a dormir.
A la 1 i mitja del matí els escaladors ens vam aixecar. No haviem dormit gaire. Uns vents fortissims que semblaven voler arrencar la tenda ens havien mantigut desperts. Malgrat tot ens vam equipar, vam apuntalar bé la tenda i cap a tres quarts de tres enfialvem cap amunt.
Moltes altres cordades havien sortit abans que nosaltres i es podien seguir com puntets amunt de la glacera. Tot i així nosaltres erem més ràpids i els hi anavem guanyant terreny. En un moment determinat una cordada sobre nostre va semblar que desfeia el camí i vam pensar qu s'havien equivocat de ruta (la traça no era sempre clara) i vam decidir provar sort per una variant. Vam perdre 20 min buscant una alternativa per pujar, però finalment vam decidir anar cap on estava l'altra cordada que feia estona que estava aturada.
Vam trobar-nos un grup de russos despistats que no sabien per on tirar. Nosaltres vam decidir seguir la ruta que havien provat ells i veure que passava (era la més evident) va resultar que era la correcta i que l'altra cordada s'havia despistat. Ràpidament vam deixar endarrera aquesta cordada i al cap de poc vam veure que totes les cordades que teniem al principi per sobre nostre ara estaven a sota i cap un costat. Totes s'havien perdut!! Nosaltres estavem confiats d'anar pel bon camí. La traça era bona i la ruta força lògica. Suposo que la primera cordada es deuria perdre i les altres l'anaven seguint. Total que cap a les 4 del matí ja erem els primers i amb molta avantatge respecte els altres. Això va fer que disfrutessim la muntanya plenament. En la solitud, sense la pesència d'altra gent.
Cap a les 5 la llum va començar a augmentar i quan el sol va despuntar vam fer una parada per esmorzar? dinar? Això va ser un error. Feia molt fred i l'estar aturats ens vam començar a congelar. L'Anna va congelar-se les mans i els peus i va tadrar ben bé 15 minus a recuperar la sensibiliatat. Per que us feu una idea del fred que feia penseu que jo anava amb la samarreta tèrmica, el forro polar, el goretex i el plumó i que caminant amunt no tenia gens de calor!
Total que aquesta estona va ser durilla, però un cop vam engegar de nou ens vam anar escalfant. En tota aquesta estona el vent no va parar mai de bufar, al contrari era cada cop més fort. Al Joel li va entrar un trosset de gel a un ull i li va fer ferida i no el podia obrir, l'Anna tenia fred malgrat el plumó i cada passa li era difícil. Jo, sortosament, em trobava molt bé. La roba que portava era suficient per mantenir-me isotèrmic.
Amb aquest panorama vam continuar pujant. A partir de la cota 4000m l'ascensió es va fer més dura, ja no només per l'esforç físic, sinó perquè el cim no semblava arribar mai.
Com ja he dit el Rainier és un volcà, i per tant el cim és arrodonit. Això el fà una mena de Taga gegantí: un seguit de falsos cims un darrera l'altre i això mina molt la moral.
L'Anna cada cop tenia més fred i els notres ànims dient que el pròxim resalt era el cim es trasnformaven en petites frustracions. Finalment vam veure el cim real, però el vent va prendre de cop una furia increïble, amb ràfegues de 80Km/h. Els últims metres els vam fer mig tombats pel vent i pràcticament sense veure-hi. Si mireu les fotos del cim prodreu imaginar-vos les condicions.
El dia anterior la gent s'havia estat hores al cim mirant les vistes, nosaltres vam aguantar-hi apenes uns minuts. Tan bon punt vam fer les fotos vam començar a baixar i ràpidament vam recuperar la calor i l'alegra. Haviem coronat el mont Rainier! I en només 6hores!
El Joel i jo teiem ja certa experiència en alçada, però per l'Anna aquest era el primer cop per sobre de 4000m. I per sobre de 3500m! i per sobre del 3143m de la Pica!! O sigui la xavala es va marcar un cim a lo grande!
La baixada ens la vam prendre amb calma. El dia era ja més calurós i ens vam permetre el luxe de mirar les vistes i disfrutar de la muntanya. A mesura que anavem baixant ens creuavem amb les altres cordades, els hi haviem tret un bon tros a totes! Un cop a la part baixa de la glacera, però, va ser el nostre torn de perdren's. El vent i la calor havien fet desaparèixer la traça i ens va cladre 1 hora per recuperar el camí entre les esquerdes.
Finalment a les 14:00 arribavem a la tenda, després de 11h de camí.
Els Staff ens esperaven amb aigua i una sopeta que ens va fer reviure. Després ens vam prendre 2h de descans i vam plegar tendes per anar baixant de nou al Glacier Basin Camp. La baixada la vam fer en 2h i els motxillots de 20Kg. El resum del dia són 13h, 1500m de desnivell de pujada i 2500m de baixada. No està malament als pirineus i per sobre dels 4000m és un bon ritme!.
Com a dada d'interès heu de saber que quan vam marxar a les 5 de la tarda del camp Shruman només havia arribat un altre noi que havia fet l'ascensió en solitari. Tots els altres encara continuaven a la muntanya.
Tant l'Anna com jo estem molt orgullosos i satisfets de l'excursió i de com la vam realitzar. Sembla que la preparació que hem seguit aquest estiu a base d'excursions ens ha donat bons fruits. Ara queda veure quin és el pròxim objectiu. Segur, però, que l'any que ve repeteixo el Rainier.
Algú s'hi apunta?

Welcome to America!

2007-08-29T19:25:00.000-07:00

Viure a america està resultant una experiència molt enriquidora.
Si si, no dic pas cap mentida! No us penseu que aquí tot es resumeix en treballar i menjar hamburgueses. Hi ha quelcom més que resta ocult als ulls dels llunyans europeus.
La idea que tenia jo d’america abans de venir era força pessimista. Me l’imaginava una terra despiadada on tot el que importava eren els diners i els diners i els diners. Per contra m’he trobat amb una ciutat (i fixeu-vos que dic ciutat i no país) on la gent va molt amb bici, on tots els supermercats o bé són de menjar orgànic o bé hi tenen una secció molt gran destinada. No m’ho esperava pas, jo, això!
A més es dediquen a dir pestes del Bush sense parar i quan em veuen amb la samarreta del Che venen a parlar amb mi per saber quina opinió en tinc i dir-me que ells la comparteixen!
Ostes això és molt fort!!!
Del tema seguretat també en puc parlar. Aquí no cal tancar la porta de casa. Un exemple: l’Anna va comprar un disc dur per internet i els de la companyia van venir i el van deixar davant de casa, allà al mig del carrer, i s’hi va quedar tot un dia sense que ningú l’agafés! Us imagineu això per Barcelona o per Sant cugat?
Els Estats Units són una terra plena de diversitat, diferent de la diversitat europea però tan mateix diversitat.
Aquí es distingeix clarament entre les dues costes i l’interior, o entre el nord i el sud. Les costes són eminentment progressistes i lliberals. L’interior és terra de Red necks (cazurros pueblerions) votadors del Bush i integistes religiosos. Aquesta mateixa distinció també es pot fer més o menys extensible entre les ciutats i les zones rurals. I dintre del que es pot considerar els Estats Units progressites la palma se l’enporten els del Pacífic Nord Oest, o sigui Oregon i Washington.
Perquè?
No us ho se dir ben bé. Potser per què són aprop de Canadà?
Per què tenene una tradició lliurepensadora?
Això potser es tema d’un altre Post

Excursió a la Entiat Crest

2007-08-29T12:45:00.000-07:00

La última excursió que hem fe l'Anna i jo ha estat a la Entiat Crest.
Aquesta regió queda a l'est de la serralada de les Casacades, aprop del desert i per tant és molt més seca que no pas la part occidental.
Vam estar 4 dies per allà i vam fer 3 cims: Emerald i Saska peaks un dia i Cardinal Peak el següent. Els tres fan al voltant de 2600m, però com que estan a la part oriental de la serralada on fa més calor no hi havia cap glacera.
En l'apartat de fotos hi he penjat algunes de les fotos de l'excursió.

El meu pare ha fet la Pica d'Estats

2007-08-23T10:53:00.000-07:00

De vegades els que som tan muntanyeros ens oblidem del que representa fer un pic pels qui no hi estan tant acostumats.
El meu pare va anar a pujar la Pica d'Estats ara fa uns dies i me n'ha fet un relat. Li he demanat permís per penjar-lo al blog perquè m'ha agradat molt llegir la seva experiència. És sempre enriquidor i una bona lliçó per a nosaltres "muntanyeros experimentats" entendre des de dintre el que pot sentir un nou vingut al món pirenaic. Algun dels seus comentaris us seràn familiars, altres els trobareu divertits. A mi m'ha recordat els primers cops que vaig anar a la muntanya, ara fa ja 12 anys amb el grup mini.

HE FET LA PICA D’ESTATS!

Antecedents

L’any 1990, tot just feia 5 mesos que havia nascut el Nil, el Xavier va animar-me a fer El Canigó. Era el primer any que fèiem estiu a La Cerdanya i més concretament, ens estàvem a Lliva, en una caseta petitona però amb un bonic jardí. Jo no he estat (ni ho soc) home de muntanya, vull dir de fer muntanyes, tot i que prefereixo la muntanya al mar. Però, mireu, això de grimpar muntanyes no s’ha fet per a mi. Tampoc soc procliu a l’esport, es a dir que, ni abans ni ara puc considerar-me un home físicament preparat per a fer aquestes grimpades.

Aleshores, de quant vaig fer El Canigó, tenia 41 anys. I el vaig fer, amb “bambes” i amb el record que, de baixada, vaig pixar a contra vent. (Sense comentaris). D’aquella fita en guardo un bell record de tot plegat, de l’abans, del moment i del després, amb una auca que vaig fer per a commemorar l’efemèride i del bon ambient de colla que vàrem tenir.

La planificació

Disset anys després del Canigó, el mateix seductor d’aleshores, en Xavier, em proposa de fer La Pica d’Estats. En aquests anys, la meva poca cultura de muntanya m’ha arribat de la mà del meu fill Oriol que n’és un gran aficionat, vaja! que és un d’aquells que grimpen i escalen parets i glaceres, i, per tant, sabia que la Pica és el sostre de Catalunya amb els seus 3.143 m. Però, tot i la informació, la meva inconsciència va fer que acceptés la proposta.

De primer es va especular de fer la Pica per La Vall Farrera: arribar fins als llacs, fer acampada i a l’endemà, atacar-la per la banda catalana. Pocs dies després, el Xavier s’assabenta que per la part de França hi ha un refugi, el de Pines, a 2.246 m., i ens proposar d’anar per aquest costat per tal de no haver de carregar tendes i anar més lleugers de motxilles. Ens diu que desconeix la ruta, però que la suposa semblant a la del refugi de La Vallferrera fins els llacs. Així és que, decidim pujar el sostre de Catalunya per França.

Els integrants

A més a més del nostre guia espiritual de muntanya, en Xavier i d’aquest que us escriu, l’expedició estava composada per: la meva companya la Ivette, la companya del Xavier, la Pepi, la Carola i el Jaume i una darrera adquisició, la Pilar que en 24 hores va prendre consciència per a fer la Pica.

D’aquests, son experimentats muntanyencs: el Xavier, la Pepi, el Jaume i la Pilar. La Carola, empesa pel seu company, ha fet alguns cims. La Ivette, tot i agradar-li molt la muntanya, te un impediment físic de genoll que la limita moltíssim a grimpar, però la seva tossuderia i el seu esperit l’empenyen a fer gestes impensables. Per aquesta raó, ella i la Pepi, només (ai, quin només!) pujaran fins al refugi. De mi ja us heu fet una idea en els antecedents. No ens hem d’oblidar de la Lluna, una gossa d’atura del Xavier i la Pepi, que també és una experimentada escaladora.

Els fets

El dia 14 d’agost de 2007 quedem a ¼ de 8 del matí a la benzinera de Puigcerdà, però no és fins ¾ de 8 que sortim. Ai, la puntualitat! Prenem la ruta en direcció al túnel de Puig Morents fins arribar a Tarascó. Allí ens endinsem cap a Vicdessos i Auzat fins arribar al pàrquing vora el riu Artiguet. Tot plegat una hora i mitja sense comptar la parada que hem fet per esmorzar i comprar pa a Tarascó. Un cop al pàrquing preparem entrepans per dinar durant la pujada al refugi. A les 10,30 h. Iniciem l’ascensió, i dic ascensió perquè de 1.180 m., on és el pàrquing pujarem fins als 2.246 m., on és el refugi. Un cartell anuncia que es triga 3 hores a pujar. Em pregunto, per a qui deu ser aquest cartell? Ràpidament fem els nostres càlculs perquè el ritme ens el marcarà la Ivette (pel que ja us he explicat de la seva lesió de genoll) i calculem una hora més de pujada.

El primer tram fins arribar als 500 m. aproximadament, transcorre per un bonic bosc, el de Fontanals, curull de faigs, bedolls i avets. És costerut, però la bellesa de l’indret i, sobre tot, el fet d’anar arrecerats del sol, ens el fa interpretar com a menys dificultós del que veritablement és perquè, el cert és que en cap moment es deixa de pujar en ziga zaga.

Un cop sortim del bosc, comença un segon tram que, si bé no deixar de pujar, la seva progressió és més suau, llevat d’alguns trossos on s’ha de fer alguns equilibris per passar-los. El més fotut serà que, fins al refugi, no hi ha ni un bocí d’ombra. A aquest indret, on es troba l’Orri de Nouzère, hi hem arribat en dues hores, és a dir que, pel que sembla, anem a bon ritme. Aclariment lingüístic: se’n diu orri a l’indret on es sol munyir el bestiar.

La calor i l’esforç realitzat pujant el bosc de Fontanals comencen a fer estralls i el ritme s’alenteix. Passada una hora més d’ascensió decidim fer una parada per a dinar. Hem triat un lloc gens adient perquè d’allí estat es veu un tram molt costerut que ens espera. Què hi farem! Pit i fora! Seguim pujant i pujant, i pujant i pujant, i del refugi cap indici. Tots escrutem cap a munt cercant el referent d’una fotografia que vàrem veure en un llibre on apareixia l’edifici dominant el llac. A l’hora cinc i escaig, grimpem un tram de roques i just al girar ens el trobem, arrecerat al Vent del Nord i enfilat sobre la vessant del llac. Ho hem aconseguit! Han estat cinc hores llargues de pujada per arribar-hi. És evident que el cartell del començament del camí on s’anunciaven tres hores d’ascensió serveix per a gent preparada. Malfieu-vos, doncs, els profans de la muntanya.

Som al refugi

Ocupem les lliteres que ens pertoquen no sense abans bescanviar les botes de muntanya per una mena de sabates de goma que ens posen a la nostra disposició. Hom pensa el munt de peus que hauran guardat aquelles sabates. Són a dins de dues caixes, totes amuntegades, de manera que hem de fer mans i mànigues per trobar la parella. Jo m’havia portat unes babutxes exòtiques, encotonades, mig estripades, i una bona estona he anat amb elles, però a la fi he hagut de cercar el meu parell de sabates “humanitàries”.

Com que no hem avisat de que portàvem un gos, no ens el deixaran tenir a dins del refugi, de manera que el Xavier (que ja s’ho ensumava) ha portat una tenda on dormirà amb la gossa.

Un cop descarregats de motxilles, decidim remullar-nos els peus al llac. N’hi ha dues molt més agosarades (la Ivette i la Pilar) que decideixen fer-se un bany. Tot i el que es pugui pensar, l’aigua no està especialment freda, però, vaja! s’ha de ser decidit per a fer-se un bany. A la Ivette li va de meravella perquè, la pobra, ha arribat amb el genoll destrossat. L’aigua ferrosa del llac li exerceix de bàlsam. El meu bany de peus també em senta de meravella.

A les set ens entaulem per sopar. A més de 2.000 m. d’alçada, tot ens sembla boníssim. Una sopa que vol ser d’alguna cosa i que no endevinem de què, un estofat on hi cal posar força pebre perquè prengui gustosa consistència, acompanyat d’arròs per a espessir un suquet aigualit i unes postres de confitura i una mena de merenga sospitosa. Entre els set, dues ampolles de vi, més el cafè i alguna copeta per amanir la sobretaula i anar a dormir. Ah! Amb la sopa hem demanat el pa, però ens diuen que no ens el posaran fins l’estofat perquè la gent s’afarta i aleshores deixa el menjar. Això ve a ser com un internat, no us sembla? Fet i fet, seran les nou de la nit quan ens allitem. Jo el primer!

Del refugi cal destacar que hi ha una flamant dutxa de quatre minuts d’aigua calenta a raó de 3 €. Només s’han dutxat la Carola i el Jaume que, per a fer-ho més rentable, ho fan plegats. Ep! que s’estimen molt i fan parella. La Pepi els hi proporciona el xampú, amb tant d’encert que resulta que la cosa és una crema hidratant. Us imagineu la parella sota la dutxa amb els cabells i altres parts ben hidratades? Sense comentaris. Cadascú és lliure d’imaginar el que sigui.

També destacaré del refugi les seves lliteres de tres pisos a on s’accedeix per una mena de pal de galliner. Durant el sopar m’han fet creure que jo havia de dormir a dalt de tot. I la meva visita nocturna al pixador? Em caldrà desgrimpar i grimpar pel pal de galliner? I tot això, a les fosques? Ai, que ja cloquejo! No, a les fosques no perquè duc un potentíssim frontal del meu fill de tres intensitats de llum que és una meravella. Finalment descobreixo la facècia dels companys. Quina gràcia. Uf! Quin descans!

Per acabar us he de dir que les meves visites al bany sempre han estat al de les dones perquè en el dels homes hi ha aquella mena de plataformes franceses per a fer les teves necessitats que tant odio, on t’has d’eixarrancar amb l’esperança que allò que surt no vagi a parar als pantalons. Res de tant còmode com una bona tassa de wàter, i a ser possible, amb reposa natges.

El dia D

Sona el despertador telefònic del Jaume. Jo no el sento perquè sordejo. La Ivette em desperta. Son les sis i quant del matí. M’aixeco d’un salt, em rento i em vesteixo. Soc un dels primers a fer-ho, cosa que em permet moure’m amb certa tranquil·litat pels rentadors. Poc temps després, allò serà un bullidor de gent que es fa la “toalette”. Entre una cosa i l’altre, la resta de la colla triga trenta minuts a enllestir, així és que a tres quarts de set ens entaulem per esmorzar. Cafè de mitjó, llet en pols, llesques de pa de no sé quin dia, mantega i confitura. Bona provisió energètica per a grimpar la muntanya. El Xavier no ha dormit massa bé perquè ha fet força vent per la nit i la tenda era un baterell.

Enllestim els preparatius i partim vers la Pica a dos quarts de vuit. Ens esperen uns 900 m. de desnivell que, teòricament, haurem d’assolir en tres hores i escaig. Aviso que això de l’horari no va per a mi. La Carola em secunda i, fet i fet, calculem que hi arribarem en quatre hores i escaig.

La ruta, sempre ben assenyalada, comença amb una petita grimpada seguida d’un tram que voreja les tarteres de l’indret. Anem a bon ritme, però el dia s’ha llevat amb molt de vent i això ens fa témer que, a dalt de tot, la cosa sigui pitjor. Per contra, no hi ha ni un sol núvol i el cel és net i llis com una patena i això fa que les muntanyes es retallin majestuoses i mostrin els seus colors canviants segon els escometi el sol.

A mitja hora de la sortida comencen les primeres dificultats del terreny, dificultats que ja no ens deixaran fins al final. No cal entrar en tecnicismes ni en cites geogràfiques, prou guies hi ha perquè us n’informeu, però us he de dir que, en arribar a un petit llac (no pas el de Montcalm) hora i mitja després de la partida, i mirar cap a munt i veure totes aquelles muntanyes tan altes (pic de Montcalm, pic de Sotllo, la Pica d’Estats) el meu ànim trontolla. No estic pas cansat, però dubto de la meva capacitat per a fer el cim. Així és que plantejo als meus companys (el Xavier, la Carola, la Pilar i el Jaume) de deixar-los fer i tornar-me’n al refugi. Aleshores el nostre cap espiritual, el Xavier diu que si jo me’n torno, tots se’n tornen. Ah, carai! que diria en Capri. Amb això no hi comptava. A veure si, per culpa meva, l’expedició ha de ser un fracàs! Doncs, res, a munt les feres! Per ells, val la pena de seguir. Ja veurem si la cosa (que soc jo) arriba.

Dit i fet! Seguim la ruta que s’enfila, ara sí i ara també, per roques i tarteres. Arribem a l’estany de Montcalm on encara s’hi pot veure una gran clapa de gel. Algú fa al·lusió a les neus perennes de fa alguns anys i de que això del calentament de la terra és inexorable. Mengem una mica. Fruita, sobre tot. Cap dels expedicionaris ha begut gaire, per no dir gens. El vent sembla que minvi i això ens anima. El sol, tot hi haver sortit fa una bona estona, encara no ens aclapara perquè les mateixes muntanyes ens fan d’ombrel·la. Reprenem el camí i ja ens acostem al coll de la Cometa, que és a 2.905 m. Encara ens queda abastar el coll de Riufred i el decidim atacar per la tartera. És un encert perquè per l’altre banda és una botifarra de pujada. És aleshores que veig possible fer la Pica. Penso en els meus fills, tots tres de muntanya, i en pensar-hi, decideixo fer el cim. Porto d’ells alguns equipaments. De l’Oriol, els pals; del Marc, les botes; del Nil, el “Goretex” que, per cert, no m’he tret ni em trauré en tota la pujada, ben al contrari dels altres que han anat mudant de roba. Potser soc un insensat, però amb el “Gorex” m’hi trobo bé.

Un cop al coll de Riufred, contemplem: a l’esquerra el Montcalm i a la dreta la Pica d’Estats. Estic tant animós que em veuria en cor fe fer-los tots dos. Però, deixem-nos d’encimbellades eufòriques i toquem de peus a terra. Abans d’atacar el darrer tram, el Xavier ens recomana menjar una mica: unes prunes per a l’escomesa. I, noi, no sé si son les prunes i que sé jo, però el cert és que arribem al cim en una grimpada final alegre, no sense abans creuar-nos amb un avi de vuitanta anys que ja l’ha fet, i que m’encoratja. Amb tant d’esperonament, qui no fa el cim?

Ja hem fet el cim!

Pels qui coneguin el cim de la Pica, sabran que, en hora punta, allò és un bullidor de gent. Pel cap baix, més de trenta persones fent equilibris entre les roques punxegudes i en un espai no més gran de tres metres d’amplada per quinze de fons. A banda i banda, l’abisme!

Demano número per a fer-me la fotografia junt a la creu. La Carola li ha agafat un “llullu” com diu ella, de vertigen. Tot just arribar, s’asseu i fuma. Fotografio a la Pilar brandant la bandera catalana en mig d’una munió de desconeguts i penso que, quan sigui àvia, els nets li preguntaran: qui són tota aquesta gent que t’acompanya, iaia? I ella podrà inventar-se històries de cada un d’ells i fer-ho bonic o fantàstic, o dir-los-hi que són els primers clients de l’estació de metro de la Pica. El Xavier també capta les instantànies i, oh, meravella! aconsegueix fer una fotografia de la Lluna, sola, al costat de la creu. Perquè, a tot això us he de dir que la Lluna també ha fet el cim. Quan hem trigat? Quatre hores i quinze minuts. Gens malament per a uns profans de la muntanya com la Carola i jo, no us sembla?

I, ara què? Doncs, ara, cap a vall!

Tot el que puja, baixa!

O, tot el qui puja, ha de baixar, inexorablement. Aquesta és la gran veritat quan puges una muntanya, perquè, quedar-t’hi..., més aviat no.

La baixada, doncs, es comença amb alegria. Hem fet el cim i això anima. Al llarg de la travessa d’ascens només feia que pensar: que coi hi faig jo aquí? Quan he arribat al cim m’he sentit orgullós de ser-hi i el camí que fet m’apar senzill, per això hom empren la tornada amb alegria. Però, a mida que vas baixant, comences a pensar: tot això he pujat? Pujava tant el camí? Aquest roc no em sona! Aquest corriol no hi era! Ai, les cames!

Si, amics, això de baixar no és tan senzill com sembla, perquè, a l’esforç físic de la pujada ara cal afegir el desgast que representa suportar amb les cames la forta pendent i no estimbar-te per una ensupegada fortuïta.

Després de dues hores de descens, les cames comencen a fer figa. Sobre tot els turmells que, per naturalesa, els tinc febles. Resolt, doncs, a no acabar malament l’aventura i baixar més a poc a poc que no pas els altres. Tot i així, arribem al refugi en quatre hores. El Xavier i la Pilar ho fan en tres hores i mitja i avancen feina per preparar les motxilles que havíem deixat al matí per anar més lleugers. La Ivette i la Pepi, que s'havien quedat, ja no hi són. Santament han marxat a les deu del matí cap al punt de partida, el pàrquing. Més tard ens assabentarem que han trigat sis hores en baixar pels problemes de genoll de la Ivette.

A mi també m’espera un calvari, però de baixada, perquè, a la feblesa i inseguretat de les cames, cal afegir-li el pes de la motxilla.

Mengem una mica i a dos quarts de cinc iniciem el descens final. Cal que us recordi com va ser la pujada? El Xavier decideix anar al meu ritme, cosa que mai li ho agrairé, perquè, per a un home de muntanya com és ell, és tota una matada.

Després de dues hores i mitja de baixar, talment com les tentines d’un infant que comença a caminar, arribem a les portes del bosc de Fontanals. Allí els dic que facin via per tal de tranquil·litzar a la Ivette i la Pepi que ens esperen no més enllà de les set del vespre. El Jaume, la Pilar i la Carola s’avancen però el Xavier resta amb mi. Insisteixo en que ell també s’avanci, però, com a bon cap d’expedició, em fa costat. Ara recordo la paràbola del pastor que abandona el ramat per anar a cercar l’ovella perduda. No és que fos una ovella perduda però si malmesa per l’aventura de fer la Pica d’Estats.

Per no capficar-me en el temps que passa i la distància recorreguda, només faig que parlar i cantar. Així com a la pujada he hagut de menester poca aigua, a la baixada, i degut al sol que no ens ha deixat en cap moment, el meu cos en demana de manera periòdica. D’un rierol del camí, abans del bosc, hem begut i ens hem nodrit d’una aigüeta fresca que fa cantar els àngels. La meva cantimplora, rònega i abonyegada, no te mosquetó i he hagut d’improvisar una baga amb un mocador i penjar-me-la del canell, de manera que, fins que no l’he acabada l’aigua, ha dringat amb el repic dels bastons.

Ara que parlo de bastons, us he de dir que, sense ells, hagués estat endebades fer el cim. És un gran invent això de la crossa de muntanya, sobre tot per a passerells com jo.

Les darreres dues hores de baixada les fem pel bosc de Fontanals. La motxilla em pesa i em desestabilitza un no dir. Li garanteixo al Xavier que, d’arribar, hi arribarem. Ell diu que no ho dubte, però pensa (i això m’ho va dir després) com arribaré?

Doncs, us he de dir que vaig arribar bé, després de quatre hores i mitja de baixada des del refugi. L’expedició havia culminat amb èxit i sense una macada.

Fem càlculs: Sortida del refugi a dos quart de vuit del matí, arribada al pàrquing a les nou del vespre. Tot plegat, tretze hores de camí, de les quals, quatre i quart de pujar i la resta de baixar. Si us he de dir la veritat, no ho recomano a ningú.

El cas, però, és que tornava a ser al lloc de partida i allí, a més d’una bona rentada al riu i una nova muda, ens esperava un melonet ben dolç per a refer-nos de sucre. La Ivette i la Pepi ens rebem amb llorers victoriosos (és un dir) i tots estem més que contents per la gesta.

Tornem a casa i em deleixo per conduir i guanyar metres sense esforç.

El fill del Xavier ens ha trucat per dir-nos que ens ha deixat un trofeu a casa. Hi anem de petac, tot i el cansament. Quin és el trofeu pels alpinistes? Una cassoleta de mongetes, botifarra i ànec d’una granja de Formigueres de reconegut prestigi.

Son les dotze de la nit i ens atipem de cassoleta, tot remembrant la gesta. En acabat, la Ivette i jo tornem a casa, ens dutxem i ens fiquem al llit, més baldats que mai, però amb el grandíssim plaer que representa haver fet, ella l’Estany de Pinet i jo, la Pica d’Estats, sostre de Catalunya.

Epíleg

Després de quatre dies de fer la Pica d’Estats, el meu cos encara no ha tornat a lloc. Les cames les tinc adolorides, qui sap lo! Segueixo preguntant-me, quin neguit m’ha menat a aquelles altures, però no me’n desdic del que he fet i, és més, em sento satisfet d’haver-ho fet. Crec que, a part de la preparació física que hom hauria de tenir per a fer aquestes gestes (jo, ja us ho he dit, no la tinc) cal tenir una bona mentalitat. Sense mentalitat no ho hagués aconseguit. Per altre banda crec que la meva preparació teatral, sobre tot pel que fa al treball de respiració i oxigenació, m’ha ajudat, i molt. No cal dir que aquesta experiència m’encoratja a fer-ne d’altres i, com diu el meu fill, és possible que m’agafi el cuquet de la muntanya. Jo mai tinc un no per a res i per tant, qui sap? potser ens veurem aviat en un altre cim.

Dades tècniques

Objectiu: La Pica d’Estats

Alçada: 3.143 m. (Sostre de Catalunya)

Ruta: Francesa

Sortida: Pàrquing de l’Artigue

Ruta: Bosc de Fontanals – Orri de Nouzère – refugi de Pines

Estany de Montcalm – Coll de Cometa – Coll de Riufred

Pica d’Estats

Alçades: Pàrquing l’Artigue 1.180 m.

Refugi de Pines 2.246 m.

Pica d’Estats 3.143 m.

Planificació: Primer dia

del pàrquing de l’Artigue al refugi de Pines (5 hores)

Segon dia

del refugi de Pines a la Pica d’Estats (4h. 15m.)

Tornada al refugi (4h.)

Baixada al pàrquing d’Artigue (4h. 30m.)

Tornada al pàrquing de la Pepi i la Ivette (6h.)

Ignasi Roda Fàbregas

M'han concedit la beca del ministeri!!

2007-08-09T14:43:00.000-07:00

Olé olé olé!!!

Ja tinc beca
ja tinc beca!

Ara ja formaré part dels expatriats financiats pel govern espanyol.
Lo més curiós del cas és que ens paguen per marxar i després ens ho posen difícil per tornar.

És ben sorprenent que es gastin els diners en fer-nos treballar als USA, no?
Però no seré pas jo qui em queixi ara!!

San Francesc i la història d’Amèrica

2007-08-04T17:53:00.000-07:00

El cap de setmana passat vam anar, l’Anna i jo a San Francisco.
Aquest petit viatge de 6 dies m’ha fet reflexionar una mica sobre la història d’aquest país i com ha modelat la manera de fer dels americans.
San Francisco no va ser fundat fins a mitjans del segle XVI. Els castellans ja portaven dos segles i mig a Méxic, però no s’havien decidit a investigar la costa californiana. Sigui com sigui el poble va ser fundat com una missió i un fortí, en una peninsula amb mal temps. El seu nom original va ser Misión, però ben avitat el poble va ser abandonat a causa de la mala qualitat de les terres pel conreu. El fortí va continuar allà amb els seu 20 o 30 soldats aborrits. Al cap del temps es va crear una altre poble anomenat Yerba Buena (per la profusió de menta que hi havia als voltants).
I així va continuar aquest poble de mala mort durant 100 anys sense passar dels 100 o 200 habitans, fins que un bon dia un pioner va trobar or per allà a prop. Aquí comença la veritable història de la ciutat. En menys de 2 anys la població va passar de 200 habitants a 25.000! Ja podeu pensar quin tipus de gent hi va anar a petar: el més espavilats de cada casa, els més aventurers, els més emprenedors, però també els més aprofitats, els més avariciosos i els més criminals.
La gent veïna a Yerba Buena a fer fortuna. Compraven un pic, una pala i cedàs i se n’anaven a les muntanyes a buscar or. Quan en tenien tornaven a San Francisco per embarcar i tornar a terres més civilitzades, però es trobaven els espavilats que intentaven descarregar al pobre home de l’or de les maneres, tant legals i com il.legals. Com us podeu imaginar el panorama de la ciutat era una mica salvatge.
A finals del segle XIX els EEUU van voler comprar California a Mèxic i com que aquest no la va voler vendre van acabar invaïnt-la. En aquells temps anar de costa a costa era o bé un viatge de mesos per terra o bé per mar baixant fins al cap d’Hornos. Durant la guerra de secessió americana, el congrés va decidir construir línies de tren que atravessessin el país, per por a ser invaït en moments de crisi interna. El gran lobby de les constructores del ferrocarril van ser dels primers en instal.lar-se a San Francisco. D’aquesta època daten grans escàndols de malversacions de fons públics.
La ciutat va ser governada, pels poders econòmics durant gran part de la primera meitat del segle XX. Mica en mica, però, els sectors més lliberals van agafar poder. Suposo que quedava encara en l’esperit de la gent d’aquí la busqueda de la llibertat com per deixar-se dominar massa pels lobbys econòmics.
Gràcies sobretot a l’impuls que va donar a l’economia la segona guerra mundial finalment San Francisco va passar a ser una ciutat de primer ordre. Justament per l’època de la post guerra és quan Amèrica va veure l’aparició de dos dels fronts oposats que tant han caracteritzat aquest país . Per una banda la bonança econòmica dels anys 50 i el fet que els EEUU passessin a ser la potència mundial va crear un estar social molt materialista i cada cop més preocupat per la seguretat. Per altra banda part de la joventut que va néixer amb la gran depressió i va créixer en aquesta societat tant materialista es van sentir desplaçats i poc identificats amb la resta de la societat. D’ells va sortir la genreació Beat, precussora del moviment Hippie, que va tenir el seu pic als anys seixanta i com a seu San Francisco.
Així doncs tenim una ciutat que va passar de ser un fortí, a un poblet deixat de la mà de Déu, a un tuguri de criminals i aventurers, a un feud del capitalisme i finalment a la seu del moviment hippie. Ara però tot té un altre caire. San Francisco és la segona ciutat més cara dels USA, habitada per yuppies que s’han enriquit amb el boom de les dot-com. Encara és un important centre cultural i realment té un encant especial que em recorda molt a Europa, però el temps dels hippies ha passat i el regne del materialisme s’ha tornat a instaurar. Potser és només part d’un cicle i d’aquí un temps tornarà ser terra de creativitat i d’esperança. Jo almenys així ho desitjo, sinó la resta del món ho tenim magre.

Un altre dia us explico la història de Seattle.

La percepció de la mida

2007-07-23T19:02:00.004-07:00

Aquests dies passats he fet una mica de muntanya per les rodalies de Seattle.

Un cap de setmana l’Anna, el Marc i jo vam pujar els “Brothers” i el següent el White Horse peak acompanyats de dos autòctons, el Martin i el Geof .
Els dos pics ronden els 2000m. Semblen una tonteria, per a nosaltres, grans pirineistes. Però aquí és quan em vaig enfrontar amb el primer conflicte de percepció de la mida.
Les muntanyes del Pacific North West tenen la peculiaritat de saltar del bosc, dens i humit, directament a les glaceres. A més la orografia del terreny és de marcades pendents que surten des de nivell de mar. Si a tot això li ajuntem que els Americans fan parcs naturals de mida XXXL, ens trobem amb excursions a muntanyes de 2000m que desafien el més experimentat dels alpinistes Catalans (com per exemple jo mateix).
Relat curt de les ascencions, amenitzat amb alguna que altra foto bonica:

The Brothers, o els germans.

Sortida a 680 peus, després de 3 hores de viatge (amb un ferry pel mig). Les 3 primeres milles (5 Km) transcorren per un camí ben marcat I traçat fins al llac Lena (1960 peus). Travessem el llac I ens enfilem per un senderol ja menys marcat per un bosc d’arbres ancestrals. Després de 3 milles més arribem al “camp site” on dormim. Total del primer dia 10 Km i 800 m de desnivell. 4h de camí.
Al matí següent ens llevem a les 5:30. A les 6 comcencem a caminar bosc amunt fins que trobem les primeres llengües de neu. Ja des d’aquí la neu no ens abandonarà. Ens anem enfilant per pendents dretes que en algun punt arriben als 50º. Sortosament la neu està en condicions i no ens calen els crampons que no hem portat. Finalment entrem en un corredor de roca descomposada que pugem evitant esllevissades. Un cop al coll fem una grimpadeta per…. trobar que ens hem equivocat de cim!

Total que ens toca desgrimpar 5m de paret de III exposat fins a un altre coll i des d’allà ja arribem al cim real.
Sóm els primers del dia! Ens explaiem en la nostra soletat. Sols? Sols no! un chip monk (mena de mussaranya) ens ronda per robar-nos el menjar.
Cim: 2093m, 1 km i 1200m de desnivell des de la tenda.
La baixada es espectacular. Unes esquiades grandioses fins just on acaba la neu, després de camí a la tenda, carregar motxilles i tornar al cotxe.
Desnivell de baixada: 2000m del cim al cotxe, 13,2 Km i 11 hores des de que em sortit de la tenda.
No està mal per l’edat que tenim…
Però això no és res comparat amb el finde següent!!

White Horse
La intenció original era fer el Glacier Peak, però resulta que les pluges de l’hivern es van endur la carretera. Així doncs que canviem l’excursó per anar al White Horse. D’aquesta muntanya no en tinc les dades exactes, però en faré una descripció, tan mateix.
Per començar ens va costar molt trobar el camí, resulta que la ruta estava marcada amb un cartell equivocat. Gracies, però, a aquest despiste de camins vam poder visitar una mina d’aquestes que feien els colons en la època de la febre d’or, amb el carrilet inclòs! Un cop trobem el camí ens comencem a enfilar cap amunt sense aturador. El camí puja molt molt dret i les motxilles carregades amb crampons, piolets, cordes i tendes ens pesen com dos Juanfrans gegants. La cosa no para de pujar en les 4h de camí que fem. Probablement fem uns 1500m (4500peus) de desnivell. Acampem sobre la neu en una clarriana just dalt d’un coll, amb vistes espectaculars al Mont Baker. Sopem tot patint un atac increible de millons de mosquits assassins. Per sort nosaltres hem dut la tenda i alla dintre estem resguardats dels xupassang. Els dos autòctons han estat més agosarats i han vingut per fer bibac, els mosquits no els perdonen.
Al matí següent ens llevem a les 5, esmorzem i reemprenem el camí. La boira ens dificulta la aproximació, primer ens cal baixar un coll i fer una travessa a la cerca d’una canal que ens permeti l’accés al glaciar. Finalment s’aixeca la boira i trobem el pas. Ens enfilem per la neu, ben calçats amb crampons i piolets per pendents de 40º. Quan finalment arribem al coll ens emocionem amb el paisatge. Davant nostre tenim un glaciar que ni en els millors dies del Vignemale! Un circ de neu pura enmarcat per pics escarpats de roca, amb caigudes vertiginoes de 2000m fins al fons de la vall, on podem veure els poblets. Em recorda un xic a Chamonix, però a l’americana i només a 2000m!
Ens encordem per si de cas hi ha alguna esquerda i enfilem glacera amunt. Per arrivar a l’arrimalla ens cal passar per una aresta de neu afilada molt senzilla però estètica. Quan deixem la neu, ens trobem amb una paret equipada amb una corda fixa. Ens assegurem amb un matxard a la corda i acabem els últims 20m fins al cim al més pur estil alpí. Que més es pot desitjar? Neu i roca!!!
La baixada no la detallo tant. Només comentar que els 2000 i escaig metres que fem ens deixen trinxats. Les pendents i el pes de la motxilla es fan sentir. Total 12 hores des de que sortim de la tenda!

Aixi és com he canviat la meva percepció de la mida. A partir d’ara 6000 peus no serà més una cosa de domingueros. Les muntanyes d’aquí juguen en una altra lliga, amb normes diferents i altres estandards. Poden no ser tan altes, però són definitivament més salvatges que no pas al Pirineu. Em caldrà, doncs aprendre el seu llenguatge.

Com fer pa a Seattle (o a qualsevol altre lloc)

2007-07-09T22:52:00.000-07:00

Una de les aficions que he adquirit aqui a Seattle és la de fer-me el meu propi pa.
No és una afició que hagi sortit del no res. Tampoc és una extensió dels meus estudis amb llevat. Ja a Sant Cugat ens el feiem amb el Xesco en els nostres moments més romàntics, davant ¨la màquina de fer pa¨. Però aquí he assolit un nou nivell. Vaig començar amb la màquina, però ben aviat vaig desobrir que la cosa millorava molt si el coïa al forn. Després de moltes probes i de comentar-ho amb altres membres del lab vaig acabar obtenint un fabulós llibre de receptes i he anat investigant, probant condicions i adaptant el meu protocol fins obtenir un fabulós pa estil xapata que és l'enveja de tot el veinat.
I aquí teniu la recepta. Com veureu és a l'americana, però és que hom s´ha d'adaptar!

Ingredients:
20 onces de farina blanca
12 onces d'aigua
1 i 1/2 culleradetes de sal
1 cullerada sopera de sucre
2 cullerades soperes d'oli
1 cullerada de llevat rapid (llevat liofilitzat)

Preparació:
Si es disposa d'una màquina de fer pa es barregen tots els ingredients amb el programa d'amassat. En cas de fer-ho manualment es barreja la sal, el sucre i el llevat amb l'aigua i després s'afegeig la farina; s'amassa com a mínim 20 minuts. Segurament caldrà afegir una mica més de farina per fer la massa consistent. El punt ideal és quan la massa és lleugerament enganxosa.
Un cop tot amassat (sigui a mà o amb la màquina) feu-ne una bola i poseu-la dintre d'un bol prèviament untat amb oli. Deixeu la massa reposar unes quantes hores a temperatura ambient (idelament 30ºC). Si heu fet la massa a la nit la deixeu fins al matí següent, en cas que ho hagueu fet al matí la deixeu fins la nit, i si l'heu fet a mitja tarda us poseu el despertador a les 5 del matí i així aprofiteu per fer una excursió. Durant aquest temps la massa haurà crescut uns 3 cops la mida inicial. Aquesta etapa és clau. Per obtenir els resultats òptims cal que no us hagueu passat amb el llevat i que la massa no sigui massa tova, altrament s'inflarà massa i perdrà consistència.
Torneu a amassar la massa perquè perdi part de l'aire. En torneu a fer una bola i la poseu de nou al bol untat d'oli. La deixeu a 4ºC (nevera) unes quantes hores més, si la poseu al matí fins la tarda i si la poseu a la nit fins al matí següent i, si us n'heu anat d'exciursió deixeu-la fins que torneu amb un nou cim a la butxaca. La raó d'aquest pas és permetre que la massa es consolidi sense que fermenti en excés.
Un cop passades aquestes hores traieu el pa de la nevera. Veureu que ha crescut una mica de nou. Dividiu la massa en tres trossos tallant-la suament amb un ganivet de serra. Amb suavitat aneu rodant cada tros fins aconseguir una forma de baguette. És molt important, en aquest pas, no manossejar molt la massa, sinó perdrieu l'aire que hi ha dintre. Deixeu reposar les baguettes sobre una plata de forn untada d'oli un parell d'hores perquè acabin de crèixer i finalment les poseu al forn a 400ºF (alerta que són ºF i no ºC !!).
Just quan poseu el pa al forn, i per evitar que es ressequi la superfície podeu tirar mig got d'aigua a les parets del forn per crear vapor i tanqueu ràpidament la porta del forn. Si ho feu així aneu alerta en no tirar aigua sobre el vidre de la prota del forn perquè se us esquerdaira (parla la veu de l'experiència).
El pa tarda uns 20 min a coure's. Veureu com s'infla i va agafant un color fantàstic. També sentireu com la cuina s'omple d'una olor sublim i que la boca se us fa aigua... uhm!! Però tingueu paciència, quan tragueu el pa del forn no us el mengeu de seguit, deixeu-lo reposar tapat amb un drap fins que es refredi suficientment com per ser tallat i menjat sense cremar-se.
I finalment un parell de consells sortits de la meva experiència:
1) no us passeu amb el llevat. Més no és millor!
2) vigileu sobretot que la massa sigui prou consistent. Millor una mica d'excés de farina que no d'aigua
3) aquest protocol és molt llarg. Fet així queda un pa deliciós increible i extraordianri, ara bé, si teniu poc temps podeu treure l'etapa del mig de 4ºC i reduir la primera fermentació a 2h.
4) si feu servir la màquina de fer pa podeu escursar, també la primera etapa de fermentació, ja que el programa de fer massa n'inclou una i a més la fa a 30ºC, la temperatura òptima.

I com que no em vull enrollar més m'en vaig a probar el pa que he fet mentres escrivia la recepta. El veureu a la foto.

BON PROFIT!!!

La peli de Bastanist

2007-07-06T22:05:00.000-07:00

I si voleu veure la peli sencera mireu el link dels videos just aqui a la dreta

Mireu videos!

2007-07-05T15:00:00.000-07:00

El meu germanet Marcus-el-de-Guate s'ha dedicat a penjar a You-tube algun que altre video. Si aneu a la part inferior dreta del bolg hi trobareu el link. El dels animalons va ser grabat al "rain forest' a la peninsula olimpica (veure mapa de seattle per saber on es), quan van venir els meus pares de visita. Els altres son ja uns classics de les pantalles. Absolutament imprescindibles en tota filmoteca que es precii

La meva primera entrada

2007-07-05T12:07:00.000-07:00

Aqui començo el meu blog!
Fa dies que pensava en fer-ne un i finalment he entrat en accio.
El prodria escriure en angles per fer-lo extensiu a la gent d'aqui Seattle, pero la veritat es que encara em sento mes comode escribint en catala. Per cert, perdoneu la manca d'accents, pero es que amb aquest teclat encara no tinc massa dominat com posar-los!
Properament us fare particeps de les meves aventures Seattelenques via el blog. Sabreu quin es el meu dia a dia, quines muntanyes val la pena pujar i quina es la millor manera de fer pa. Pero ara de moment us deixo amb aquest primer missatge i em dedicare a configurar la pagina perque es vegi ben bonica!
fins aviat!