Si teniu una hora morta i una bona conexió a internet mireu aquesta pel.licula. Els 10 primers minuts són una mica aburrits. Després la cosa es posa interessant. No se fins a quin punt el que diuen és cert. A mi em fa la impresió que hi ha un fort biaix, però penseu que la pel.licula va destinada, sobretot, als cristians ultra ortodoxos que pul.lulen per aquest país,
dijous, 25 d’octubre del 2007
Cold Spring Harbor
Fa molts dies que no escric i potser penasveu que m'havia passat quelcom. Segur que ja us estgaveu fregant les mans imaginat com quedar-vos amb la meva herència!
Aquests dies estic a Cold Spring Harbor, a uns 50 Km de New York, fent un curs de programació per biòlegs.
Per tots aquells que esteu esperant la segona part de la serie "la biologia de sistemes
provoca mal de cap", no us preocupeu que ben aviat la veureu al bloc. Ja la tinc escrita i només espero tenir una mica de temps per repassar-la abans de penjar-la. Després vindrà la serie: "sóc un freak: escric Perl".
apa sort!
Aquests dies estic a Cold Spring Harbor, a uns 50 Km de New York, fent un curs de programació per biòlegs.
Per tots aquells que esteu esperant la segona part de la serie "la biologia de sistemes
provoca mal de cap", no us preocupeu que ben aviat la veureu al bloc. Ja la tinc escrita i només espero tenir una mica de temps per repassar-la abans de penjar-la. Després vindrà la serie: "sóc un freak: escric Perl".
apa sort!
dilluns, 8 d’octubre del 2007
Que és la biologia de sistemes
Crec que ja ha arribat el moment. Fa un temps que ens coneixem, heu llegit les històries del que faig amb el meu temps lliure aquí a Seattle. Ara us tocarà aguantar una disertació científica com cal: ben aburrida i carregada de termes esotèrics. Perquè, sinó, que dimonis hi faig jo a Seattle?
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
dijous, 4 d’octubre del 2007
La dieta màgica
Ara fa cinc mesos em vaig fer mal al dit escalant. Estava anant asiduament al rocodrom i ja em sortien els 5.11+, però de tant penjar-me vaig recaure en una lesió que em vaig fer el desembre passat al Pic del Martell.
El problema va venir quan després al laboratori em va tocar fer un seguit d'experiments que requerien de moltes pipetejades. Sumant els dos elements em va començar a fer molt mal el dit.
Al principi vaig pensar que ja em passaria amb uns dies de repòs, però al laboratori és dificil reposar. Després cada cop em feia mal fent coses més petites: clicar al ratolí o al teclat, agafar el manec de la bici.... Vaig decidir anar al metge....No se si us he explciat mai com funciona la medicina aquí, però el fet és que és un desastre. Els metges no t'acaben de diagnosticar mai del tot no fos cas que s'equivoquessin i després els denunciessis. Total que volien més proves i més històries. I jo exasperant-me perquè clarament era una tendinitis al dit! Finalement em van enviar al fisio que em va recomanar que em poses gel i que ja em passaria.
Evidentment no em va passar.
I amb això que anaven passant els mesos i jo no em recuperava.
Un dia se'm va acudir enviar-li un mail al Nestor, que es dedica a una cosa molt rara que no se ben bé ni com es diu. Ell em va respondre dient que havia de seguir una dieta. A continuació us la explico:
No es poden menjar ni hidrats de carbó ni làctics. Que es veu que són proinflamatoris.
El problema va venir quan després al laboratori em va tocar fer un seguit d'experiments que requerien de moltes pipetejades. Sumant els dos elements em va començar a fer molt mal el dit.
Al principi vaig pensar que ja em passaria amb uns dies de repòs, però al laboratori és dificil reposar. Després cada cop em feia mal fent coses més petites: clicar al ratolí o al teclat, agafar el manec de la bici.... Vaig decidir anar al metge....No se si us he explciat mai com funciona la medicina aquí, però el fet és que és un desastre. Els metges no t'acaben de diagnosticar mai del tot no fos cas que s'equivoquessin i després els denunciessis. Total que volien més proves i més històries. I jo exasperant-me perquè clarament era una tendinitis al dit! Finalement em van enviar al fisio que em va recomanar que em poses gel i que ja em passaria.
Evidentment no em va passar.
I amb això que anaven passant els mesos i jo no em recuperava.
Un dia se'm va acudir enviar-li un mail al Nestor, que es dedica a una cosa molt rara que no se ben bé ni com es diu. Ell em va respondre dient que havia de seguir una dieta. A continuació us la explico:
No es poden menjar ni hidrats de carbó ni làctics. Que es veu que són proinflamatoris.
Durant 7 dies cal seguir la següent dieta:
- menjar 2 cops al día; si s'esmorza serà fruita
- 1 cop al dia, com a mínim, proteïna en forma de peix blau o carn ecològica.
Els 3 primers dies es menjarà per dia:
600 gr. d'espinacs
600 gr. de pastanaga
300 gr. de bolets
150 gr. de raïm negre
Peix blau com ara barats, sardines, tonyina o boquerons, …
Carn ecològica
Farigola, romaní, alfabrega, menta macerats en oli d'oliva.
Del 4º al 7º dia afegirem, a més a més:
- 800 gr de ceba
2 dents d'all
A part d'això em va recomanar pendre cada dia oli omega3, vitamina C i una cinquena part d'una aspirina (i no més que això).
Com que a mi ja m'agraden les verdures i el peix ben feliç vaig començar la dieta..
Podeu creure que al 3er dia ja no em feia mal el dit!!!!!
No diré que la cosa ha estat un miracle. De fet els dies que estic molta estona escrivint a l'ordinador (com avui) o que he de fer servir molt la pipeta encara se'm recent una mica, el dit. Però el dolor desapareix al cap de poca estona. Ara fa una setmana que vaig acabar la dieta, eprò encara en segueixo algunes directrius: no menjo pa i prenc molts pocs làctics. No m'estic de rès. Si em ve de gust formatge en prenc, però n'abuso. Amb això sento que el meu cos es recupera millor de la lesió i malgrat encara en queden reminicències no és rès comparat amb el mailq ue em feia els últims 5 mesos.
I lo millor de tot: el dimarts vaig anar a escalar i ara sóc feliç i tinc moltes agulletes!
dilluns, 24 de setembre del 2007
Un dia de la meva vida
Seattle ha canviat la pell de nou. Els últims dies han estat grisos i freds, anunciant la fi de l’estiu i el principi de la tardor.
Avui m’he llevat, tranquilament, cap a les nou del matí. He fet una mica el ronso i després m’he aixecat per esmorzar: una macedonia de fruita (poma, platan i raïm) regada amb suc de taronja. Aquesta setmana no puc menjar ni làctics ni hidrats de carbó, estic seguin una dieta que m’ha dit el Nestor per curar-me la tendinitis que tinc al dit des de fa cinc mesos, i la veritat és que funciona (això us ho explicaré a la pròxima entrada del blog). Un cop esmorzat m’he post de nou al llit i he estat llegint una estona un magnific llibre que us recomano molt: el Cicle Barroc de Neal Stephenson. M’hi he estat fins les onze, després m’he aixecat, vestit , m’he fet el dinar (una amianida amb pastanaga i sardines, també cosa de la dieta) i he anat cap al laboratori.
De camí he aprofitat per trucar als meus pares. Hem estat parlant quaranta minuts! Ells ben contents de setir-me i jo també, que al meu cor sempre hi tinc un racó per casa. Mentres parlava per telefon he arribat al laboratori, he conectat l’ordenador, obert el mail, i posat les coses a lloc. De seguit he posta una electroforesi i directament me n’he anat a correr, per ser solidari amb les meves proteines, que també corrien pel gel. He fet la volta al llac Union, 10 Km, sense apretar massa, disfrutant de l’exercici per relaxar la ment i afilar el cos.
Quan he arribat de nou al ISB m’he dutxat i m’he passat les següents 4 hores treballant. Sense estres, no us penseu! Una mica de RNA, una mica de proteines, algun cultiu, tot a ritme de Manu Chao i amb temps per veure un reportatge d’escalada que van fer al temps d’aventura i que el Maurici m’havia recomanat. He escrit alguns mails a casa i a gent d’aquí per intentar organitzar una excursió pel finde que ve. A més de tot això he començat a estudiar Perl, que d’aqui 20 dies vaig a Nova York a fer un curs de programació i vull anar-hi preparat.
Cap a les quatre i mitja el dia s’ha arreglat i ha sortit el sol. He aprofitat per marxar del labo perquè em toqués una mica l’aire. He pujat fins la quaranta cinc i m’he assentat en una terrasseta d’un cafè on m’he près una xocolata desfeta ben negra (cosa de la dieta!). Tots els bars i cafès de Seattle tenen wireless així que he he tret el meu ordinador i he continuat estudiant Perl. Hi he estat un parell d’hores. Quan els sol ha començat a baixar he recollit i me n’he anat a sopar a un restaurant Japonès que ja coneixia d’altres vegades. He menjat sopa de miso, sashimi (peix cru) i una tèmpura de bròquil. Això també és força compatible amb la dieta (l’únic que no, era el rebossat de la tèmpura), potser ara ja teniu més curiositat per saber d’aquesta dieta, no? Però espereu que encara n’hi ha més.
Després de sopar he passat pel super (QFC, 24h a day 7 days a week, this is america my friend!) i he comprat peix fresc, carn i verdures orgàniques per la setmana, (ai aquesta dieta!). He anat cap a casa on he cuinat una mica per la setmana: espinacs amb pinyons i panses, peix al forn en un llit de ceba i crema d’alberginia i ceba, recomanada per la meva mare, tot pensat per la famosa dieta!
Ara estic escrivint al blog amb una copa de vi a la mà i després potser miraré una pelicula abans d’anar a dormir, o potser llegiré una mica o estudiaré més Perl, que és molt interessant!
I així és com he passat un dia més a Seattle.
Avui m’he llevat, tranquilament, cap a les nou del matí. He fet una mica el ronso i després m’he aixecat per esmorzar: una macedonia de fruita (poma, platan i raïm) regada amb suc de taronja. Aquesta setmana no puc menjar ni làctics ni hidrats de carbó, estic seguin una dieta que m’ha dit el Nestor per curar-me la tendinitis que tinc al dit des de fa cinc mesos, i la veritat és que funciona (això us ho explicaré a la pròxima entrada del blog). Un cop esmorzat m’he post de nou al llit i he estat llegint una estona un magnific llibre que us recomano molt: el Cicle Barroc de Neal Stephenson. M’hi he estat fins les onze, després m’he aixecat, vestit , m’he fet el dinar (una amianida amb pastanaga i sardines, també cosa de la dieta) i he anat cap al laboratori.
De camí he aprofitat per trucar als meus pares. Hem estat parlant quaranta minuts! Ells ben contents de setir-me i jo també, que al meu cor sempre hi tinc un racó per casa. Mentres parlava per telefon he arribat al laboratori, he conectat l’ordenador, obert el mail, i posat les coses a lloc. De seguit he posta una electroforesi i directament me n’he anat a correr, per ser solidari amb les meves proteines, que també corrien pel gel. He fet la volta al llac Union, 10 Km, sense apretar massa, disfrutant de l’exercici per relaxar la ment i afilar el cos.
Quan he arribat de nou al ISB m’he dutxat i m’he passat les següents 4 hores treballant. Sense estres, no us penseu! Una mica de RNA, una mica de proteines, algun cultiu, tot a ritme de Manu Chao i amb temps per veure un reportatge d’escalada que van fer al temps d’aventura i que el Maurici m’havia recomanat. He escrit alguns mails a casa i a gent d’aquí per intentar organitzar una excursió pel finde que ve. A més de tot això he començat a estudiar Perl, que d’aqui 20 dies vaig a Nova York a fer un curs de programació i vull anar-hi preparat.
Cap a les quatre i mitja el dia s’ha arreglat i ha sortit el sol. He aprofitat per marxar del labo perquè em toqués una mica l’aire. He pujat fins la quaranta cinc i m’he assentat en una terrasseta d’un cafè on m’he près una xocolata desfeta ben negra (cosa de la dieta!). Tots els bars i cafès de Seattle tenen wireless així que he he tret el meu ordinador i he continuat estudiant Perl. Hi he estat un parell d’hores. Quan els sol ha començat a baixar he recollit i me n’he anat a sopar a un restaurant Japonès que ja coneixia d’altres vegades. He menjat sopa de miso, sashimi (peix cru) i una tèmpura de bròquil. Això també és força compatible amb la dieta (l’únic que no, era el rebossat de la tèmpura), potser ara ja teniu més curiositat per saber d’aquesta dieta, no? Però espereu que encara n’hi ha més.
Després de sopar he passat pel super (QFC, 24h a day 7 days a week, this is america my friend!) i he comprat peix fresc, carn i verdures orgàniques per la setmana, (ai aquesta dieta!). He anat cap a casa on he cuinat una mica per la setmana: espinacs amb pinyons i panses, peix al forn en un llit de ceba i crema d’alberginia i ceba, recomanada per la meva mare, tot pensat per la famosa dieta!
Ara estic escrivint al blog amb una copa de vi a la mà i després potser miraré una pelicula abans d’anar a dormir, o potser llegiré una mica o estudiaré més Perl, que és molt interessant!
I així és com he passat un dia més a Seattle.
dimecres, 19 de setembre del 2007
Tot és perillós en aquest món!
Molts de vosaltres, estimats lectors, ja esteu familiaritzats amb la cultura de la por que impera als EEUU. D'on surt i quines conseqüències podria ser un bon tema per un "post" , però no pas per aquest.
El que vull compartir amb vosaltres és una nova expressió d'aquesta cultura.
La foto que teniu aquí sota la vam fer amb el Joel i la Núria a l'Abril quan vam anar a fer un petit road trip fins a Bent, Oregon. De tornada vam parar en un mirador d'uns penyasegats que venien a ser la versió local del Canyón del Colorado, en més petit però ja prou impresionants. I vet ací que ens vam trobar amb aquesta senyal.
Que dir?
Com justificar-ho?
Probablement algú va denunciar al gobern local per no posar indicadors que expliquessin que saltar d'un penyasegat acostuma a tenir efectes secundaris indesitjats. O potser va ser la protectora d'animals, que després de moltes festes de beneficiència per pagar els enterraments dels pobres gossos estaballats se'n van cançar i van decidir posar-hi algun remei.
Lo que més em sorprèn a mi, però, és aquesta nececitat de senyalar coses tant absolutament obvies!
De nou
El que vull compartir amb vosaltres és una nova expressió d'aquesta cultura.
La foto que teniu aquí sota la vam fer amb el Joel i la Núria a l'Abril quan vam anar a fer un petit road trip fins a Bent, Oregon. De tornada vam parar en un mirador d'uns penyasegats que venien a ser la versió local del Canyón del Colorado, en més petit però ja prou impresionants. I vet ací que ens vam trobar amb aquesta senyal.
Que dir?
Com justificar-ho?
Probablement algú va denunciar al gobern local per no posar indicadors que expliquessin que saltar d'un penyasegat acostuma a tenir efectes secundaris indesitjats. O potser va ser la protectora d'animals, que després de moltes festes de beneficiència per pagar els enterraments dels pobres gossos estaballats se'n van cançar i van decidir posar-hi algun remei.
Lo que més em sorprèn a mi, però, és aquesta nececitat de senyalar coses tant absolutament obvies!
De nou
Welcome to USA!!
dimecres, 12 de setembre del 2007
La contra
Fa uns dies cantava les meravelles de Seattle.
Potser algú va pensar que m'havia venut al capital...
NO!! Jamais!
Potser algú va pensar que m'havia venut al capital...
NO!! Jamais!
Tota cara te la seva creu i a tot se li pot trobar el revers tenebrós i asl EEUU és ben senzill.
Un cop es surt de Seattle el panorama hippy-conscienciat canvia radicalment.
Així doncs endinsem-nos a l'amèrica profunda:
Un cop es surt de Seattle el panorama hippy-conscienciat canvia radicalment.
Així doncs endinsem-nos a l'amèrica profunda:
- Es comencen a veure els cotxes monstruosos americans. Fins hi tot és normal veure autobusos autocaracana que arrosseguen 4x4! O caravanes arrossegant altres caravanes! Perquè és clar que als americans un cotxe no els hi és prou.
- Els WalMarts proliferen con bolets fora la ciutat, expandint el seu imperi demoníac (llegir NO LOGO de la Naomi Klein per tenir més informació).
- Per tot arreu aparadors de cotxes i evidentment els comerços no són pas locals, sino franquíssies,
- La gent només pensa en consumir i lo més important és tenir un cotxe, una casa i un video.. però de fet això no ens hauria de sorprendre tant, que amb això cataluya no és tant diferent d'america.
I això només és el principi. Les coses coses més esgarrifoses les deixo per un altre dia.Hey Welcome to USA!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)