El conflicto de la selva: explotación o conservación

Continuando con la serie de posts sobre mi viaje a Guatemala os contaré la experiencia que tuve durante los 6 dias que anduve perdido por la selva tropical. Allí pude ver de primera mano un conflicto que afecta a las zonas de selva virgen que aún quedan en este país.

Me fuí a la selva con unos compañeros de la coperativa Nuevo Horizonte. Nuestra intención era recorrer los antiguos campamentos de la guerrila y si teniamos suerte llegar hasta las ruínas de Piedras Negras. El viaje resultó ser más salvaje de lo que nos imaginabamos y no pudimos llegar a las ruínas, pero en contrapartida pudimos disfrutar de la hospitalidad de los miembros de la cooperativa Centro Campesino, y es su historia la que os quiero contar ahora.

Para entender esta coperativa tenemos que remontarnos a los años 70. En 1971 un grupo de campesinos de Chiquimula decidieron formar una cooperativa de producción. La zona donde vivian estava ya saturada y no habia tierra para poder conrear y decidieron irse al Petén en busca de un terreno. Finalmente se instalaron en 1974 en unas tierras de la selva al lado del rio Usumacinta, cerca de las ruínas de Yachitlan. Esa era aún una zona de selva virgen y por esa razón era territorio de las guerrillas que vivan escondidas dentro del bosque.

Las cosas fueron mas o menos bien hasta mediados de los 80, quando el govierno decidio estrangular la guerrilla a base de destruír los poblados que supuestamente los ayudavan. Esta es la época negra de la guerra civil, con comandos de la muerte auspiciados por el gobierno que exterminaron familias enteras de campesinos. El Centro Campesino no se libró de esta suerte: el ejercito hostigó el pueblo y finalmente en 1985 quatro de sus miembros fueron torturados y fueron amenazados a cosas peores si no se marchaban de la comunidad en 15 dias. 

Así fué como terminó el primer periodo de la cooperativa. Durante ese tiempo y el que siguió hasta el fin de la guerra el ejercito se dedicó a destruir la selva para acorralar a la guerrilla. Cuando se firmó el tratado de paz, ya toda la tierra estaba destruída.

A mediados de los noventa algunas familias empezaron a volver a las tierras, esperando reemprender su vida, pero se encontraron con otro problema: el gobierno de Guatemala tenia previsto transformar esa zona en area protejida. Llegaron, pués, de nuevo las amenazas para que se marcharan y finalmente en 1999 la finca fué de nuevo abandonada y se forzó su venda.

La lucha posterior ha sido la de los campesinos para recuperar esta tierra, mediante la ocupación y mediante un proceso legal que tienen en marcha.

Actualmente el conflico está entre el derecho de los campesinos de la coperativa a poder producir y tener una vida digna y la nececidad de conservar el poco patrimonio de selva virgen que queda en Guatemala. Esta es, de echo, una lucha muy común en paises tropicales.

Como podeis ver es conflico complejo sin una solución fácil. Uno podria pensar que conservar la poca selva que queda tendira que ser la prioridad principal, pero mi experiencia es que hoy en dia Guatemala no tiene los recursos para gestionar esta protección de la selva. Por contra el Centro Campesino representa un modelo alternativo que considero muy valido. Ellos han propuesto un plan de gestion mixta del territorio, por un lado quieren conrear ciertas areas de su propiedad y por otro lado se comprometen a conservar el resto de la selva intacta. Esta es una solución optima, ya que ahorra recursos al estado y al mismo tiempo da la oportunidad a los campesinos de tener una vida digna. Además quien mejor para gestionar el territorio que aquellos que viven allí y lo conocen.

De echo mi propia experiéncia corrabora este echo. De toda la selva que recorrí en este viaje la que estaba dentro la propiedad del centro campesino es la que estava mas intacta. Fuera de su propiedad el gobierno no habia sido capaz de gestionar el territorio y muchos invasores habian destrozado grandes extensiones selva.

Creo que el futuro de la conservación del patrimonio natural de estos paises pasa por modelos de gestión mixta, además de las razones que ya he expuesto este modelo permitirá la explotación sostenible de estos recursos por ejemplo con ecoturismo, tours organizados por la selva o para visitar ruinas escondidas. Estas oportunidades permitiran a los miembros del Centro Campesino diversificar su economia y no ser tan dependientes de la producción agricola.

Nuevo Horizonte

Nuevo Horizonte és una petita comunitat a mitja hora de Sant Helena (capital del Petén). D'entrada la comunitat no sembla rès d'especial. Quatre carrers amb cases de sostre d'uralita just al costat de la carretera. Aquesta impresió, però, es trenca quan hom entra a la comunitat i la comença a explorar. Jo vaig tenir la possibilitat de fer-ho durant 10 dies, amb la millor targeta d'entrada: el meu germà Marc. Ell hi va estar vivint durant un any i mig i encara ara conserva molts dels vincles que hi va crear, tan per la munió de fillols i filloles que te com per projectes educatius en que treballa. Ser 'el hermano de Marc' em va obrir totes les portes i els cors de la gent de la comunitat i em va permetre coneixer-la molt millor del que hauria pogut fer si hi hagués anat sol. El projecte de comunitat que han desembolupat allà és (com dirien els americans) inspirador i em va donar moltes energies de cara a lluitar fer fer un món més just. Permeteu-me, doncs, que comparteixi el que en vaig aprendre amb vosaltres. 

Història

Guatemala va viure una sagnant i llarga guerra civil. Es va iniciar als anys 50, quan els Estats Units va organitzar un cop d'estat per derrocar al govern electe. Uns quants militars es van negar a seguir les directrius dels seus generals comprats per la CIA i se'n van anar al 'monte' (la selva) per iniciar un moviment insurgent. Des d'aleshores fins al 1994, quan es van firmar els acords de pau, van haver-hi 40 anys de lluita, amb diverses guerrilles i molts governs titella dels EEUU. També van haver-hi moltes morts i abusos, sobretot per part de l'exercit i del govern, amb campanyes d'extermini d'indigenes, de comandos de la mort i altres salvatjades per l'estil. Les guerrilles vivien a la selva on tenien els seus campaments i les seves xarxes de col.laboració amb les poblacions camperoles del voltant. Justament d'aquestes comunitats és d'on sortien molts guerrileros, que escapaven de massacres on tots els seus familiars havien mort.  

Quan es van firmar els acords de pau el govern es va comprometre a donar a tots aquests guerrilleros desarrelats medis per tornar a començar, amb la condició, és clar que les guerrilles entreguessin les armes. Els pactes es van signar i les guerrilles es van desmobilitzar, però el govern no va complir mai el seu compromís. Així és com molts dels ex-guerrilleros es van trobar sense rès a fer i enlloc on anar. La solució fàcil per molts hauria estat entrar en l'exercit o fins i tot fer bandes criminals. Aquesta havia estat la sortida dels comandos de la mort, escamots paramilitars financats pel govern. Aquests ex-guerrilleros, però, tenien una avantatge important respecte a altres combatents i és que durant la guerra la guerrilla s'havia encarregat d'educar-los i de donar-els-hi uns valors morals. Al cap i a la fi ells havien lluitat per un projecte polític i per retornar la dignitat a un poble oprimit. D'aquí va sortir la idea de molts d'aquests ex-guerrilleros de construir petites comunitats que conservessin i posessin en pràctica els valors socials i polítics que els hi havien ensenyat durant la guerra.

Aquests emprenedors van començar a buscar terres per construir les seves comunitats. Una de les finques que van comprar era un terreny balder aprop de Santa Anna, al Petén i així és com es va fundar Nuevo Horizonte.

El Projecte

Quan es va fundar a la comunitat hi vivien 127 persones. Instalades en tendes de campanya en un terreny àrid. El Petén havia estat tot cobert de selva però la explotació i la guerra havien destrossat gran part del bosc i el que hi quedava era terra erma. Així van passar 3 anys, intentant tirar endavant la comunitat. Els seus objectius principals eren en primer lloc protegir-se (ja que encara eren blancs de possibles represalies) però la intenció real era crear una comunitat on posar en pràctica els ideals de la revolució, amb una democràcia de base, un model econòmic social i un actitud respectuosa cap al medi ambient. 

Com que no tenien recursos econòmics van decidir demanar ajuda a ONGs i altres organitzacions governamentals per tirar endavant projectes de desenvolupament. La seva experiencia, però, no va ser massa bona al respecte. Les ajudes que rebien estaven lligades a projectes imposats que la major part de vegades no tenien cap sentit. Per exemple els van obligar a plantar flors aromàtiques per fer tè de cara vendre-les al mercat nord americà, o a conrear plantes ornamentals també pel comerç exterior... Com és de suposar tots aquests projectes il.luminats no van portar a rès, ans al contrari van crear més endeutament per la comunitat.

En un moment de desesperació la assamblea de la comunitat es va reunir i després de molts debats i lluites internes va sorgir un nou projecte: 

• En primer lloc la comunitat va trencar els vincles amb totes les ONGs i altres organitzacions que els hi imposaven un model de desenvolupament econòmic tant poc sostenible. 
• Van dirigir els seus esforços a aconseguir la seguretat alimentaria (enlloc de conrear productes pel primer món).
• Van definir que el seu model de creixement havia de ser basat en el comerç local ja que és allà on podrien tenir més impacte. 
• A mitjar termini volien diversificar la economia per no depenendre d'un sol producte.
• I finalment volien mantenir un model de petita empresa, sense fer grans plantacions i ni grans inversions amb possibles consequencies catastròfiques

Durant aquesta assamblea es van passar 5 dies definint els seus FODA (Fortaleses, Oportunitats, Debilitats i Amenaces) tal com haurien fet davant una campanya militar. Després van seguir 22 dies de treball per definir un plà estratègic pels següents 10 anys amb objectius i disseny social.

Els objectius principals que van acordar van ser els d'aconseguir solvencia alimentaria, treballar cap a la igualtat de genere i sobretot fer un fort treball educatiu per donar recursos a les noves generacions.

Com que la comunitat havia trencat tots els vincles amb les ONGs locals van tenir que recorrer a altres fonts d'ajuda. Una coperant que va estar un temps allà va ajudar a comprar un billet a un dels membres de la junta per anar a Espanya a buscar suport financer. Després de molts entrabancs i peripècies, aquest emisari (el Roni) va aconseguir posar-se amb contacte amb l'Ateneu de Terrassa i des d'allà es va formar el Frijol Rebelde i les brigades d'ajuda, que juntament amb altres grups Italians han donat suport al projecte.

La Organització

Per estrany que pugui semblar a priori, l'origen militars de molts dels membres de la comunitat ha estat una gran ajuda de cara dissenyar i executar la organització de la comunitat. En els anys de la guerrilla els seus membres estaven constantment en procés de formació política que els hi ha donat, amb el temps eines i recursos per saber-se organitzar. Només així es pot entendre com una comunitat amb uns origens i una història tan difícil ha sigut capaç de tirar endavant. 

A nivell polític la comunitat està organitzada al voltant d'una assamblea que es reuneix amb certa regularitat o quan hi ha un esdeveniment extraordinari. El braç executiu és la junta, formada per cinc membres i que es renova per eleccions periòdiques. Existeix també un consell de vigilància, que és un 'organ' independent de la junta i que s'encarrega de que la junta no faci disbarats. No tenen poder de decisió però si de bloqueig.

A nivell econòmic la comunitat gira al voltant d'una cooperativa. Tota la terra és propietat d'aquesta cooperativa i només es cedeix a usos personals en regim de usufructuari. Així s'asseguren que la comunitat no s'atomitzi i que cadascú comenci  a mirar pels seus pròpis interessos per sobre dels de la resta. També hi ha molts projectes comuns, com ara un projecte de ramaderia o un projecte de reforestació i fins i tot una petita xarxa d'albergs de turisme solidari. Tots els beneficis d'aquests projectes van a la cooperativa i són la font d'ingressos per tirar endavant la comunitat: pagar els deutes, finançar la escola, comprar maquinaria agrícola... A més a més aquests projectes donen feina a molts dels habitants de la comunitat.

La comunitat també promou els projectes empresarials. Grups de entre 3 i 5 persones poden proposar a la assamblea un projecte d'empresa (o grup d'interès), com ara una granja de gallines, un restaurant  o un camp de taronjers. Si el projecte és viable la cooperativa dona suport econòmic i d'infraestructura al grup d'interès i actua com a soci capitalista: és com un soci més de cara al repartiment de benefícis. Aquest típus d'empreses les porten sobretot dones de la comunitat, obtenint així la seva independència econòmica i per tant un grau més gran d'autonomia.

A nivell individual la comunitat divideix les terres de conreu per les diverses famílies. Aquestes terres permeten la soberania alimentaria de la comunitat, ja que tothom te el dret i les possibilitats de conrear el seu pròpi menjar. Tothom també te el dret a tirar endavant petits negocis privats, com ara botigues o petits tallers de costura. 

Finalment existeix un projecte educatiu molt elaborat que presenta un model alternatiu a l'educació estatal (que per cert és molt dolenta). D'aquest projecte no us en parlaré ja que és terreny del meu germà i no voldria pixar fora de test. 

La organització política i econòmica que han desenvolupat ha estat un gran èxit social. La comunitat ha aconseguit sortir de la misèria absoluta en la que vivien fa 10 anys. Durant aquest temps no només han aconseguit augmentar el seu nivell de vida de forma dramàtica, sinó que ho han fet tot preservant el medi ambient, construint una base social sòlida i fins i tot creant un impacte positiu al seu voltant. En fi, que han desembolupat un model de creixement no només sostenible sinó transformador. Aquesta és per mi una font de esperança. Mitjançant el seu treball els membres de Nuevo Horizonte s'han enfrontat al model establert, a les creencies de que el creixement econòmic sempre va acompanyat de desigualtats socials i de explotació del medi ambient i ens demostren cada dia que hi ha millor maneres de fer les coses.

Us proposo a tots aquells que pogueu que feu una visita a aquesta comunitat. Us asseguro que us tornarà la il.lusió per treballar per un món millor. I si no hi podeu anar contacteu amb el meu germà perquè us expliqui molt millor com funciona Nuevo Horizonte. 

Guatemala

Aquest estiu he fet un viatget de 3 setmanes a Guatemala. He aprofitat que el meu germà Marc estava allà visitant la comunitat on va viure durant any i mig per descobrir una mica aquest país. Del viatge n'he tret bones experiences i vull compartir-ne dues amb vosaltres. La primera és el descobrir la comunitat Nuevo Horizonte, que és on el Marc va estar treballant. Trobo que el projecte que tenen és molt interessant i vàlid i que val la pena divulgar-lo. En segon lloc vull compartir la excursió que vaig fer per la selva tropical amb uns quants ex-guerrilleros per anar a retrobar els campaments on van viure durant la guerra civil.

Explicaré aquestes dues experiències en posts separats, per questions organitzatives, en tot cas aquí us deixo algunes fotos del viatge.

Sompopo

Tikal

Alaska tropical!

View Larger Map

Just ahir vaig tornar d'un viatget d'una setmana la Alaska. El motiu del viatge: passar fred, perdre's en terres inospites i desconectar de la vida mundana i terrenal. Els tres objectius han estat complerts amb escreix.

El Joel, el Santi i jo vam aprofitar l'avinentesa de que es celebrava la YUKON QUEST (una gran cursa de trineus tirats per gossos) per presentar-nos voluntaris de portar un control. La nostra única petició va ser que fos en el lloc més remot possible.

Tal dit tal fet, el divendres passat vam volar a Fairbanks, Alaska. Temperatura mitjana -10ºC. Allà ens vam trobar amb els organitzadors i ens van dir que aniriem a Circle, un poblet de 80 habitants a 155 milles (250 Km) de distància. Així doncs, ens vam embutir en un cotxe i cap a Circle falta gent!

La primera cosa que ens vam adonar és que Alaska està buida de gent. La carretera de Fairbanks a Circle passa per valls i muntanyes on no hi viu ningú. L'únic lloc que vam creuar que val la pena mencionar és Central, un bar perdut al mig del norès on es troben tots els trampers, caçadors, indis i altres especiements que viuen perduts en cabanes. I es que tal com ens van dir els locals allà només hi viu 'people who don't want to meet people'.  En tot cas, després de 4 hores circulant per un camí de carro tot congelat vam arribar a Circle, famós per... per.... per.... (deixeu-m'ho pensar una estona).

A Circle no hi ha massa cosa. Una esplanada que fan servir d'aeroport internacional (entre poblets del Yukon canadenc i poblets d'Alaska), un 'colmado' on hi pots trobar tres pomes podrides i moltes pells d'animals i un graner on hi tenen un camió de bombers amb les rodes més altes que jo.  Justament en aquest graner és on vam muntar el control de la carrera. La nostra missió era estar atents a quan arribés un trineu, ajudar als 'mushers' a guiar els gossos i donar-els-hi menjar.

Els trineus podien arribar a qualsevol hora el primer ho va fer a le 12 de la nit i l'ultim a les 5 de la tarda del dia següent no l'altre (41 hores després). Durant aquest periode vam tenir que estar sempre allà esperant, fes fred o calor fos de dia o de nit. He de dir que va ser molt divertit. normalment estavem a fora, a la vora del foc ja que feia una temperatura de  -37ºC. De tant en tant arribava un trineu i aleshores teniem 20 minuts d'activitat, la resta del temps ens dedicavem a fer escapades per veure l'aurora boreal, per anar a menjar alguna cosa i fer alguna que altra capcinada.

A -10ºC s'està força bé. a -20ºC cal moure's per manenir la calor, a -37ºC et congeles facis el que facis. Cada cop que respires pel nas els pelets se't congelen i piquen, les pestanyes també es congelen i si tanques els ulls una estona després costa d'obrir-los. L'aire és extremadament sec i crema la pell. Però els locals estaven contents i deien que no feia gaire fred! Tot just la setmana anterior havien estat a -50ºC !

La experiència a ser fantàstica, com unes colonies, compartint experiencies amb gent molt interessant que viuen just al límit de la civilització, veient aurores boreals psicodèliques que més semblen llums alienígenes que un fenòmen natural i sobretot disfrutant d'estar en un lloc tan remot on la mà de l'home encara no ha fet masses estralls.

Us ho recomano molt, si podeu aneu-hi i com més red faci millor!

A si! ja recordo perquè és famós Circle: cada any, durant el desglaç el riu Yukon es desborda, arrossegant grans trossos de gel que de vegades xoquen amb les cases del poble. Un dels vilatans ens va dir que mentres no fos la teva casa la destrossada, la exeriència era molt divertida i interessant de veure. 

Aquí us deixo un video de quan vam aconseguir un carregament de troncs a canvi de 3 cigarrets:

I un altre video on explico la experiència de veure l'aurora boreal a -40ºC:

Chicago

Dintre del subconjunt de posts al bloc que podriem anomenar 'viatges' vaig incloent de tant en tant els descobriments que faig tot passejant pel món en general i per Estats Units en particular. Ara toca el torn a Chicago. El cap de setmana passat hi vam anar amb l'Anna. Per a ella era la primera etapa de la tornada cap a casa (per passar l'estiu) i per a mi una escapada de la cotidianitat i una bonica manera de dir adeu a l'Anna per uns quants dies.

Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.

De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.

Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.

Yellowstone

L'Anna i jo ens hem pres una setmaneta de vacances per fer un Road Trip 100% a l'americana. Vam llogar un cotxer i vam conduir des de Seattle fins a Yellowstone, atravessant l'estat de Washington d'oest a est, per després passar per Idaho, Montana i finalment Wyoming.

Yellowstone és el parc natural més antic d'estats units i probablement un dels més impresionants. Està situat sobre un "hot spot" on l'escorça terrestre és molt primai apareixen molts fenòmens geotèrmics. Si mireu les diapositives veureu molts geisers, fonts termals, de fang i fumaroles. Tot en mig d'uns paratges preciosos amb valls gegantines,i canyons al més pur estil del far west i molts animals salvatges.
Després de Yellowstone vam baixar fins al parc del Grand Teton. Aquí ens vam trobar les rocalloses més escarpades, amb pics de 4000 metres on només es pot pujar escalant. Aquestes muntanyes presenten contrastos climàtics brutals. A l'estiu fa una calor terrible i seca que les deixa les muntanyes eixutes. En canvi a l'hivern el fred és terrible i cau gran quantitat de neu. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una finestra de bon temps que ens va permetre grimpar el Middle Teton, de 3900m i que no requereix cordes. Una excursió preciosa.
L'atractiu del viatge no ha estat tan sols els parcs naturals. Conduir fins allà ens va portar 12 hores i tornar 14. Vam poder veure el desert de l'est de Washington, les eternes "llanures" de les pelis de cowboys de Idaho i Wyoming, passant pels boscos i les muntanyes de Montana. Tot ben amanit per pobles fantasma en mig del no res i de l'idiosincràcia del far west. Tota una experiència molt recomanable per entendre aquest país.

Miami, el Lloret dels Estats Units

El cap de setmana passat vaig volar a Miami. Un vol de 6 hores que em va portar al punt més llunyà de Seattle dintre Estats Units (sense contar Haway ni Alaska).
Vaig volar allà buscan el sol, la platja i ... l'ANNA!!!! Si, resulta que ella venia de Barcelona fent escala a la costa est i per fer-li el viatge més lleuger i per aprofitar l'avinentesa i visitar un amic meu (l'Eitan) vam decidir trobar-nos a Miami i estar-hi 4 dies.
Coses interessants a comentar:
La primera: l'escala d'aquest país. De Seattle a Miami 6 hores d'avió. De Barcelona a Moscu només 4! De Fet de Barcelona a New York n'hi ha 7. O sigui que per atravessar aquest país de punta a punta hom s'està més estona a l'avió que per travessar tota Europa.
La segona: la quantitat de beautiful people que hi havia a Miami. Tots i totes ben moren@s i amb cosos esculturals i amb uns vestidets!!! Tal com a les pel.lícules. Ben diferent de Seattle on la moda predominant és la muntanyero-style i la "com menys combini millor".
La tecera: Tota la costa de Florida és un Lloret o un Benidorm. O sigui un continu urbanistic terriblement lleig davant de la platja. Amb l'afegit de l'infame model urbanístic suburvial americà que fa que per anar d'un lloc a l'altre t'estiguis 1 hora al cotxe com a mínim.
Però feia molt bon temps i vam fer platjeta. I a més hi havia un ambient de festa tropical fantàstic (una mica pijet, però almenys hi havia festa!) i jo vaig tenir el que buscava: una bona dosi de sol, una bona dosi d'alcohol i festa i una bona dosi d'Anna que s'allargarà dos mesos més, que és el temps que la tindré aquí a Seattle amb mi.