dimecres, 15 de juliol del 2009

Chicago

Dintre del subconjunt de posts al bloc que podriem anomenar 'viatges' vaig incloent de tant en tant els descobriments que faig tot passejant pel món en general i per Estats Units en particular. Ara toca el torn a Chicago. El cap de setmana passat hi vam anar amb l'Anna. Per a ella era la primera etapa de la tornada cap a casa (per passar l'estiu) i per a mi una escapada de la cotidianitat i una bonica manera de dir adeu a l'Anna per uns quants dies.

Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.

De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.

Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.


diumenge, 5 de juliol del 2009

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa li dona dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són iguals amb el dret inalienable a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiments del poble; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la a abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la manera que segons els seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, es clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts; i, malauradament, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigits invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a una submissió e absoluta, és el seu dret, és el seu deure trencar amb aquest govern i establir nous resguards per a la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment de la nostra Nació; tal és ara la necessitat que la obliga a assumir el seu propi sistema de govern. La història de la relació de Catalunya amb Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre la nostra Nació.

En cada etapa d’aquesta opressió, hem demanat justícia en els termes més humils i també de resistència: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un govern el caràcter del qual queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen una imposició, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

No hem deixat mai de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies històriques de la nostra raó de ser com a Nació i el fet de ser con som. Hem apel·lat al seu suposat sentit de la justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc, a repudiar la usurpació de la nostra identitat, que no fa sinó interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i la consanguinitat.

Hem de convenir, doncs, en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics si ens neguen i amics si ens reconeixen.

Per tant, els representants dels Països Catalans, convocats en congrés general, en nom de l’autoritat que ens dona el poble, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes terres unides són, i han de ser per dret, un estat lliure i independent; que quedem lliures de tota lleialtat a la corona espanyola i al govern espanyol, i que tota vinculació política entre nosaltres i l’estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com a Nació lliure i independent, tenim ple dret a ser reconeguts pels estats i les nacions del món, lluitar per aquest reconeixement, concertar aliances i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents.



Paisos Catalans, 4 de juliol de 2009

(Versió de la carta de declaració d'independència dels Estats Units aprobada el 4 de Juliol de 1776 adaptada per Ignasi Roda el 4 de Juliol de 2009 )

dimarts, 30 de juny del 2009

Camí de ronda pel Pacífic

Continuant amb la tònica excursionista que portem l'Anna i jo, aquest cap de setmana passat hem anat 3 dies a la península olímpica a fer el camí de ronda (coast trail) resseguint la costa del Pacífic.

El primer dia vam sortir de Seattle al migdia, vam agafar el ferri que ens deixà a la peninsula olímpica i vam conduïr cap a l'oest fins a La Push. Allà vam començar a caminar cap a la 3rd beach per un camí en mig del rain forest (o selva templada). Després vam resseguir la costa fins a Scott Creek, on vam acampar. El segon dia vam continuar per la costa, amb algun tram pel mig del bosc fins a Mosquito Creek, tot passant per platjes precioses. Finalment el 3er dia vam acabar el recorregut fent més platja, bosc i remuntat el riu Hoh fins a Oil city.

Aquesta costa és molt escarpada i vam haver de vorejar algun penyasegat per rutes forçades per les marres, on vam tenir que treure'ns els pantalons i portar la motxilla per sobre el cap,Altres trams només es podien fer edinsant-se al bosc, moltes vegades salvant el desnivell des de la platja amb cordes o escales penjades. Fins hi tot vam fer una mica de salvatges de la selva obrint camí en mig d'un sota bosc espessíssim !

Tot el tram que vam fer era per parc natural, per tant territori verge intocat pel humans occidentals. Les platjes estaven totes enmarcades per troncs arrastrats per corrents i marees, ja que en aquestes terres els boscos arriben fins a peu de mar. A diferència del mediterrani aquí les marees marquen el recorregut i vam tenir que senyir els nostres horaris per poder atravessar les platjes en marea baixa, tota una aventura.

I per acabar-ho d'arrodonir, de tornada vam parar a unes fons termals naturals en mig del bosc per fer un bon descans i recuperació. Tot plegat un fantàsctic cap de setmana i una bona alternativa a les barraques de Sant Cugat.


dilluns, 22 de juny del 2009

Els americans ho fan malament

Als USA el sistema mètric no ha arribat. Enlloc de fer sevir decilitres, litres, metres i quilòmetres medeixen en pintes, galons, peus i milles. Fins aquí la cosa ja és bastant absurda, perquè on nosaltres tenim:

10 decilitres = 1 litre o 1000 metres = 1 quilòmetre
ells tenen
8 pintes = 1 galó o 5280 peus = 1 milla.

Però el fet és que la seva absurditat creua el límit de lo erroni quan mesuren el consum dels seus cotxes....
On a europa fem servir Litres consumits als 100 Km els americans mesuren el consum per milles/galó o traduit al metric vindria a ser Km/L o sigui a la inversa que nosaltres. Aquesta mesura és capciosa perquè oculta el verdader consum del cotxe i fa prendre decisions equivocades a l'hora de comprar un vehicle.

Posem un exemple:
Volem comprar un cotxe i calculem que cada dia farem 50 Milles, quan l'anem a comprar ens ofereixen 3 models:

(1) El de General Motors, gros i ineficient que gasta 10 milles/galó
(2) El Cotxe eurpoeu, petit i compacte que gasta 25 milles/galó
(3) El cotxe japonès hibrid que gasta 50 milles/galó

Si comparem parelles de cotxes l'increment més gran està entre el japonès i l'europeu ja que el primer gasta 50 milles/galó que són 25 milles més que no pas el segon. En canvi el cotxe eurpoeu només millora 15 milles respecte al del la GM.
Aquesta argumentació està malament. Fem els numeros:
Si cada dia fem 50 milles vol dir que consumirem:

(1) 50 milles / (10 milles/galó) = 5 galons amb el de GM
(2) 50 milles / (25 milles/galó) = 2 galons amb l'europeu
(3) 50 milles / (50 milles/galó) = 1 galó amb el japonès

Així doncs l'eurpeu és 2.5 vegades més eficient que el de GM i, en canvi, el japonès només 2 vegades més eficient que l'europeu.
Si haguessim fet servir el sistema europeu hauriem vist que el consum dels real dels cotxes era:

(1) El GM gasta 23.6 L/100 Km
(2) L'europeu gasta 9.4 L/100 Km
(3) El japonès gasta 4 L/100 Km

I a primera vista ja sabriem que el salt més gran està entre el cotxe de la General Motors (1) i l'europeu (2). Això passa perquè la mesura de milles/galó és inversament proporcional al consum del cotxe i canvis molt petits s'amplifiquen molt. En canvi a europa utilitzem una mesura proporcional i per tant més senzilla d'interpretar. Evidentment el cotxe més eficient és sempre el Japonès, però també és el més car i pot ser que la millora del cosum no compensi l'increment en el cost del cotxe.
Aquest post us pot semblar molt obvi, però el fet és que és prou important com perquè se'n fes un article científic comentat per la prestigiosa revista Science.
Dit això vull fer un apunt, la bicicleta te un consum de 0 Litres de benzina als 100 Km, això vol dir que a l'americana consumiria 1/0 = INFINITES milles per galó!!!!!
VISCA LA BICICLETA!!!!!

divendres, 5 de juny del 2009

Vot per correu

Avui he exercit per primera vegada el meu dret de votar des de l'estranger!

No es ue tingui una il.lusió especial per votar en aquestes eleccions. El parlament europeu sembla més una presa de pèl que no pas un organ polític funcional, però el cas és que quan vaig rebre a casa la carta amb les papeletes electorals em va fer molta il.lusió. De cop em vaig adonar de com n'és de complexe la maquinaria electoral. Fins al punt que pot arribar a un individuu aillat perdut per l'oeste americano. I ja se que amb la tecnologia i les comunicacions d'avui en dia això no és cap miracle, però per altra banda crec que no es pot desmereixer el fet de que l'estat garanteixi el dret a expressar la seva voluntat política a cadascun del 40 millons de persones a les que representa.

Moltes vegades ens oblidem de tots els drets que hem aconseguit al llarg del temps. Potser si ens hi fixessim més trobariem la il.lusió i energia per continuar lluitant per millorar més. Si hem arribat fins aquí fins on podrem arribar en el futur?

dimecres, 3 de juny del 2009

Els ratolins que parlen

FOXP2 és un gen que està relacionat amb la capacitat de parlar humana. Com se sap? Doncs perquè s'ha vist que gent que te una de les dues copies d'aquest gent mutada te problemes de parla. A més és un gen molt conservat al llarg de l'evolució però que te mutacions molt especifíques en humans. Això vol dir que aquest gen és pràcticament igual entre rates i micos, però en canvi és difeerent entre humans i micos.
Ara uns científics han posat la versió humana d'aquest gen en un ratolí i han vist que el ratolí començava a parlar en rus. Serà que els russos són una mica arratolinats?
Que passarà quan continuin posant gens humans en ratolins? tindrem un ratolí mutant que ens suplantarà com a especie dominant del planeta?

Mireu el video aquí

dilluns, 1 de juny del 2009

Chips al cervell

Ja fa un temps que se sap que un estimul electric pot induir el creixement de noves neurones. Ara s'ha pogut demostrar, per fi, que aquestes noves neurones són funcionals.

Aquesta primera frase us pot sonar a xino o pot no interessar-vos per rès. Però les conseqüencies que comporta si que us interesserant. Resulta que s'està posant de moda una tècnica en neurocirugia que consisteix en instalar electrodes al cervell de gent que pateix Parkinson, depressió o epilèpsia. Una mica rollo electro-shocks però més tecno-guay. Al mateix temps s'investiga amb ratolins l'efecte de induir el creixement neuronal amb electrodes instalats al cervell. L'efecte d'aquests elecrodes és bastant dramàtic, doblant la quantitat de nerones produïdes en ratilons joves i mutiplicant fins a 8 vegades el creixement en cas de ratolins vells.

Si ajuntem aquestes dues linies de recerca sembla clar que ben aviat es començarà a fer proves per instalar electrodes en pacients amb Alzeimer a fi d'estimular el creixement de neurones. Això no faria recuperar les memòries perdudes però permetria crear-ne de noves.

A mi personalment això em sona força punky. A part de lo invasiva que és la tècnica em fa por les possibles ramificacions. Potser en uns anys això d'instalar electrodes es transformarà en una tècnica comú per augmentar la capacitat cognitiva de la gent i un cop tinguem electrodes al cap no serà massa complicat començar a posar-nos xips sintonitzats a una radió que ens permetran accedir a internet amb les ones cerebrals... O potser ens programaran via satelit i al final ens transformaran a tots en una colla de cyborgs sense voluntat!!!

Està tot fatal

Si voleu més informació aneu a la pàgina de Nature