Guatemala

Aquest estiu he fet un viatget de 3 setmanes a Guatemala. He aprofitat que el meu germà Marc estava allà visitant la comunitat on va viure durant any i mig per descobrir una mica aquest país. Del viatge n'he tret bones experiences i vull compartir-ne dues amb vosaltres. La primera és el descobrir la comunitat Nuevo Horizonte, que és on el Marc va estar treballant. Trobo que el projecte que tenen és molt interessant i vàlid i que val la pena divulgar-lo. En segon lloc vull compartir la excursió que vaig fer per la selva tropical amb uns quants ex-guerrilleros per anar a retrobar els campaments on van viure durant la guerra civil.

Explicaré aquestes dues experiències en posts separats, per questions organitzatives, en tot cas aquí us deixo algunes fotos del viatge.

Sompopo

Tikal

parelles fidels

Tot remenant el calaix internàutic de les notícies científiques em vaig trobar amb un interessant article sobre l'origen de la fidelitat. El que em va sobtar d'aquest estudi és la radicalitat científica en les conclusions tradicionals que oferia.

M'explico.

Ultimament està molt de moda donar les culpes a tot als nostres probres gens. Ells són l'origen de la glòria i la misèria que ens afecta. No vull posar en dubte la gran influencia que el nostre genoma te en nosaltres. De fet és ell qui conté les instruccions bàsiques del que som. Però un cop comença el programa genètic hi ha moltes altres variables que afecten el resultat.

En el cas que ens afecta resulta que la fidelitat s'ha estudiat extensament a nivell genètic i de fet s'han trobat correlacions interessants entre gent promiscua i poc inclinada a la monogàmia i certes variants del gen AVPR1, que de forma pomposa s'ha anomenat "el gen de la fidelitat". Per altra banda un estudi molt recent realitzat a Canadà demostra que la fidelitat és una capacitat que s'entrena.

Aquests científics van fer un estudi de comportament amb un seguit de gent. Entre d'altres experiments van demanar als participants en l'estudi que puntuesin quan d'atractives eren certes persones. També van veure com reaccionaven els participants davant d'una seducció directa i com afectava això la seva percepció de la relació de parella que tenien. Els resultats semblen demostrar que davant d'una situació d'amenaça a la relació els homes i les dones reaccionen de manera diferent. Les dones perceven aquesta amenaça de forma més intensa i acostumen a tenir un pla de contingencia per salvar la relació. Això pot ser, per exemple, tornant-se més comprensives amb el comportament del seu company. Per contra els homes no tenen aquesta percepció, no pas perquè estiguin menys compromesos, sinó perquè no s'han preparat un pla de contingència. Si avans de posar a nois en situació de risc se'ls hi demana que es preparin un pla de contingència en cas es vegin davant un possible 'ligue' que amenaci la seva relació aleshores reaccionen de manera semblant a les dones.

Una altra conclusió del estudi és que no només és l'amor el que fa que una persona es mantingui fidel. Un altre factor molt important és la percepció de com la parella afecta les nostres capacitats. Així doncs la gent que percep la parella com una font d'inspiració, d'alegria i d'energia per millorar a nivell personal te molts menys numeros de ser infidel. És lògic, no? Si la nostra parella ens ofereix molt hi tenim molt a perdre si la deixem! Pot semblar una conclusió tonta, però de fet te implicacions molt profundes. Per exemple en un estudi realitzat amb parelles va demostrar que quan una parella participava en un joc col.laboratiu (on calia que els dos membres hi participessin per a assolir els objectius) la seva percepció de satisfacció en la parella augmentava, per contra quan es posava als membres de la parella en una situació que s'entorpien entre ells aquesta percepció disminuia.

La conclusió trencadora de l'article és, doncs, que depen de nosaltres mantenir una relació viva. Si sóm capaços de crear les circumstàncies on estar junts sigui millor que estar sols estarem satisfets de la relació. Per contra si contruim barreres i sentim que l'altre ens impedeix expressar-nos i creixer com a persones, doncs estem condemnant la relació al fracàs. I mentrestant que els gens facin els que vulguin

Una història econòmica

Fa molt i molt de temps en un país molt i molt llunyà, hi havia un senyor banquer que va tenir una gran idea: va decidir invertir en hipoteques. Però no pas hipoteques normals, sinó aquelles que tenien un risc més gran de ser impagades. Això d'entrada pot semblar un disbarat, però no ho era pas, ja que aquest senyor  banquer va tenir la idea de disfressar aquestes hipoteques tot ajuntant-les en conjunts agregats d'hipoteques que feien la impresió de ser menys dolentes i així va aconseguir vendre-les i fer-se molt ric i viure feliç i content.

Fins aquí tenim una història per tots coneguda i que ja sabem com s'acaba. El banquer es va fer molt ric, si, però pel camí es va carregar la economia i va estar apunt d'enfonsar el país. Per sort el rei amb els seus caballers van surtir a salvar al pobre banquer enriquit tot donant-li els diners de les arques de l'estat per pagar els deutes. De passada també el van renyar una miqueta li digueren que no ho tornés a fer mai més i el deixaren anar de nou.

El que potser no sabeu és la història del mag dolent. Resulta que quan els banquer començà a fer els seus disbarats financers un mag molt inteligent va decidir que ell també es volia enriquir. S'inventà una pòcima màgica anomenada "hedge funds" que consistia en comprar seguros sobre les inversions dels banquers, així si aquests s'enfonsaven doncs ell cobraria aquest seguro (perquè ens entenguem és com si jo comprés un seguro pel cotxe del veí). El problema que es trobà aquest mag és que el banquer, en un moment determinat, es començà a adonar que les seves peripècies financeres no funcionaven gaire bé. El mag, que era molt astut, va fer partícep al banquer de les seves estrategies i els dos es van dedicar a crear encara més 'conjunts agregats d'hipoteques escombraria' i a comprar seguros contra ells. Aixi doncs quan el mercat finalment va caure i tots aquets productes es van demostrar tòxics tant el mag com el banquer van poder cobrar els seus seguros i a sobre van rebre diners del rei!

Això va passar fa molt de temps i molt lluny d'aquí, però no fa pas tant i més aprop ens hem trobat amb històries similars. Jo em pregunto, per exemple, com pot ser que un país, com Grècia, de la zona euro (que suposadament està tan regulada) ha pogut acabar tan malament. Alguns dieun que és perquè l'estat ha malversat els diners tot endeutant-se, d'altres diuen que és culpa de la gent que són uns vagos. Jo no negaré part de raó en aquestes afirmacions, segur que tenen la seva part de veritat.  Però també em pregunto com es que la resta d'europa va poder tolerar una situació així, com és que tanta gent va comprar 'seguros contra la deuda grega' i si no seran aquests mateixos els qui els hi ha anat molt bé que el país s'enfonsés.

En un món com el nostre on el 1% més ric de la població te un 25% de la riquesa em fa molt la impresió que són aquests els qui dicten les normes, no pas la resta dels mortals, per més vagos que siguin. Són ells qui juguen al monopoli amb els diners de tots i els qui fan i desfan a fi d'enriquir-se. 

Estic molt d'acord en sanejar la economía, en reduir la despesa pública inecessaria, fins i tot en allargar una mica l'edat de jubilació, però per sobre de tot caldria evitar que uns egoistes sense escrupols que només cerquen l'enriquiment personal tinguin el poder que tenen i en tot cas se'ls hauria de fer pagar per les bestieses que fan.

Fonts de informació no referenciades:

Planet Money (espai d'informació financera de la radio pública americana)

The Economist (revista econòmica molt prestigiosa)

Periodicodiagonal (revista d'esquerres que he descobert avui mateix)

L'atac del porc senglar

Ja se que havia dit que faria un post sobre la reforma sanitaria americana, pero es que m'he creuat amb un article medic digne de mensio.

L'article en concret es diu :

Zoophilia: a rare cause of traumatic injury to the rectum

Per aquells que no entenguin l'angles:

Zoofilia: una causa poc frequent de lesions traumatiques al recte anal.

L'estudi parla d'un pages de 65 anys que va arribar a la consulta medica amb, el que de forma coloquial anomenem, "el cul petat". Despres de passar pel quirofan, cures intensives i unes quantes sessions de psicoleg, l'home va explicar que havia estat penetrat per un porc senglar.

Els porcs senglars tenen una titola d'entre 45 i 62 cm de llarg sense empinar, que es pot allargar uns 16 cm mes un cop empalmada, obtenint un membre de 78 cm!!! El penis no te gland, per contra fa un tirabuixo a la punta que li permet anclar-se (normalment) a la paret vaginal. Aquest anclatge desencadena l'acte reflex de la ejaculacio. Aqui sota en teniu una il.lustracio:

I jo em pregunto: com va arrivar el penis del porc senglar dintre del recte anal del pages? Perque no crec que cap persona de seny es deixes entaforar 70 cm d'un falus ganxut dintre seu...

La meva opinio es que aquest fet te un origen quantic. Tots sabem que la teoria quantica descriu la posicio d'una particula com una funcio d'ona que indica la probabilitat de que la particula estigui en un lloc concret. Segur que la funcio d'ona de de la titola del porc senglar no te un valor gaire alt dintre del recte d'un pages, pero aixo no vol dir que no pugui passar, simplement vol dir que passa poc sovint (d'aqui el titol 'rare cause' de l'article). S'hauria de veure si aquest pages ha patit altres fenomens similars (e.d. trobarse amb titoles de 70 cm dintre el cul). Si fos aixi potser hauriem d'estudiar aquesta persona com un rar cas de distorsio probabilistica de la realitat i en podriem aprendre mes sobre el comportament exotic de certes particules de l'univers.

La 'moraleja' de la historia es que en aquest mon tot pot passar i que si un dia us trobeu inesperadament, ja no un porc senglar, sino un os o un elefant sobre vostre estigueu, preparats, apreteu les dents i cop s'acabi correu (o arrastreu-vos) rapid cap a un CAP.

Estats Units, el país dels desheredats

Aquests anys vivint als EEUU m'han servit per apreciar moltes de les virtuts d'aquesta terra i cultura. Vaig arribar essent un afèrrim antiamericà i ara ja no ho sóc tant. Hi ha, però un aspecte d'aquest país que trobo terrible i al qual no em puc acostumar: els desheredats.

Els centres de les grans ciutats americanes estan habitats pels sense sostre (homeless). En són molts, milers! Són els autèntics amos de l'espai públic, sigui un banc al carrer o una porxada. Sobreviuen del que recullen a les escombraries o el que reben de caritat i viuen tapats amb draps i cartons. Molts d'ells arrosseguen problemes amb l'alcohol, molts d'altres tenen malaties mentals. Però un gran gruix el representen gent que s'ha quedat sense rès. 

La cultura americana preima l'èxit, però no te misericordia del fracàs. Si la mala sort et toca, si perds la feina o tens una malatia important d'un dia per l'altre et pots trobar sense rès. En altres paisos  l'estat o la família et donaria suport, però la fragmentació de la família americana i l'extrem individualisme que predomina fa que moltes vegades els qui ho perden tot també siguin abandonats.

Per mi no hi ha cap excusa per justificar aquest fet. Que el país més ric del món deixi tirats a l'estacada un sector de la seva població em sembla intol.lerable, i no sóc l'únic que pensa així. Molts americans s'avergonyeixen d'aquest aspecte de la seva cultura. Per això la gran expectativa que va despertar la reforma sanitaria del Mr Obama. I malgrat la versió final va ser molt més limitada que les propostes inicials, aquesta reforma ha marcat una fita en la història d'aquest país.

En el pròxim post us explicaré que comporta aquesta reforma del sitema sanitari americà, els pros i les contres i perquè al final, malgrat tot, és una bona reforma.

Els cucs del budell

L'altre dia vaig sentir una història a This American Life (un programa de la NPR molt interessant) que em va semblar digne de compartir amb vosaltres. Aquesta històra parlava de com uns petits paràsits anomenats "hook worms" (cucs engarfiats) podrien ser una cura per les al.èrgies, esclerosis múltiple i altres malaties autoinmunes. 

Els hook worms són uns nematodes que infecten l'intestí prim de molt mamífers. Aquests bitxets fan 0.5 mm de llarg, són d'un color grisós o rosadet i tenen el cap lleugerament engarfiat respece la resta del cos i una boca ben grossa plena de dents. Segons la wikipedia 600 millons de persones en tenen, sobretot en zones de l'Àfrica i l'Índia. El seu mecanisme d'infeccío és força curiós: els cucs estan per terra i si algú els trepitja amb el peu descalç s'enganxen a la planta del peu de l'hoste. Aleshores comencen a foradar la pell del peu fins arribar al reg sanguini. D'allà van passejant fins a l'intestí on s'hi instalen tot mossegant la mucosa (amb les dents que tenen no els hi deu costar gaire!) on s'alimenten de la sang de l'hoste i són evacuats per la femta on comencen el cicle de nou.

Tot i no ser uns animals gaire agradables, els seus efectes sobre l'hoste són molt suaus. Com a molt poden probocar una mica d'anèmia si és que n'hi ha molts (i xuclen massa sang de l'hoste). Per altra banda s'ha descobert que tenen certs efectes beneficiosos. Els cuquets, a fi de mantenir el seu estatus quo generen certes molecules que regulen el sistema inmunulògic de l'hoste tot atemperant-lo. D'aquesta manera es protegeixen a ells i al mateix temps redueixen la resposta autoinmune que és la causa de les al.lergies.

La teoria més acceptada per explicar aquest fenòmen és que tot organisme és en el fons un ecosistèma en constant evolució i en un equilibri dinàmic entre tots els seus components. Els parasits han evolucionat amb els hostes durant milions d'anys, tot adaptant-se en una carrera constant. Aquesta adaptació no sempre és per perjudicar-se mutuament. D'altres vegades serveix per arribar en un estat de simbiosis. De la mateixa manera que el nostre sistema digestiu requereix de la feina de bacteris que viuen dintre nostre, podria ser que aquests cucs ajudessin a regular el sistema inmunologic, aportant certa avantatge als organismes hostes i per tant assegurant que ho continuint sent.

El que ha passat al món occidental és el que s'anomena el síndrome de la higene. Amb la nostre obsessió a la netedad hem eliminat tots aquests paràsits/simbions que han evolucionat amb nosaltres i que potser ara contenen algun element clau per regular el nostre organisme. Per això en la nostra societat hi ha tantes al.lèrgies.

La història de This American Life parla d'un home que estava molt perjudicat per les al.lèrgies. Quan va descobrir l'efecte d'aquests cucs se'n va anar a l'Àfrica i es va passar 2 setmanes passejant descalç per les letrines de pobles perduts. D'aquesta manera es va infectar amb aquests cucs (i ves a saner que més). Quan va tornar a casa va descobrir que totes les seves al.lèrgies havien desaparegut. Ara ha començat una companyia on ven aquests cucs, que de fet els treu de la seva pròpia femta.

Deixant de banda la part humorística de la història crec que és força interessant aquest concepte de que cadscú de nosaltres és un complex ecosistèma on totes les parts hi juguen un paper. Potser hauriem de començar a veure les malalties i infeccións no com un atac al nostre organisme, sinó més aviat com un desequilibri en aquesta complexe però fràgil xarxa d'interaccions.

Els papers del Pentagon

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula "The most dangerous man in america".Un film que explica la història de Daniel Ellsberg, un analista del govern americà que estava implicat en la guerra del Vietnam.

Resulta ser que aquest home al llarg dels anys de la confrontació va patir una transformació total. De patriota convençut del bé que feia america invadint el país asiàtic a activista pacífista  Aquesta transformació no va ser casual. Com a analista amb accés a informació confidencial, en Daniel va poder llegir informes que explicaven una realitat ben diferent a la que es venia per la televisió. Ja no només en les causes de la guerra, que no van ser més que un pretext planejat pel govern americà, sinó després en els analysis de com anava evolucionant el conflicte i la manera de enfocar-lo. En Daniel va viure de primera mà (com a soldat) la brutalitat del conflicte. També va adonar-se de com els americans estaven perdent terreny. Va fer informes que explicaven la situació però després els polítics explicaven una altra versió al públic.

En un cert moment de la seva vida (i gràcies a la nòvia que tenia) en Daniel es va veure involucrat en el moviment pacifista. Va ser testimoni de com aquest moviment era sistemàtica i brutalment reprimit pel govern. Durant aquell periode va pendre la decisió d'actuar per canviar les coses. Gràcies al seu accés privilegiat va poder treure un informe del pentagon que explicava tot el procés de la guerra. En aquests documents es demostrava sense dubte que quatre presidents americans havien mentit descaradament sobre l'origen i causa del conflicte. Els documents també explicaven com el govern havia mentit sistemàticament sobre la evolució de la guerra.

Un cop va aconseguir fer copies dels documents es va dedicar a enviar-los a congressistes americans coneguts per la seva oposició a la guerra, però cap d'ells va fer rès (tenien por d'ensenyar publicament documentació TOP SECRET'). Com que això no havia funcionat va enviar els documents al New York Times. El diari va publicar alguns articles però el govern el va obligar a tancar. En Daniel va continuar enviant la documentació a altres diaris fins que al final, de tant extesos que estaven els documents que el govern va tenir que accedir a que fossin publicats.

Tot plegat, però no va aconseguir fer canviar la actitud del poble americà. Ara ja sabien la realitat, però enfrontar-s'hi era massa feinada i la gent preferia ignorar-la. A quí si que va afectar va ser al president del moment, en Richar Nixon. Primer van intentar enviar al Daniel Ellsberg a la presó però en el judici el van declarar inocent, crean una jurisprudencia sobre l'accés a documentació del govern que  encara avui en dia s'utilitza. Veien que les vies lagals no funcionaven en Nixon va manar que s'investigués il.legalment al opositors del govern (entre ells en Daniel Ellsberg). Aquests actes van desenvocar en l'escandol Watergate i la dimisió d'en Nixon.

Ara ja us he explicat la pel.lucula, però tot i així val la pena mirar-la. És una història real d'un home que va ser capaç de canviar les seves conviccions i canviar radicalment el panoràma polític americà.

Un fet, que a mi em va sobtar molt va ser la semblança entre el conflicte del Vietnam i el que actualment te els EEUU amb Afganistan i Irak. Tots dos conflictes es van originar amb mentides, tots dos conflictes han sigut mantinguts minjançant enganyifes i desinformacions que amagaven (amaguen) el fet que els estats units perdía (perd). I malgrat tot la gent continua callant i menjant-se totes aquestes mentides!

Sembla que la gent no apren de la història.