Una història econòmica

Fa molt i molt de temps en un país molt i molt llunyà, hi havia un senyor banquer que va tenir una gran idea: va decidir invertir en hipoteques. Però no pas hipoteques normals, sinó aquelles que tenien un risc més gran de ser impagades. Això d'entrada pot semblar un disbarat, però no ho era pas, ja que aquest senyor  banquer va tenir la idea de disfressar aquestes hipoteques tot ajuntant-les en conjunts agregats d'hipoteques que feien la impresió de ser menys dolentes i així va aconseguir vendre-les i fer-se molt ric i viure feliç i content.

Fins aquí tenim una història per tots coneguda i que ja sabem com s'acaba. El banquer es va fer molt ric, si, però pel camí es va carregar la economia i va estar apunt d'enfonsar el país. Per sort el rei amb els seus caballers van surtir a salvar al pobre banquer enriquit tot donant-li els diners de les arques de l'estat per pagar els deutes. De passada també el van renyar una miqueta li digueren que no ho tornés a fer mai més i el deixaren anar de nou.

El que potser no sabeu és la història del mag dolent. Resulta que quan els banquer començà a fer els seus disbarats financers un mag molt inteligent va decidir que ell també es volia enriquir. S'inventà una pòcima màgica anomenada "hedge funds" que consistia en comprar seguros sobre les inversions dels banquers, així si aquests s'enfonsaven doncs ell cobraria aquest seguro (perquè ens entenguem és com si jo comprés un seguro pel cotxe del veí). El problema que es trobà aquest mag és que el banquer, en un moment determinat, es començà a adonar que les seves peripècies financeres no funcionaven gaire bé. El mag, que era molt astut, va fer partícep al banquer de les seves estrategies i els dos es van dedicar a crear encara més 'conjunts agregats d'hipoteques escombraria' i a comprar seguros contra ells. Aixi doncs quan el mercat finalment va caure i tots aquets productes es van demostrar tòxics tant el mag com el banquer van poder cobrar els seus seguros i a sobre van rebre diners del rei!

Això va passar fa molt de temps i molt lluny d'aquí, però no fa pas tant i més aprop ens hem trobat amb històries similars. Jo em pregunto, per exemple, com pot ser que un país, com Grècia, de la zona euro (que suposadament està tan regulada) ha pogut acabar tan malament. Alguns dieun que és perquè l'estat ha malversat els diners tot endeutant-se, d'altres diuen que és culpa de la gent que són uns vagos. Jo no negaré part de raó en aquestes afirmacions, segur que tenen la seva part de veritat.  Però també em pregunto com es que la resta d'europa va poder tolerar una situació així, com és que tanta gent va comprar 'seguros contra la deuda grega' i si no seran aquests mateixos els qui els hi ha anat molt bé que el país s'enfonsés.

En un món com el nostre on el 1% més ric de la població te un 25% de la riquesa em fa molt la impresió que són aquests els qui dicten les normes, no pas la resta dels mortals, per més vagos que siguin. Són ells qui juguen al monopoli amb els diners de tots i els qui fan i desfan a fi d'enriquir-se. 

Estic molt d'acord en sanejar la economía, en reduir la despesa pública inecessaria, fins i tot en allargar una mica l'edat de jubilació, però per sobre de tot caldria evitar que uns egoistes sense escrupols que només cerquen l'enriquiment personal tinguin el poder que tenen i en tot cas se'ls hauria de fer pagar per les bestieses que fan.

Fonts de informació no referenciades:

Planet Money (espai d'informació financera de la radio pública americana)

The Economist (revista econòmica molt prestigiosa)

Periodicodiagonal (revista d'esquerres que he descobert avui mateix)

L'atac del porc senglar

Ja se que havia dit que faria un post sobre la reforma sanitaria americana, pero es que m'he creuat amb un article medic digne de mensio.

L'article en concret es diu :

Zoophilia: a rare cause of traumatic injury to the rectum

Per aquells que no entenguin l'angles:

Zoofilia: una causa poc frequent de lesions traumatiques al recte anal.

L'estudi parla d'un pages de 65 anys que va arribar a la consulta medica amb, el que de forma coloquial anomenem, "el cul petat". Despres de passar pel quirofan, cures intensives i unes quantes sessions de psicoleg, l'home va explicar que havia estat penetrat per un porc senglar.

Els porcs senglars tenen una titola d'entre 45 i 62 cm de llarg sense empinar, que es pot allargar uns 16 cm mes un cop empalmada, obtenint un membre de 78 cm!!! El penis no te gland, per contra fa un tirabuixo a la punta que li permet anclar-se (normalment) a la paret vaginal. Aquest anclatge desencadena l'acte reflex de la ejaculacio. Aqui sota en teniu una il.lustracio:

I jo em pregunto: com va arrivar el penis del porc senglar dintre del recte anal del pages? Perque no crec que cap persona de seny es deixes entaforar 70 cm d'un falus ganxut dintre seu...

La meva opinio es que aquest fet te un origen quantic. Tots sabem que la teoria quantica descriu la posicio d'una particula com una funcio d'ona que indica la probabilitat de que la particula estigui en un lloc concret. Segur que la funcio d'ona de de la titola del porc senglar no te un valor gaire alt dintre del recte d'un pages, pero aixo no vol dir que no pugui passar, simplement vol dir que passa poc sovint (d'aqui el titol 'rare cause' de l'article). S'hauria de veure si aquest pages ha patit altres fenomens similars (e.d. trobarse amb titoles de 70 cm dintre el cul). Si fos aixi potser hauriem d'estudiar aquesta persona com un rar cas de distorsio probabilistica de la realitat i en podriem aprendre mes sobre el comportament exotic de certes particules de l'univers.

La 'moraleja' de la historia es que en aquest mon tot pot passar i que si un dia us trobeu inesperadament, ja no un porc senglar, sino un os o un elefant sobre vostre estigueu, preparats, apreteu les dents i cop s'acabi correu (o arrastreu-vos) rapid cap a un CAP.

Estats Units, el país dels desheredats

Aquests anys vivint als EEUU m'han servit per apreciar moltes de les virtuts d'aquesta terra i cultura. Vaig arribar essent un afèrrim antiamericà i ara ja no ho sóc tant. Hi ha, però un aspecte d'aquest país que trobo terrible i al qual no em puc acostumar: els desheredats.

Els centres de les grans ciutats americanes estan habitats pels sense sostre (homeless). En són molts, milers! Són els autèntics amos de l'espai públic, sigui un banc al carrer o una porxada. Sobreviuen del que recullen a les escombraries o el que reben de caritat i viuen tapats amb draps i cartons. Molts d'ells arrosseguen problemes amb l'alcohol, molts d'altres tenen malaties mentals. Però un gran gruix el representen gent que s'ha quedat sense rès. 

La cultura americana preima l'èxit, però no te misericordia del fracàs. Si la mala sort et toca, si perds la feina o tens una malatia important d'un dia per l'altre et pots trobar sense rès. En altres paisos  l'estat o la família et donaria suport, però la fragmentació de la família americana i l'extrem individualisme que predomina fa que moltes vegades els qui ho perden tot també siguin abandonats.

Per mi no hi ha cap excusa per justificar aquest fet. Que el país més ric del món deixi tirats a l'estacada un sector de la seva població em sembla intol.lerable, i no sóc l'únic que pensa així. Molts americans s'avergonyeixen d'aquest aspecte de la seva cultura. Per això la gran expectativa que va despertar la reforma sanitaria del Mr Obama. I malgrat la versió final va ser molt més limitada que les propostes inicials, aquesta reforma ha marcat una fita en la història d'aquest país.

En el pròxim post us explicaré que comporta aquesta reforma del sitema sanitari americà, els pros i les contres i perquè al final, malgrat tot, és una bona reforma.

Els cucs del budell

L'altre dia vaig sentir una història a This American Life (un programa de la NPR molt interessant) que em va semblar digne de compartir amb vosaltres. Aquesta històra parlava de com uns petits paràsits anomenats "hook worms" (cucs engarfiats) podrien ser una cura per les al.èrgies, esclerosis múltiple i altres malaties autoinmunes. 

Els hook worms són uns nematodes que infecten l'intestí prim de molt mamífers. Aquests bitxets fan 0.5 mm de llarg, són d'un color grisós o rosadet i tenen el cap lleugerament engarfiat respece la resta del cos i una boca ben grossa plena de dents. Segons la wikipedia 600 millons de persones en tenen, sobretot en zones de l'Àfrica i l'Índia. El seu mecanisme d'infeccío és força curiós: els cucs estan per terra i si algú els trepitja amb el peu descalç s'enganxen a la planta del peu de l'hoste. Aleshores comencen a foradar la pell del peu fins arribar al reg sanguini. D'allà van passejant fins a l'intestí on s'hi instalen tot mossegant la mucosa (amb les dents que tenen no els hi deu costar gaire!) on s'alimenten de la sang de l'hoste i són evacuats per la femta on comencen el cicle de nou.

Tot i no ser uns animals gaire agradables, els seus efectes sobre l'hoste són molt suaus. Com a molt poden probocar una mica d'anèmia si és que n'hi ha molts (i xuclen massa sang de l'hoste). Per altra banda s'ha descobert que tenen certs efectes beneficiosos. Els cuquets, a fi de mantenir el seu estatus quo generen certes molecules que regulen el sistema inmunulògic de l'hoste tot atemperant-lo. D'aquesta manera es protegeixen a ells i al mateix temps redueixen la resposta autoinmune que és la causa de les al.lergies.

La teoria més acceptada per explicar aquest fenòmen és que tot organisme és en el fons un ecosistèma en constant evolució i en un equilibri dinàmic entre tots els seus components. Els parasits han evolucionat amb els hostes durant milions d'anys, tot adaptant-se en una carrera constant. Aquesta adaptació no sempre és per perjudicar-se mutuament. D'altres vegades serveix per arribar en un estat de simbiosis. De la mateixa manera que el nostre sistema digestiu requereix de la feina de bacteris que viuen dintre nostre, podria ser que aquests cucs ajudessin a regular el sistema inmunologic, aportant certa avantatge als organismes hostes i per tant assegurant que ho continuint sent.

El que ha passat al món occidental és el que s'anomena el síndrome de la higene. Amb la nostre obsessió a la netedad hem eliminat tots aquests paràsits/simbions que han evolucionat amb nosaltres i que potser ara contenen algun element clau per regular el nostre organisme. Per això en la nostra societat hi ha tantes al.lèrgies.

La història de This American Life parla d'un home que estava molt perjudicat per les al.lèrgies. Quan va descobrir l'efecte d'aquests cucs se'n va anar a l'Àfrica i es va passar 2 setmanes passejant descalç per les letrines de pobles perduts. D'aquesta manera es va infectar amb aquests cucs (i ves a saner que més). Quan va tornar a casa va descobrir que totes les seves al.lèrgies havien desaparegut. Ara ha començat una companyia on ven aquests cucs, que de fet els treu de la seva pròpia femta.

Deixant de banda la part humorística de la història crec que és força interessant aquest concepte de que cadscú de nosaltres és un complex ecosistèma on totes les parts hi juguen un paper. Potser hauriem de començar a veure les malalties i infeccións no com un atac al nostre organisme, sinó més aviat com un desequilibri en aquesta complexe però fràgil xarxa d'interaccions.

Els papers del Pentagon

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula "The most dangerous man in america".Un film que explica la història de Daniel Ellsberg, un analista del govern americà que estava implicat en la guerra del Vietnam.

Resulta ser que aquest home al llarg dels anys de la confrontació va patir una transformació total. De patriota convençut del bé que feia america invadint el país asiàtic a activista pacífista  Aquesta transformació no va ser casual. Com a analista amb accés a informació confidencial, en Daniel va poder llegir informes que explicaven una realitat ben diferent a la que es venia per la televisió. Ja no només en les causes de la guerra, que no van ser més que un pretext planejat pel govern americà, sinó després en els analysis de com anava evolucionant el conflicte i la manera de enfocar-lo. En Daniel va viure de primera mà (com a soldat) la brutalitat del conflicte. També va adonar-se de com els americans estaven perdent terreny. Va fer informes que explicaven la situació però després els polítics explicaven una altra versió al públic.

En un cert moment de la seva vida (i gràcies a la nòvia que tenia) en Daniel es va veure involucrat en el moviment pacifista. Va ser testimoni de com aquest moviment era sistemàtica i brutalment reprimit pel govern. Durant aquell periode va pendre la decisió d'actuar per canviar les coses. Gràcies al seu accés privilegiat va poder treure un informe del pentagon que explicava tot el procés de la guerra. En aquests documents es demostrava sense dubte que quatre presidents americans havien mentit descaradament sobre l'origen i causa del conflicte. Els documents també explicaven com el govern havia mentit sistemàticament sobre la evolució de la guerra.

Un cop va aconseguir fer copies dels documents es va dedicar a enviar-los a congressistes americans coneguts per la seva oposició a la guerra, però cap d'ells va fer rès (tenien por d'ensenyar publicament documentació TOP SECRET'). Com que això no havia funcionat va enviar els documents al New York Times. El diari va publicar alguns articles però el govern el va obligar a tancar. En Daniel va continuar enviant la documentació a altres diaris fins que al final, de tant extesos que estaven els documents que el govern va tenir que accedir a que fossin publicats.

Tot plegat, però no va aconseguir fer canviar la actitud del poble americà. Ara ja sabien la realitat, però enfrontar-s'hi era massa feinada i la gent preferia ignorar-la. A quí si que va afectar va ser al president del moment, en Richar Nixon. Primer van intentar enviar al Daniel Ellsberg a la presó però en el judici el van declarar inocent, crean una jurisprudencia sobre l'accés a documentació del govern que  encara avui en dia s'utilitza. Veien que les vies lagals no funcionaven en Nixon va manar que s'investigués il.legalment al opositors del govern (entre ells en Daniel Ellsberg). Aquests actes van desenvocar en l'escandol Watergate i la dimisió d'en Nixon.

Ara ja us he explicat la pel.lucula, però tot i així val la pena mirar-la. És una història real d'un home que va ser capaç de canviar les seves conviccions i canviar radicalment el panoràma polític americà.

Un fet, que a mi em va sobtar molt va ser la semblança entre el conflicte del Vietnam i el que actualment te els EEUU amb Afganistan i Irak. Tots dos conflictes es van originar amb mentides, tots dos conflictes han sigut mantinguts minjançant enganyifes i desinformacions que amagaven (amaguen) el fet que els estats units perdía (perd). I malgrat tot la gent continua callant i menjant-se totes aquestes mentides!

Sembla que la gent no apren de la història.

Seguint amb la tradició dels ocells

Alaska tropical!

View Larger Map

Just ahir vaig tornar d'un viatget d'una setmana la Alaska. El motiu del viatge: passar fred, perdre's en terres inospites i desconectar de la vida mundana i terrenal. Els tres objectius han estat complerts amb escreix.

El Joel, el Santi i jo vam aprofitar l'avinentesa de que es celebrava la YUKON QUEST (una gran cursa de trineus tirats per gossos) per presentar-nos voluntaris de portar un control. La nostra única petició va ser que fos en el lloc més remot possible.

Tal dit tal fet, el divendres passat vam volar a Fairbanks, Alaska. Temperatura mitjana -10ºC. Allà ens vam trobar amb els organitzadors i ens van dir que aniriem a Circle, un poblet de 80 habitants a 155 milles (250 Km) de distància. Així doncs, ens vam embutir en un cotxe i cap a Circle falta gent!

La primera cosa que ens vam adonar és que Alaska està buida de gent. La carretera de Fairbanks a Circle passa per valls i muntanyes on no hi viu ningú. L'únic lloc que vam creuar que val la pena mencionar és Central, un bar perdut al mig del norès on es troben tots els trampers, caçadors, indis i altres especiements que viuen perduts en cabanes. I es que tal com ens van dir els locals allà només hi viu 'people who don't want to meet people'.  En tot cas, després de 4 hores circulant per un camí de carro tot congelat vam arribar a Circle, famós per... per.... per.... (deixeu-m'ho pensar una estona).

A Circle no hi ha massa cosa. Una esplanada que fan servir d'aeroport internacional (entre poblets del Yukon canadenc i poblets d'Alaska), un 'colmado' on hi pots trobar tres pomes podrides i moltes pells d'animals i un graner on hi tenen un camió de bombers amb les rodes més altes que jo.  Justament en aquest graner és on vam muntar el control de la carrera. La nostra missió era estar atents a quan arribés un trineu, ajudar als 'mushers' a guiar els gossos i donar-els-hi menjar.

Els trineus podien arribar a qualsevol hora el primer ho va fer a le 12 de la nit i l'ultim a les 5 de la tarda del dia següent no l'altre (41 hores després). Durant aquest periode vam tenir que estar sempre allà esperant, fes fred o calor fos de dia o de nit. He de dir que va ser molt divertit. normalment estavem a fora, a la vora del foc ja que feia una temperatura de  -37ºC. De tant en tant arribava un trineu i aleshores teniem 20 minuts d'activitat, la resta del temps ens dedicavem a fer escapades per veure l'aurora boreal, per anar a menjar alguna cosa i fer alguna que altra capcinada.

A -10ºC s'està força bé. a -20ºC cal moure's per manenir la calor, a -37ºC et congeles facis el que facis. Cada cop que respires pel nas els pelets se't congelen i piquen, les pestanyes també es congelen i si tanques els ulls una estona després costa d'obrir-los. L'aire és extremadament sec i crema la pell. Però els locals estaven contents i deien que no feia gaire fred! Tot just la setmana anterior havien estat a -50ºC !

La experiència a ser fantàstica, com unes colonies, compartint experiencies amb gent molt interessant que viuen just al límit de la civilització, veient aurores boreals psicodèliques que més semblen llums alienígenes que un fenòmen natural i sobretot disfrutant d'estar en un lloc tan remot on la mà de l'home encara no ha fet masses estralls.

Us ho recomano molt, si podeu aneu-hi i com més red faci millor!

A si! ja recordo perquè és famós Circle: cada any, durant el desglaç el riu Yukon es desborda, arrossegant grans trossos de gel que de vegades xoquen amb les cases del poble. Un dels vilatans ens va dir que mentres no fos la teva casa la destrossada, la exeriència era molt divertida i interessant de veure. 

Aquí us deixo un video de quan vam aconseguir un carregament de troncs a canvi de 3 cigarrets:

I un altre video on explico la experiència de veure l'aurora boreal a -40ºC: