Que és el PaleoTraining

Molts de vosaltres ja sabeu que em dedico a "caçar mamuts".

Podeu estar tranquils que malgrat el nom no estem en la feina de re-estingir aquests pobres animalots!

Aquesta feina consisteix en tirar endavant una App d'entrenament i nutrició personalizats.

El projecte va sorgir quan fa molts anys el meu amic i soci Néstor Sánchez va començar a desenvolupar un nou mètode d'entrenament que es diu "Paleotraining".

Suposo que ja veieu d'on ve això de caçar mamuts, no?

En un artícle que vaig escriure amb col.laboració amb el Néstor explico en detall de que va el Paleotraining.

Us convido a llegir-lo!

Entrenament Funcional

L'entrenament funcional es una d'aquelles paradoxes del mon modern.

Resulta que ens hem tingut que inventar una paraula per definir un tipus d'entrenament que es bàsicament... entrenar (o moure’ns) com sempre ho hem fet.

L'entrenament funcional apareix com a contraposició a l'entrenament analític que es fa als gimnasos, on la gent es dedica a entrenar els bíceps, els pectorals o les abdominals amb exercissis específics (analítics).

El problema d’aquest tipus d’entrenament es que el nostre cos no està dissenyat per moure els muscles isoladament. Ben al contrari, els nostres muscles son per moure’s de forma coordinada per assolir objectius concrets o “funcions”.

D’aquí el nom d’entrenament funcional.

Podeu llegir una llarga i completa descripció en aquesta pàgina de Mammoth Hunters (en castellà) sobre Entrenamiento Funcional.

I si el que us interessa son els Exercicis Funcionals, podeu mirar l'article Ejercicios Funcionales, també a la web de Mammoth Hunters

La dieta cetogénica

La dieta cetogénica consisteix en menjar molt greix i molts pocs carbohidrats.

Això que, d'entrada sembla un pecat capital, resulta ser una formula ideal per a perdre pes i pera guanyar salut.

En aquest artícle al blog de Mammoth Hunters Dieta Cetogénica explico amb detall en que consisteix i quin canvi de paradigme ens demana.

Estic viu i actiu

Fa molt i molt de temps vaig començar un bloc.

Després el vaig deixar.

Però no vaig pas parar d'escriure!

Tinc un bloc diferent on escric sobre crowdfunding i temes de start ups.

També tinc una empresa que es diu Mammoth Hunters amb un altre bloc on parlem d'esport i nutrició.

O sigui que de parat rès!

A partir d'ara faré entrades en aquest bloc on enllaçaré amb els artícles que escric arreu.

Serà una mica un repositori i index general...

Així doncs...

HOLA DE NOU!!!!!

Chapeau Wikieaks!!!!

Olé!

Olé!

i

Olé!

Els admiro i els hi dono tot el meu suport!

No cal que digui rès més. 

WIKILEAKS

Treballar i tenir temps

Deixeu-me que us recomani un llibre. És un llibre que segurament mai agafarieu si us el trobessiu per la biblioteca o en una llibreria. Personalment crec que te un títol molt desafortunat, que sembla més un anunci de vacances a Cancún que un assaig seriós. Però un cop us el comenceu hi trobareu moltes idees interessants, fetes des d'una prespeciva que segurament no és la que us ressona més, però que arriba a conclusions que són vàlides.

El llibre es diu:

The 4-hour work week

que traduït seria:

La setmana laboral de 4 hores

El llibre explica com transformar una vida de 40 hores laborals a una vida de només 4 hores laborals sense perdre rès pel camí.

La premisa principal és que el temps és valuós i que treballant tant estem malgastant la nostra vida tot esperant que algún dia tinguem prous diners per retirar-nos i tenir temps. El problema és que quan ens retirem potser ja no tindrem la energia de fer el que volem!

La primera part del llibre és interessant per aquells amb feines fixes que tenen ganes d'alliberar temps. La segona part està dirigida als qui volen ser emprenedors i començar la seva pròpia empresa.
Aviso que el llibre és molt americà i que te un estil que pot sobtar als més europeus. També te una prespectiva molt capitalista que pot no agradar. Si podeu passar per sobre d'això us trobareu amb idees bones, reflexions interessants i algunes aplicacións pràctiques.

Per cert, que jo no vaig fer els exercicis proposats!

I ja que estem en aquesta línea de pensament empresarial i de produccío aquí us deixo un enllaç amb una xerrada del TED on també parlen de productivitat. Algunes de les idees són semblants, agafeu el que més us agradi!

El conflicto de la selva: explotación o conservación

Continuando con la serie de posts sobre mi viaje a Guatemala os contaré la experiencia que tuve durante los 6 dias que anduve perdido por la selva tropical. Allí pude ver de primera mano un conflicto que afecta a las zonas de selva virgen que aún quedan en este país.

Me fuí a la selva con unos compañeros de la coperativa Nuevo Horizonte. Nuestra intención era recorrer los antiguos campamentos de la guerrila y si teniamos suerte llegar hasta las ruínas de Piedras Negras. El viaje resultó ser más salvaje de lo que nos imaginabamos y no pudimos llegar a las ruínas, pero en contrapartida pudimos disfrutar de la hospitalidad de los miembros de la cooperativa Centro Campesino, y es su historia la que os quiero contar ahora.

Para entender esta coperativa tenemos que remontarnos a los años 70. En 1971 un grupo de campesinos de Chiquimula decidieron formar una cooperativa de producción. La zona donde vivian estava ya saturada y no habia tierra para poder conrear y decidieron irse al Petén en busca de un terreno. Finalmente se instalaron en 1974 en unas tierras de la selva al lado del rio Usumacinta, cerca de las ruínas de Yachitlan. Esa era aún una zona de selva virgen y por esa razón era territorio de las guerrillas que vivan escondidas dentro del bosque.

Las cosas fueron mas o menos bien hasta mediados de los 80, quando el govierno decidio estrangular la guerrilla a base de destruír los poblados que supuestamente los ayudavan. Esta es la época negra de la guerra civil, con comandos de la muerte auspiciados por el gobierno que exterminaron familias enteras de campesinos. El Centro Campesino no se libró de esta suerte: el ejercito hostigó el pueblo y finalmente en 1985 quatro de sus miembros fueron torturados y fueron amenazados a cosas peores si no se marchaban de la comunidad en 15 dias. 

Así fué como terminó el primer periodo de la cooperativa. Durante ese tiempo y el que siguió hasta el fin de la guerra el ejercito se dedicó a destruir la selva para acorralar a la guerrilla. Cuando se firmó el tratado de paz, ya toda la tierra estaba destruída.

A mediados de los noventa algunas familias empezaron a volver a las tierras, esperando reemprender su vida, pero se encontraron con otro problema: el gobierno de Guatemala tenia previsto transformar esa zona en area protejida. Llegaron, pués, de nuevo las amenazas para que se marcharan y finalmente en 1999 la finca fué de nuevo abandonada y se forzó su venda.

La lucha posterior ha sido la de los campesinos para recuperar esta tierra, mediante la ocupación y mediante un proceso legal que tienen en marcha.

Actualmente el conflico está entre el derecho de los campesinos de la coperativa a poder producir y tener una vida digna y la nececidad de conservar el poco patrimonio de selva virgen que queda en Guatemala. Esta es, de echo, una lucha muy común en paises tropicales.

Como podeis ver es conflico complejo sin una solución fácil. Uno podria pensar que conservar la poca selva que queda tendira que ser la prioridad principal, pero mi experiencia es que hoy en dia Guatemala no tiene los recursos para gestionar esta protección de la selva. Por contra el Centro Campesino representa un modelo alternativo que considero muy valido. Ellos han propuesto un plan de gestion mixta del territorio, por un lado quieren conrear ciertas areas de su propiedad y por otro lado se comprometen a conservar el resto de la selva intacta. Esta es una solución optima, ya que ahorra recursos al estado y al mismo tiempo da la oportunidad a los campesinos de tener una vida digna. Además quien mejor para gestionar el territorio que aquellos que viven allí y lo conocen.

De echo mi propia experiéncia corrabora este echo. De toda la selva que recorrí en este viaje la que estaba dentro la propiedad del centro campesino es la que estava mas intacta. Fuera de su propiedad el gobierno no habia sido capaz de gestionar el territorio y muchos invasores habian destrozado grandes extensiones selva.

Creo que el futuro de la conservación del patrimonio natural de estos paises pasa por modelos de gestión mixta, además de las razones que ya he expuesto este modelo permitirá la explotación sostenible de estos recursos por ejemplo con ecoturismo, tours organizados por la selva o para visitar ruinas escondidas. Estas oportunidades permitiran a los miembros del Centro Campesino diversificar su economia y no ser tan dependientes de la producción agricola.

Nuevo Horizonte

Nuevo Horizonte és una petita comunitat a mitja hora de Sant Helena (capital del Petén). D'entrada la comunitat no sembla rès d'especial. Quatre carrers amb cases de sostre d'uralita just al costat de la carretera. Aquesta impresió, però, es trenca quan hom entra a la comunitat i la comença a explorar. Jo vaig tenir la possibilitat de fer-ho durant 10 dies, amb la millor targeta d'entrada: el meu germà Marc. Ell hi va estar vivint durant un any i mig i encara ara conserva molts dels vincles que hi va crear, tan per la munió de fillols i filloles que te com per projectes educatius en que treballa. Ser 'el hermano de Marc' em va obrir totes les portes i els cors de la gent de la comunitat i em va permetre coneixer-la molt millor del que hauria pogut fer si hi hagués anat sol. El projecte de comunitat que han desembolupat allà és (com dirien els americans) inspirador i em va donar moltes energies de cara a lluitar fer fer un món més just. Permeteu-me, doncs, que comparteixi el que en vaig aprendre amb vosaltres. 

Història

Guatemala va viure una sagnant i llarga guerra civil. Es va iniciar als anys 50, quan els Estats Units va organitzar un cop d'estat per derrocar al govern electe. Uns quants militars es van negar a seguir les directrius dels seus generals comprats per la CIA i se'n van anar al 'monte' (la selva) per iniciar un moviment insurgent. Des d'aleshores fins al 1994, quan es van firmar els acords de pau, van haver-hi 40 anys de lluita, amb diverses guerrilles i molts governs titella dels EEUU. També van haver-hi moltes morts i abusos, sobretot per part de l'exercit i del govern, amb campanyes d'extermini d'indigenes, de comandos de la mort i altres salvatjades per l'estil. Les guerrilles vivien a la selva on tenien els seus campaments i les seves xarxes de col.laboració amb les poblacions camperoles del voltant. Justament d'aquestes comunitats és d'on sortien molts guerrileros, que escapaven de massacres on tots els seus familiars havien mort.  

Quan es van firmar els acords de pau el govern es va comprometre a donar a tots aquests guerrilleros desarrelats medis per tornar a començar, amb la condició, és clar que les guerrilles entreguessin les armes. Els pactes es van signar i les guerrilles es van desmobilitzar, però el govern no va complir mai el seu compromís. Així és com molts dels ex-guerrilleros es van trobar sense rès a fer i enlloc on anar. La solució fàcil per molts hauria estat entrar en l'exercit o fins i tot fer bandes criminals. Aquesta havia estat la sortida dels comandos de la mort, escamots paramilitars financats pel govern. Aquests ex-guerrilleros, però, tenien una avantatge important respecte a altres combatents i és que durant la guerra la guerrilla s'havia encarregat d'educar-los i de donar-els-hi uns valors morals. Al cap i a la fi ells havien lluitat per un projecte polític i per retornar la dignitat a un poble oprimit. D'aquí va sortir la idea de molts d'aquests ex-guerrilleros de construir petites comunitats que conservessin i posessin en pràctica els valors socials i polítics que els hi havien ensenyat durant la guerra.

Aquests emprenedors van començar a buscar terres per construir les seves comunitats. Una de les finques que van comprar era un terreny balder aprop de Santa Anna, al Petén i així és com es va fundar Nuevo Horizonte.

El Projecte

Quan es va fundar a la comunitat hi vivien 127 persones. Instalades en tendes de campanya en un terreny àrid. El Petén havia estat tot cobert de selva però la explotació i la guerra havien destrossat gran part del bosc i el que hi quedava era terra erma. Així van passar 3 anys, intentant tirar endavant la comunitat. Els seus objectius principals eren en primer lloc protegir-se (ja que encara eren blancs de possibles represalies) però la intenció real era crear una comunitat on posar en pràctica els ideals de la revolució, amb una democràcia de base, un model econòmic social i un actitud respectuosa cap al medi ambient. 

Com que no tenien recursos econòmics van decidir demanar ajuda a ONGs i altres organitzacions governamentals per tirar endavant projectes de desenvolupament. La seva experiencia, però, no va ser massa bona al respecte. Les ajudes que rebien estaven lligades a projectes imposats que la major part de vegades no tenien cap sentit. Per exemple els van obligar a plantar flors aromàtiques per fer tè de cara vendre-les al mercat nord americà, o a conrear plantes ornamentals també pel comerç exterior... Com és de suposar tots aquests projectes il.luminats no van portar a rès, ans al contrari van crear més endeutament per la comunitat.

En un moment de desesperació la assamblea de la comunitat es va reunir i després de molts debats i lluites internes va sorgir un nou projecte: 

• En primer lloc la comunitat va trencar els vincles amb totes les ONGs i altres organitzacions que els hi imposaven un model de desenvolupament econòmic tant poc sostenible. 
• Van dirigir els seus esforços a aconseguir la seguretat alimentaria (enlloc de conrear productes pel primer món).
• Van definir que el seu model de creixement havia de ser basat en el comerç local ja que és allà on podrien tenir més impacte. 
• A mitjar termini volien diversificar la economia per no depenendre d'un sol producte.
• I finalment volien mantenir un model de petita empresa, sense fer grans plantacions i ni grans inversions amb possibles consequencies catastròfiques

Durant aquesta assamblea es van passar 5 dies definint els seus FODA (Fortaleses, Oportunitats, Debilitats i Amenaces) tal com haurien fet davant una campanya militar. Després van seguir 22 dies de treball per definir un plà estratègic pels següents 10 anys amb objectius i disseny social.

Els objectius principals que van acordar van ser els d'aconseguir solvencia alimentaria, treballar cap a la igualtat de genere i sobretot fer un fort treball educatiu per donar recursos a les noves generacions.

Com que la comunitat havia trencat tots els vincles amb les ONGs locals van tenir que recorrer a altres fonts d'ajuda. Una coperant que va estar un temps allà va ajudar a comprar un billet a un dels membres de la junta per anar a Espanya a buscar suport financer. Després de molts entrabancs i peripècies, aquest emisari (el Roni) va aconseguir posar-se amb contacte amb l'Ateneu de Terrassa i des d'allà es va formar el Frijol Rebelde i les brigades d'ajuda, que juntament amb altres grups Italians han donat suport al projecte.

La Organització

Per estrany que pugui semblar a priori, l'origen militars de molts dels membres de la comunitat ha estat una gran ajuda de cara dissenyar i executar la organització de la comunitat. En els anys de la guerrilla els seus membres estaven constantment en procés de formació política que els hi ha donat, amb el temps eines i recursos per saber-se organitzar. Només així es pot entendre com una comunitat amb uns origens i una història tan difícil ha sigut capaç de tirar endavant. 

A nivell polític la comunitat està organitzada al voltant d'una assamblea que es reuneix amb certa regularitat o quan hi ha un esdeveniment extraordinari. El braç executiu és la junta, formada per cinc membres i que es renova per eleccions periòdiques. Existeix també un consell de vigilància, que és un 'organ' independent de la junta i que s'encarrega de que la junta no faci disbarats. No tenen poder de decisió però si de bloqueig.

A nivell econòmic la comunitat gira al voltant d'una cooperativa. Tota la terra és propietat d'aquesta cooperativa i només es cedeix a usos personals en regim de usufructuari. Així s'asseguren que la comunitat no s'atomitzi i que cadascú comenci  a mirar pels seus pròpis interessos per sobre dels de la resta. També hi ha molts projectes comuns, com ara un projecte de ramaderia o un projecte de reforestació i fins i tot una petita xarxa d'albergs de turisme solidari. Tots els beneficis d'aquests projectes van a la cooperativa i són la font d'ingressos per tirar endavant la comunitat: pagar els deutes, finançar la escola, comprar maquinaria agrícola... A més a més aquests projectes donen feina a molts dels habitants de la comunitat.

La comunitat també promou els projectes empresarials. Grups de entre 3 i 5 persones poden proposar a la assamblea un projecte d'empresa (o grup d'interès), com ara una granja de gallines, un restaurant  o un camp de taronjers. Si el projecte és viable la cooperativa dona suport econòmic i d'infraestructura al grup d'interès i actua com a soci capitalista: és com un soci més de cara al repartiment de benefícis. Aquest típus d'empreses les porten sobretot dones de la comunitat, obtenint així la seva independència econòmica i per tant un grau més gran d'autonomia.

A nivell individual la comunitat divideix les terres de conreu per les diverses famílies. Aquestes terres permeten la soberania alimentaria de la comunitat, ja que tothom te el dret i les possibilitats de conrear el seu pròpi menjar. Tothom també te el dret a tirar endavant petits negocis privats, com ara botigues o petits tallers de costura. 

Finalment existeix un projecte educatiu molt elaborat que presenta un model alternatiu a l'educació estatal (que per cert és molt dolenta). D'aquest projecte no us en parlaré ja que és terreny del meu germà i no voldria pixar fora de test. 

La organització política i econòmica que han desenvolupat ha estat un gran èxit social. La comunitat ha aconseguit sortir de la misèria absoluta en la que vivien fa 10 anys. Durant aquest temps no només han aconseguit augmentar el seu nivell de vida de forma dramàtica, sinó que ho han fet tot preservant el medi ambient, construint una base social sòlida i fins i tot creant un impacte positiu al seu voltant. En fi, que han desembolupat un model de creixement no només sostenible sinó transformador. Aquesta és per mi una font de esperança. Mitjançant el seu treball els membres de Nuevo Horizonte s'han enfrontat al model establert, a les creencies de que el creixement econòmic sempre va acompanyat de desigualtats socials i de explotació del medi ambient i ens demostren cada dia que hi ha millor maneres de fer les coses.

Us proposo a tots aquells que pogueu que feu una visita a aquesta comunitat. Us asseguro que us tornarà la il.lusió per treballar per un món millor. I si no hi podeu anar contacteu amb el meu germà perquè us expliqui molt millor com funciona Nuevo Horizonte. 

Guatemala

Aquest estiu he fet un viatget de 3 setmanes a Guatemala. He aprofitat que el meu germà Marc estava allà visitant la comunitat on va viure durant any i mig per descobrir una mica aquest país. Del viatge n'he tret bones experiences i vull compartir-ne dues amb vosaltres. La primera és el descobrir la comunitat Nuevo Horizonte, que és on el Marc va estar treballant. Trobo que el projecte que tenen és molt interessant i vàlid i que val la pena divulgar-lo. En segon lloc vull compartir la excursió que vaig fer per la selva tropical amb uns quants ex-guerrilleros per anar a retrobar els campaments on van viure durant la guerra civil.

Explicaré aquestes dues experiències en posts separats, per questions organitzatives, en tot cas aquí us deixo algunes fotos del viatge.

Sompopo

Tikal

parelles fidels

Tot remenant el calaix internàutic de les notícies científiques em vaig trobar amb un interessant article sobre l'origen de la fidelitat. El que em va sobtar d'aquest estudi és la radicalitat científica en les conclusions tradicionals que oferia.

M'explico.

Ultimament està molt de moda donar les culpes a tot als nostres probres gens. Ells són l'origen de la glòria i la misèria que ens afecta. No vull posar en dubte la gran influencia que el nostre genoma te en nosaltres. De fet és ell qui conté les instruccions bàsiques del que som. Però un cop comença el programa genètic hi ha moltes altres variables que afecten el resultat.

En el cas que ens afecta resulta que la fidelitat s'ha estudiat extensament a nivell genètic i de fet s'han trobat correlacions interessants entre gent promiscua i poc inclinada a la monogàmia i certes variants del gen AVPR1, que de forma pomposa s'ha anomenat "el gen de la fidelitat". Per altra banda un estudi molt recent realitzat a Canadà demostra que la fidelitat és una capacitat que s'entrena.

Aquests científics van fer un estudi de comportament amb un seguit de gent. Entre d'altres experiments van demanar als participants en l'estudi que puntuesin quan d'atractives eren certes persones. També van veure com reaccionaven els participants davant d'una seducció directa i com afectava això la seva percepció de la relació de parella que tenien. Els resultats semblen demostrar que davant d'una situació d'amenaça a la relació els homes i les dones reaccionen de manera diferent. Les dones perceven aquesta amenaça de forma més intensa i acostumen a tenir un pla de contingencia per salvar la relació. Això pot ser, per exemple, tornant-se més comprensives amb el comportament del seu company. Per contra els homes no tenen aquesta percepció, no pas perquè estiguin menys compromesos, sinó perquè no s'han preparat un pla de contingència. Si avans de posar a nois en situació de risc se'ls hi demana que es preparin un pla de contingència en cas es vegin davant un possible 'ligue' que amenaci la seva relació aleshores reaccionen de manera semblant a les dones.

Una altra conclusió del estudi és que no només és l'amor el que fa que una persona es mantingui fidel. Un altre factor molt important és la percepció de com la parella afecta les nostres capacitats. Així doncs la gent que percep la parella com una font d'inspiració, d'alegria i d'energia per millorar a nivell personal te molts menys numeros de ser infidel. És lògic, no? Si la nostra parella ens ofereix molt hi tenim molt a perdre si la deixem! Pot semblar una conclusió tonta, però de fet te implicacions molt profundes. Per exemple en un estudi realitzat amb parelles va demostrar que quan una parella participava en un joc col.laboratiu (on calia que els dos membres hi participessin per a assolir els objectius) la seva percepció de satisfacció en la parella augmentava, per contra quan es posava als membres de la parella en una situació que s'entorpien entre ells aquesta percepció disminuia.

La conclusió trencadora de l'article és, doncs, que depen de nosaltres mantenir una relació viva. Si sóm capaços de crear les circumstàncies on estar junts sigui millor que estar sols estarem satisfets de la relació. Per contra si contruim barreres i sentim que l'altre ens impedeix expressar-nos i creixer com a persones, doncs estem condemnant la relació al fracàs. I mentrestant que els gens facin els que vulguin

Una història econòmica

Fa molt i molt de temps en un país molt i molt llunyà, hi havia un senyor banquer que va tenir una gran idea: va decidir invertir en hipoteques. Però no pas hipoteques normals, sinó aquelles que tenien un risc més gran de ser impagades. Això d'entrada pot semblar un disbarat, però no ho era pas, ja que aquest senyor  banquer va tenir la idea de disfressar aquestes hipoteques tot ajuntant-les en conjunts agregats d'hipoteques que feien la impresió de ser menys dolentes i així va aconseguir vendre-les i fer-se molt ric i viure feliç i content.

Fins aquí tenim una història per tots coneguda i que ja sabem com s'acaba. El banquer es va fer molt ric, si, però pel camí es va carregar la economia i va estar apunt d'enfonsar el país. Per sort el rei amb els seus caballers van surtir a salvar al pobre banquer enriquit tot donant-li els diners de les arques de l'estat per pagar els deutes. De passada també el van renyar una miqueta li digueren que no ho tornés a fer mai més i el deixaren anar de nou.

El que potser no sabeu és la història del mag dolent. Resulta que quan els banquer començà a fer els seus disbarats financers un mag molt inteligent va decidir que ell també es volia enriquir. S'inventà una pòcima màgica anomenada "hedge funds" que consistia en comprar seguros sobre les inversions dels banquers, així si aquests s'enfonsaven doncs ell cobraria aquest seguro (perquè ens entenguem és com si jo comprés un seguro pel cotxe del veí). El problema que es trobà aquest mag és que el banquer, en un moment determinat, es començà a adonar que les seves peripècies financeres no funcionaven gaire bé. El mag, que era molt astut, va fer partícep al banquer de les seves estrategies i els dos es van dedicar a crear encara més 'conjunts agregats d'hipoteques escombraria' i a comprar seguros contra ells. Aixi doncs quan el mercat finalment va caure i tots aquets productes es van demostrar tòxics tant el mag com el banquer van poder cobrar els seus seguros i a sobre van rebre diners del rei!

Això va passar fa molt de temps i molt lluny d'aquí, però no fa pas tant i més aprop ens hem trobat amb històries similars. Jo em pregunto, per exemple, com pot ser que un país, com Grècia, de la zona euro (que suposadament està tan regulada) ha pogut acabar tan malament. Alguns dieun que és perquè l'estat ha malversat els diners tot endeutant-se, d'altres diuen que és culpa de la gent que són uns vagos. Jo no negaré part de raó en aquestes afirmacions, segur que tenen la seva part de veritat.  Però també em pregunto com es que la resta d'europa va poder tolerar una situació així, com és que tanta gent va comprar 'seguros contra la deuda grega' i si no seran aquests mateixos els qui els hi ha anat molt bé que el país s'enfonsés.

En un món com el nostre on el 1% més ric de la població te un 25% de la riquesa em fa molt la impresió que són aquests els qui dicten les normes, no pas la resta dels mortals, per més vagos que siguin. Són ells qui juguen al monopoli amb els diners de tots i els qui fan i desfan a fi d'enriquir-se. 

Estic molt d'acord en sanejar la economía, en reduir la despesa pública inecessaria, fins i tot en allargar una mica l'edat de jubilació, però per sobre de tot caldria evitar que uns egoistes sense escrupols que només cerquen l'enriquiment personal tinguin el poder que tenen i en tot cas se'ls hauria de fer pagar per les bestieses que fan.

Fonts de informació no referenciades:

Planet Money (espai d'informació financera de la radio pública americana)

The Economist (revista econòmica molt prestigiosa)

Periodicodiagonal (revista d'esquerres que he descobert avui mateix)

L'atac del porc senglar

Ja se que havia dit que faria un post sobre la reforma sanitaria americana, pero es que m'he creuat amb un article medic digne de mensio.

L'article en concret es diu :

Zoophilia: a rare cause of traumatic injury to the rectum

Per aquells que no entenguin l'angles:

Zoofilia: una causa poc frequent de lesions traumatiques al recte anal.

L'estudi parla d'un pages de 65 anys que va arribar a la consulta medica amb, el que de forma coloquial anomenem, "el cul petat". Despres de passar pel quirofan, cures intensives i unes quantes sessions de psicoleg, l'home va explicar que havia estat penetrat per un porc senglar.

Els porcs senglars tenen una titola d'entre 45 i 62 cm de llarg sense empinar, que es pot allargar uns 16 cm mes un cop empalmada, obtenint un membre de 78 cm!!! El penis no te gland, per contra fa un tirabuixo a la punta que li permet anclar-se (normalment) a la paret vaginal. Aquest anclatge desencadena l'acte reflex de la ejaculacio. Aqui sota en teniu una il.lustracio:

I jo em pregunto: com va arrivar el penis del porc senglar dintre del recte anal del pages? Perque no crec que cap persona de seny es deixes entaforar 70 cm d'un falus ganxut dintre seu...

La meva opinio es que aquest fet te un origen quantic. Tots sabem que la teoria quantica descriu la posicio d'una particula com una funcio d'ona que indica la probabilitat de que la particula estigui en un lloc concret. Segur que la funcio d'ona de de la titola del porc senglar no te un valor gaire alt dintre del recte d'un pages, pero aixo no vol dir que no pugui passar, simplement vol dir que passa poc sovint (d'aqui el titol 'rare cause' de l'article). S'hauria de veure si aquest pages ha patit altres fenomens similars (e.d. trobarse amb titoles de 70 cm dintre el cul). Si fos aixi potser hauriem d'estudiar aquesta persona com un rar cas de distorsio probabilistica de la realitat i en podriem aprendre mes sobre el comportament exotic de certes particules de l'univers.

La 'moraleja' de la historia es que en aquest mon tot pot passar i que si un dia us trobeu inesperadament, ja no un porc senglar, sino un os o un elefant sobre vostre estigueu, preparats, apreteu les dents i cop s'acabi correu (o arrastreu-vos) rapid cap a un CAP.

Estats Units, el país dels desheredats

Aquests anys vivint als EEUU m'han servit per apreciar moltes de les virtuts d'aquesta terra i cultura. Vaig arribar essent un afèrrim antiamericà i ara ja no ho sóc tant. Hi ha, però un aspecte d'aquest país que trobo terrible i al qual no em puc acostumar: els desheredats.

Els centres de les grans ciutats americanes estan habitats pels sense sostre (homeless). En són molts, milers! Són els autèntics amos de l'espai públic, sigui un banc al carrer o una porxada. Sobreviuen del que recullen a les escombraries o el que reben de caritat i viuen tapats amb draps i cartons. Molts d'ells arrosseguen problemes amb l'alcohol, molts d'altres tenen malaties mentals. Però un gran gruix el representen gent que s'ha quedat sense rès. 

La cultura americana preima l'èxit, però no te misericordia del fracàs. Si la mala sort et toca, si perds la feina o tens una malatia important d'un dia per l'altre et pots trobar sense rès. En altres paisos  l'estat o la família et donaria suport, però la fragmentació de la família americana i l'extrem individualisme que predomina fa que moltes vegades els qui ho perden tot també siguin abandonats.

Per mi no hi ha cap excusa per justificar aquest fet. Que el país més ric del món deixi tirats a l'estacada un sector de la seva població em sembla intol.lerable, i no sóc l'únic que pensa així. Molts americans s'avergonyeixen d'aquest aspecte de la seva cultura. Per això la gran expectativa que va despertar la reforma sanitaria del Mr Obama. I malgrat la versió final va ser molt més limitada que les propostes inicials, aquesta reforma ha marcat una fita en la història d'aquest país.

En el pròxim post us explicaré que comporta aquesta reforma del sitema sanitari americà, els pros i les contres i perquè al final, malgrat tot, és una bona reforma.

Els cucs del budell

L'altre dia vaig sentir una història a This American Life (un programa de la NPR molt interessant) que em va semblar digne de compartir amb vosaltres. Aquesta històra parlava de com uns petits paràsits anomenats "hook worms" (cucs engarfiats) podrien ser una cura per les al.èrgies, esclerosis múltiple i altres malaties autoinmunes. 

Els hook worms són uns nematodes que infecten l'intestí prim de molt mamífers. Aquests bitxets fan 0.5 mm de llarg, són d'un color grisós o rosadet i tenen el cap lleugerament engarfiat respece la resta del cos i una boca ben grossa plena de dents. Segons la wikipedia 600 millons de persones en tenen, sobretot en zones de l'Àfrica i l'Índia. El seu mecanisme d'infeccío és força curiós: els cucs estan per terra i si algú els trepitja amb el peu descalç s'enganxen a la planta del peu de l'hoste. Aleshores comencen a foradar la pell del peu fins arribar al reg sanguini. D'allà van passejant fins a l'intestí on s'hi instalen tot mossegant la mucosa (amb les dents que tenen no els hi deu costar gaire!) on s'alimenten de la sang de l'hoste i són evacuats per la femta on comencen el cicle de nou.

Tot i no ser uns animals gaire agradables, els seus efectes sobre l'hoste són molt suaus. Com a molt poden probocar una mica d'anèmia si és que n'hi ha molts (i xuclen massa sang de l'hoste). Per altra banda s'ha descobert que tenen certs efectes beneficiosos. Els cuquets, a fi de mantenir el seu estatus quo generen certes molecules que regulen el sistema inmunulògic de l'hoste tot atemperant-lo. D'aquesta manera es protegeixen a ells i al mateix temps redueixen la resposta autoinmune que és la causa de les al.lergies.

La teoria més acceptada per explicar aquest fenòmen és que tot organisme és en el fons un ecosistèma en constant evolució i en un equilibri dinàmic entre tots els seus components. Els parasits han evolucionat amb els hostes durant milions d'anys, tot adaptant-se en una carrera constant. Aquesta adaptació no sempre és per perjudicar-se mutuament. D'altres vegades serveix per arribar en un estat de simbiosis. De la mateixa manera que el nostre sistema digestiu requereix de la feina de bacteris que viuen dintre nostre, podria ser que aquests cucs ajudessin a regular el sistema inmunologic, aportant certa avantatge als organismes hostes i per tant assegurant que ho continuint sent.

El que ha passat al món occidental és el que s'anomena el síndrome de la higene. Amb la nostre obsessió a la netedad hem eliminat tots aquests paràsits/simbions que han evolucionat amb nosaltres i que potser ara contenen algun element clau per regular el nostre organisme. Per això en la nostra societat hi ha tantes al.lèrgies.

La història de This American Life parla d'un home que estava molt perjudicat per les al.lèrgies. Quan va descobrir l'efecte d'aquests cucs se'n va anar a l'Àfrica i es va passar 2 setmanes passejant descalç per les letrines de pobles perduts. D'aquesta manera es va infectar amb aquests cucs (i ves a saner que més). Quan va tornar a casa va descobrir que totes les seves al.lèrgies havien desaparegut. Ara ha començat una companyia on ven aquests cucs, que de fet els treu de la seva pròpia femta.

Deixant de banda la part humorística de la història crec que és força interessant aquest concepte de que cadscú de nosaltres és un complex ecosistèma on totes les parts hi juguen un paper. Potser hauriem de començar a veure les malalties i infeccións no com un atac al nostre organisme, sinó més aviat com un desequilibri en aquesta complexe però fràgil xarxa d'interaccions.

Els papers del Pentagon

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula "The most dangerous man in america".Un film que explica la història de Daniel Ellsberg, un analista del govern americà que estava implicat en la guerra del Vietnam.

Resulta ser que aquest home al llarg dels anys de la confrontació va patir una transformació total. De patriota convençut del bé que feia america invadint el país asiàtic a activista pacífista  Aquesta transformació no va ser casual. Com a analista amb accés a informació confidencial, en Daniel va poder llegir informes que explicaven una realitat ben diferent a la que es venia per la televisió. Ja no només en les causes de la guerra, que no van ser més que un pretext planejat pel govern americà, sinó després en els analysis de com anava evolucionant el conflicte i la manera de enfocar-lo. En Daniel va viure de primera mà (com a soldat) la brutalitat del conflicte. També va adonar-se de com els americans estaven perdent terreny. Va fer informes que explicaven la situació però després els polítics explicaven una altra versió al públic.

En un cert moment de la seva vida (i gràcies a la nòvia que tenia) en Daniel es va veure involucrat en el moviment pacifista. Va ser testimoni de com aquest moviment era sistemàtica i brutalment reprimit pel govern. Durant aquell periode va pendre la decisió d'actuar per canviar les coses. Gràcies al seu accés privilegiat va poder treure un informe del pentagon que explicava tot el procés de la guerra. En aquests documents es demostrava sense dubte que quatre presidents americans havien mentit descaradament sobre l'origen i causa del conflicte. Els documents també explicaven com el govern havia mentit sistemàticament sobre la evolució de la guerra.

Un cop va aconseguir fer copies dels documents es va dedicar a enviar-los a congressistes americans coneguts per la seva oposició a la guerra, però cap d'ells va fer rès (tenien por d'ensenyar publicament documentació TOP SECRET'). Com que això no havia funcionat va enviar els documents al New York Times. El diari va publicar alguns articles però el govern el va obligar a tancar. En Daniel va continuar enviant la documentació a altres diaris fins que al final, de tant extesos que estaven els documents que el govern va tenir que accedir a que fossin publicats.

Tot plegat, però no va aconseguir fer canviar la actitud del poble americà. Ara ja sabien la realitat, però enfrontar-s'hi era massa feinada i la gent preferia ignorar-la. A quí si que va afectar va ser al president del moment, en Richar Nixon. Primer van intentar enviar al Daniel Ellsberg a la presó però en el judici el van declarar inocent, crean una jurisprudencia sobre l'accés a documentació del govern que  encara avui en dia s'utilitza. Veien que les vies lagals no funcionaven en Nixon va manar que s'investigués il.legalment al opositors del govern (entre ells en Daniel Ellsberg). Aquests actes van desenvocar en l'escandol Watergate i la dimisió d'en Nixon.

Ara ja us he explicat la pel.lucula, però tot i així val la pena mirar-la. És una història real d'un home que va ser capaç de canviar les seves conviccions i canviar radicalment el panoràma polític americà.

Un fet, que a mi em va sobtar molt va ser la semblança entre el conflicte del Vietnam i el que actualment te els EEUU amb Afganistan i Irak. Tots dos conflictes es van originar amb mentides, tots dos conflictes han sigut mantinguts minjançant enganyifes i desinformacions que amagaven (amaguen) el fet que els estats units perdía (perd). I malgrat tot la gent continua callant i menjant-se totes aquestes mentides!

Sembla que la gent no apren de la història.

Seguint amb la tradició dels ocells

Alaska tropical!

View Larger Map

Just ahir vaig tornar d'un viatget d'una setmana la Alaska. El motiu del viatge: passar fred, perdre's en terres inospites i desconectar de la vida mundana i terrenal. Els tres objectius han estat complerts amb escreix.

El Joel, el Santi i jo vam aprofitar l'avinentesa de que es celebrava la YUKON QUEST (una gran cursa de trineus tirats per gossos) per presentar-nos voluntaris de portar un control. La nostra única petició va ser que fos en el lloc més remot possible.

Tal dit tal fet, el divendres passat vam volar a Fairbanks, Alaska. Temperatura mitjana -10ºC. Allà ens vam trobar amb els organitzadors i ens van dir que aniriem a Circle, un poblet de 80 habitants a 155 milles (250 Km) de distància. Així doncs, ens vam embutir en un cotxe i cap a Circle falta gent!

La primera cosa que ens vam adonar és que Alaska està buida de gent. La carretera de Fairbanks a Circle passa per valls i muntanyes on no hi viu ningú. L'únic lloc que vam creuar que val la pena mencionar és Central, un bar perdut al mig del norès on es troben tots els trampers, caçadors, indis i altres especiements que viuen perduts en cabanes. I es que tal com ens van dir els locals allà només hi viu 'people who don't want to meet people'.  En tot cas, després de 4 hores circulant per un camí de carro tot congelat vam arribar a Circle, famós per... per.... per.... (deixeu-m'ho pensar una estona).

A Circle no hi ha massa cosa. Una esplanada que fan servir d'aeroport internacional (entre poblets del Yukon canadenc i poblets d'Alaska), un 'colmado' on hi pots trobar tres pomes podrides i moltes pells d'animals i un graner on hi tenen un camió de bombers amb les rodes més altes que jo.  Justament en aquest graner és on vam muntar el control de la carrera. La nostra missió era estar atents a quan arribés un trineu, ajudar als 'mushers' a guiar els gossos i donar-els-hi menjar.

Els trineus podien arribar a qualsevol hora el primer ho va fer a le 12 de la nit i l'ultim a les 5 de la tarda del dia següent no l'altre (41 hores després). Durant aquest periode vam tenir que estar sempre allà esperant, fes fred o calor fos de dia o de nit. He de dir que va ser molt divertit. normalment estavem a fora, a la vora del foc ja que feia una temperatura de  -37ºC. De tant en tant arribava un trineu i aleshores teniem 20 minuts d'activitat, la resta del temps ens dedicavem a fer escapades per veure l'aurora boreal, per anar a menjar alguna cosa i fer alguna que altra capcinada.

A -10ºC s'està força bé. a -20ºC cal moure's per manenir la calor, a -37ºC et congeles facis el que facis. Cada cop que respires pel nas els pelets se't congelen i piquen, les pestanyes també es congelen i si tanques els ulls una estona després costa d'obrir-los. L'aire és extremadament sec i crema la pell. Però els locals estaven contents i deien que no feia gaire fred! Tot just la setmana anterior havien estat a -50ºC !

La experiència a ser fantàstica, com unes colonies, compartint experiencies amb gent molt interessant que viuen just al límit de la civilització, veient aurores boreals psicodèliques que més semblen llums alienígenes que un fenòmen natural i sobretot disfrutant d'estar en un lloc tan remot on la mà de l'home encara no ha fet masses estralls.

Us ho recomano molt, si podeu aneu-hi i com més red faci millor!

A si! ja recordo perquè és famós Circle: cada any, durant el desglaç el riu Yukon es desborda, arrossegant grans trossos de gel que de vegades xoquen amb les cases del poble. Un dels vilatans ens va dir que mentres no fos la teva casa la destrossada, la exeriència era molt divertida i interessant de veure. 

Aquí us deixo un video de quan vam aconseguir un carregament de troncs a canvi de 3 cigarrets:

I un altre video on explico la experiència de veure l'aurora boreal a -40ºC:

Inactivitat

Ultimament estic una mica inactiu a la blogoesfera... És culpa del facebook!!!

El Cànon Digital

Vivim en un món molt curiós i plè de contradiccions. Per una banda els polítics, empresaris, banquers i economiestes criden al cel per la desregularització dels mercats, per la caiguda dels arancels i per una economia regida per la llei de la oferta i la demanada. Per una altra banda ens trobem amb casos com el del cànon digital, una càrrega impositiva sobre els suports electronics que presuposa el seu ús delictiu per grabar-te productes descarregats il.legalement d'internet. I per més inri és un impost que no va a les arques públiques sinó que se'l queda una institució privada com és la SGAE.

A mi, sincerament, no em sembla ni lògic ni adecuat ni just. Podria entendre un impost destinat a promocionar la cultura, al cap i a la fi és un patrimoni universal dels quals tots en som beneficiats. Puc entendre també el punt de vista dels propietaris intelectuals sobre a descarrega il,legal de les seves creacions. Però no m'acaba de quadrar aquesta presuposició de culpabilitat que implica aquest cànon. Tampoc entenc que aquests diners els gestioni una entiat privada, que no respon a ningú i que no tinc gaire clar que destini els diners allà on toca. 

El nostre món evoluiona molt ràpid i les maneres de comunicar-se i de difondre el coneixement i la cultura han canviat moltíssim en els darrers anys. Crec que totes aquestes lleis que s'estan promovent per evitar aquesta transició són anacròniques, obsoletes i ineficaces. Els senyors SGAErdians i els polítics que els hi donen suport haurien d'adonar-se que qui no s'adapta mor i ara mateix ells tenen molts numeros de caure fulminats i de fer caure amb ells aquesta onada de creativitat que ha fet possible l'accés il.limitat a la cultura. És talmen com si els monjos escribes de la edat mitjana haguessin cobrat per cada copia impresa dels llibres que ells avans havien de transcriure a mà! 

Més morro impossible!

El sexe dels ànecs (una història de pornografia escatològica)

Tots hem sentit a parlar de la teòria de la evolució i dels processos de selecció natural que actuen sobre les especies. Però en aquest món nostre existeixen altres factors que també modelen el devenir de les espècies i que no tenen rès a veure amb la supervivència del més fort. Un d'aquests factors és la selecció sexual. Un bon exemple el podem trobar amb els galls d'indi. Els mascles d'aquesta especie han desenbolupat un plomall de coloraines que de rès serveix per amagar-se dels depredadors ni per volar millor ni per cap cosa útil, a part d'agradar a les femelles. Així doncs les galles d'indi han modelat el fenotip de la especie amb les seves preferències estètiques.

Existeix un altre cas, on no és pas una questió estètica el que ha esdevingut una força de selecció sexual, sinó la més pura i crua guerra entre sexes: LES TITOLES DEL ÀNECS!!!!

Els ànecs tenen una titòla molt peculiar. És prima i allargada i amb forma de tirabuixó que gira en sentit horari i de vegades pot ser tant llarga com el propi ànec. A més te una força considerable, sent capaç d'extendre's en un terç de segon. Per contra la vagina de les ànegues també és complexe de forma amb una estructura de tirabuixó amb tot de cavitats intermitges, però en aquest cas girant en sentit antihorari, fent-la així bastant inompatible amb la titola dels mascles. La pregunta, doncs, és per quins set sous els ànecs han desenvolupat un sistema reproductiu tant complexe.

La resposta la va trobar la científica Patricia Brennan. Aquestà investigadora va proposar que l'evolució del s organs sexuals dels ànecs havia estat modelada per un conflicte de sexes. El fet és que 1/3 dels aparellaments dels ànecs són forçats. Els mascles violen a les femelles de forma violenta, fins al punt que de vegades els hi provoquen la mort. Per contra només el 3% del les inseminacions probenen d'aquestes còpules forçades. La raó d'això és justament la estranya anatomia del tracte genital femení. La forma de tirabuixó en sentit invers al membre masculí fa més difícil l'entrada del falús del mascle i les cavitats intermitges de la vagina permeten enmagazemar l'esperma no desitjat. Així doncs la femella pot controlar fins un cert punt quin mascle la deixarà prenyada, tot estrenyent o eixamplant la paret de la vagina. La resposta evolutiva del mascle ha estat la contraria: fer el penis més llarg i més fort per tal de poder atravessar les defenses de la femella. Així donc ens trobem davant una guerra total amb una escalada armamentística que ha desenbocat en genitals complexes i sobredimensionats.

Com que sempre val més una imatge que mil paraules aquí us deixo uns videos on la Dra. Brennan va demostrar que realment la forma de les vagines limitava la penetració del penis. En el primer podem veure de quina manera s'allarga el penis del mascle a l'aire lliure i en el segon dintre de tubs amb diferents formes. Es pot comprobar com el tub helicoidal que imita la vagina és el que complica més l'entrada del penis.

Eversion in air: from blogs.discovermagazine.com/loom from Carl Zimmer on Vimeo.

Eversions in barriers / from blogs.discovermagazine.com/loom from Carl Zimmer on Vimeo.

Per acabar aquesta història vull afegir que els ànecs tenen una llarga història de comportaments sexuals estranys. En aquest altre enllaç trobareu un article on es documenta el primer cas descrit de necrofília homosexual anàtida.

Disclaimer: El contingut d'aquesta entrada l'he tret d'un altre blog al qual em va referir el meu amic Aaró Brooks, i com que no vull emportar-me una autoria que no és meva, aquí us adjunto l'enllaç.