L'atac del porc senglar

Ja se que havia dit que faria un post sobre la reforma sanitaria americana, pero es que m'he creuat amb un article medic digne de mensio.

L'article en concret es diu :

Zoophilia: a rare cause of traumatic injury to the rectum

Per aquells que no entenguin l'angles:

Zoofilia: una causa poc frequent de lesions traumatiques al recte anal.

L'estudi parla d'un pages de 65 anys que va arribar a la consulta medica amb, el que de forma coloquial anomenem, "el cul petat". Despres de passar pel quirofan, cures intensives i unes quantes sessions de psicoleg, l'home va explicar que havia estat penetrat per un porc senglar.

Els porcs senglars tenen una titola d'entre 45 i 62 cm de llarg sense empinar, que es pot allargar uns 16 cm mes un cop empalmada, obtenint un membre de 78 cm!!! El penis no te gland, per contra fa un tirabuixo a la punta que li permet anclar-se (normalment) a la paret vaginal. Aquest anclatge desencadena l'acte reflex de la ejaculacio. Aqui sota en teniu una il.lustracio:

I jo em pregunto: com va arrivar el penis del porc senglar dintre del recte anal del pages? Perque no crec que cap persona de seny es deixes entaforar 70 cm d'un falus ganxut dintre seu...

La meva opinio es que aquest fet te un origen quantic. Tots sabem que la teoria quantica descriu la posicio d'una particula com una funcio d'ona que indica la probabilitat de que la particula estigui en un lloc concret. Segur que la funcio d'ona de de la titola del porc senglar no te un valor gaire alt dintre del recte d'un pages, pero aixo no vol dir que no pugui passar, simplement vol dir que passa poc sovint (d'aqui el titol 'rare cause' de l'article). S'hauria de veure si aquest pages ha patit altres fenomens similars (e.d. trobarse amb titoles de 70 cm dintre el cul). Si fos aixi potser hauriem d'estudiar aquesta persona com un rar cas de distorsio probabilistica de la realitat i en podriem aprendre mes sobre el comportament exotic de certes particules de l'univers.

La 'moraleja' de la historia es que en aquest mon tot pot passar i que si un dia us trobeu inesperadament, ja no un porc senglar, sino un os o un elefant sobre vostre estigueu, preparats, apreteu les dents i cop s'acabi correu (o arrastreu-vos) rapid cap a un CAP.

Estats Units, el país dels desheredats

Aquests anys vivint als EEUU m'han servit per apreciar moltes de les virtuts d'aquesta terra i cultura. Vaig arribar essent un afèrrim antiamericà i ara ja no ho sóc tant. Hi ha, però un aspecte d'aquest país que trobo terrible i al qual no em puc acostumar: els desheredats.

Els centres de les grans ciutats americanes estan habitats pels sense sostre (homeless). En són molts, milers! Són els autèntics amos de l'espai públic, sigui un banc al carrer o una porxada. Sobreviuen del que recullen a les escombraries o el que reben de caritat i viuen tapats amb draps i cartons. Molts d'ells arrosseguen problemes amb l'alcohol, molts d'altres tenen malaties mentals. Però un gran gruix el representen gent que s'ha quedat sense rès. 

La cultura americana preima l'èxit, però no te misericordia del fracàs. Si la mala sort et toca, si perds la feina o tens una malatia important d'un dia per l'altre et pots trobar sense rès. En altres paisos  l'estat o la família et donaria suport, però la fragmentació de la família americana i l'extrem individualisme que predomina fa que moltes vegades els qui ho perden tot també siguin abandonats.

Per mi no hi ha cap excusa per justificar aquest fet. Que el país més ric del món deixi tirats a l'estacada un sector de la seva població em sembla intol.lerable, i no sóc l'únic que pensa així. Molts americans s'avergonyeixen d'aquest aspecte de la seva cultura. Per això la gran expectativa que va despertar la reforma sanitaria del Mr Obama. I malgrat la versió final va ser molt més limitada que les propostes inicials, aquesta reforma ha marcat una fita en la història d'aquest país.

En el pròxim post us explicaré que comporta aquesta reforma del sitema sanitari americà, els pros i les contres i perquè al final, malgrat tot, és una bona reforma.

Els cucs del budell

L'altre dia vaig sentir una història a This American Life (un programa de la NPR molt interessant) que em va semblar digne de compartir amb vosaltres. Aquesta històra parlava de com uns petits paràsits anomenats "hook worms" (cucs engarfiats) podrien ser una cura per les al.èrgies, esclerosis múltiple i altres malaties autoinmunes. 

Els hook worms són uns nematodes que infecten l'intestí prim de molt mamífers. Aquests bitxets fan 0.5 mm de llarg, són d'un color grisós o rosadet i tenen el cap lleugerament engarfiat respece la resta del cos i una boca ben grossa plena de dents. Segons la wikipedia 600 millons de persones en tenen, sobretot en zones de l'Àfrica i l'Índia. El seu mecanisme d'infeccío és força curiós: els cucs estan per terra i si algú els trepitja amb el peu descalç s'enganxen a la planta del peu de l'hoste. Aleshores comencen a foradar la pell del peu fins arribar al reg sanguini. D'allà van passejant fins a l'intestí on s'hi instalen tot mossegant la mucosa (amb les dents que tenen no els hi deu costar gaire!) on s'alimenten de la sang de l'hoste i són evacuats per la femta on comencen el cicle de nou.

Tot i no ser uns animals gaire agradables, els seus efectes sobre l'hoste són molt suaus. Com a molt poden probocar una mica d'anèmia si és que n'hi ha molts (i xuclen massa sang de l'hoste). Per altra banda s'ha descobert que tenen certs efectes beneficiosos. Els cuquets, a fi de mantenir el seu estatus quo generen certes molecules que regulen el sistema inmunulògic de l'hoste tot atemperant-lo. D'aquesta manera es protegeixen a ells i al mateix temps redueixen la resposta autoinmune que és la causa de les al.lergies.

La teoria més acceptada per explicar aquest fenòmen és que tot organisme és en el fons un ecosistèma en constant evolució i en un equilibri dinàmic entre tots els seus components. Els parasits han evolucionat amb els hostes durant milions d'anys, tot adaptant-se en una carrera constant. Aquesta adaptació no sempre és per perjudicar-se mutuament. D'altres vegades serveix per arribar en un estat de simbiosis. De la mateixa manera que el nostre sistema digestiu requereix de la feina de bacteris que viuen dintre nostre, podria ser que aquests cucs ajudessin a regular el sistema inmunologic, aportant certa avantatge als organismes hostes i per tant assegurant que ho continuint sent.

El que ha passat al món occidental és el que s'anomena el síndrome de la higene. Amb la nostre obsessió a la netedad hem eliminat tots aquests paràsits/simbions que han evolucionat amb nosaltres i que potser ara contenen algun element clau per regular el nostre organisme. Per això en la nostra societat hi ha tantes al.lèrgies.

La història de This American Life parla d'un home que estava molt perjudicat per les al.lèrgies. Quan va descobrir l'efecte d'aquests cucs se'n va anar a l'Àfrica i es va passar 2 setmanes passejant descalç per les letrines de pobles perduts. D'aquesta manera es va infectar amb aquests cucs (i ves a saner que més). Quan va tornar a casa va descobrir que totes les seves al.lèrgies havien desaparegut. Ara ha començat una companyia on ven aquests cucs, que de fet els treu de la seva pròpia femta.

Deixant de banda la part humorística de la història crec que és força interessant aquest concepte de que cadscú de nosaltres és un complex ecosistèma on totes les parts hi juguen un paper. Potser hauriem de començar a veure les malalties i infeccións no com un atac al nostre organisme, sinó més aviat com un desequilibri en aquesta complexe però fràgil xarxa d'interaccions.

Els papers del Pentagon

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula "The most dangerous man in america".Un film que explica la història de Daniel Ellsberg, un analista del govern americà que estava implicat en la guerra del Vietnam.

Resulta ser que aquest home al llarg dels anys de la confrontació va patir una transformació total. De patriota convençut del bé que feia america invadint el país asiàtic a activista pacífista  Aquesta transformació no va ser casual. Com a analista amb accés a informació confidencial, en Daniel va poder llegir informes que explicaven una realitat ben diferent a la que es venia per la televisió. Ja no només en les causes de la guerra, que no van ser més que un pretext planejat pel govern americà, sinó després en els analysis de com anava evolucionant el conflicte i la manera de enfocar-lo. En Daniel va viure de primera mà (com a soldat) la brutalitat del conflicte. També va adonar-se de com els americans estaven perdent terreny. Va fer informes que explicaven la situació però després els polítics explicaven una altra versió al públic.

En un cert moment de la seva vida (i gràcies a la nòvia que tenia) en Daniel es va veure involucrat en el moviment pacifista. Va ser testimoni de com aquest moviment era sistemàtica i brutalment reprimit pel govern. Durant aquell periode va pendre la decisió d'actuar per canviar les coses. Gràcies al seu accés privilegiat va poder treure un informe del pentagon que explicava tot el procés de la guerra. En aquests documents es demostrava sense dubte que quatre presidents americans havien mentit descaradament sobre l'origen i causa del conflicte. Els documents també explicaven com el govern havia mentit sistemàticament sobre la evolució de la guerra.

Un cop va aconseguir fer copies dels documents es va dedicar a enviar-los a congressistes americans coneguts per la seva oposició a la guerra, però cap d'ells va fer rès (tenien por d'ensenyar publicament documentació TOP SECRET'). Com que això no havia funcionat va enviar els documents al New York Times. El diari va publicar alguns articles però el govern el va obligar a tancar. En Daniel va continuar enviant la documentació a altres diaris fins que al final, de tant extesos que estaven els documents que el govern va tenir que accedir a que fossin publicats.

Tot plegat, però no va aconseguir fer canviar la actitud del poble americà. Ara ja sabien la realitat, però enfrontar-s'hi era massa feinada i la gent preferia ignorar-la. A quí si que va afectar va ser al president del moment, en Richar Nixon. Primer van intentar enviar al Daniel Ellsberg a la presó però en el judici el van declarar inocent, crean una jurisprudencia sobre l'accés a documentació del govern que  encara avui en dia s'utilitza. Veien que les vies lagals no funcionaven en Nixon va manar que s'investigués il.legalment al opositors del govern (entre ells en Daniel Ellsberg). Aquests actes van desenvocar en l'escandol Watergate i la dimisió d'en Nixon.

Ara ja us he explicat la pel.lucula, però tot i així val la pena mirar-la. És una història real d'un home que va ser capaç de canviar les seves conviccions i canviar radicalment el panoràma polític americà.

Un fet, que a mi em va sobtar molt va ser la semblança entre el conflicte del Vietnam i el que actualment te els EEUU amb Afganistan i Irak. Tots dos conflictes es van originar amb mentides, tots dos conflictes han sigut mantinguts minjançant enganyifes i desinformacions que amagaven (amaguen) el fet que els estats units perdía (perd). I malgrat tot la gent continua callant i menjant-se totes aquestes mentides!

Sembla que la gent no apren de la història.