Chapeau Wikieaks!!!!

Olé!

Olé!

i

Olé!

Els admiro i els hi dono tot el meu suport!

No cal que digui rès més. 

WIKILEAKS

Treballar i tenir temps

Deixeu-me que us recomani un llibre. És un llibre que segurament mai agafarieu si us el trobessiu per la biblioteca o en una llibreria. Personalment crec que te un títol molt desafortunat, que sembla més un anunci de vacances a Cancún que un assaig seriós. Però un cop us el comenceu hi trobareu moltes idees interessants, fetes des d'una prespeciva que segurament no és la que us ressona més, però que arriba a conclusions que són vàlides.

El llibre es diu:

The 4-hour work week

que traduït seria:

La setmana laboral de 4 hores

El llibre explica com transformar una vida de 40 hores laborals a una vida de només 4 hores laborals sense perdre rès pel camí.

La premisa principal és que el temps és valuós i que treballant tant estem malgastant la nostra vida tot esperant que algún dia tinguem prous diners per retirar-nos i tenir temps. El problema és que quan ens retirem potser ja no tindrem la energia de fer el que volem!

La primera part del llibre és interessant per aquells amb feines fixes que tenen ganes d'alliberar temps. La segona part està dirigida als qui volen ser emprenedors i començar la seva pròpia empresa.
Aviso que el llibre és molt americà i que te un estil que pot sobtar als més europeus. També te una prespectiva molt capitalista que pot no agradar. Si podeu passar per sobre d'això us trobareu amb idees bones, reflexions interessants i algunes aplicacións pràctiques.

Per cert, que jo no vaig fer els exercicis proposats!

I ja que estem en aquesta línea de pensament empresarial i de produccío aquí us deixo un enllaç amb una xerrada del TED on també parlen de productivitat. Algunes de les idees són semblants, agafeu el que més us agradi!

El conflicto de la selva: explotación o conservación

Continuando con la serie de posts sobre mi viaje a Guatemala os contaré la experiencia que tuve durante los 6 dias que anduve perdido por la selva tropical. Allí pude ver de primera mano un conflicto que afecta a las zonas de selva virgen que aún quedan en este país.

Me fuí a la selva con unos compañeros de la coperativa Nuevo Horizonte. Nuestra intención era recorrer los antiguos campamentos de la guerrila y si teniamos suerte llegar hasta las ruínas de Piedras Negras. El viaje resultó ser más salvaje de lo que nos imaginabamos y no pudimos llegar a las ruínas, pero en contrapartida pudimos disfrutar de la hospitalidad de los miembros de la cooperativa Centro Campesino, y es su historia la que os quiero contar ahora.

Para entender esta coperativa tenemos que remontarnos a los años 70. En 1971 un grupo de campesinos de Chiquimula decidieron formar una cooperativa de producción. La zona donde vivian estava ya saturada y no habia tierra para poder conrear y decidieron irse al Petén en busca de un terreno. Finalmente se instalaron en 1974 en unas tierras de la selva al lado del rio Usumacinta, cerca de las ruínas de Yachitlan. Esa era aún una zona de selva virgen y por esa razón era territorio de las guerrillas que vivan escondidas dentro del bosque.

Las cosas fueron mas o menos bien hasta mediados de los 80, quando el govierno decidio estrangular la guerrilla a base de destruír los poblados que supuestamente los ayudavan. Esta es la época negra de la guerra civil, con comandos de la muerte auspiciados por el gobierno que exterminaron familias enteras de campesinos. El Centro Campesino no se libró de esta suerte: el ejercito hostigó el pueblo y finalmente en 1985 quatro de sus miembros fueron torturados y fueron amenazados a cosas peores si no se marchaban de la comunidad en 15 dias. 

Así fué como terminó el primer periodo de la cooperativa. Durante ese tiempo y el que siguió hasta el fin de la guerra el ejercito se dedicó a destruir la selva para acorralar a la guerrilla. Cuando se firmó el tratado de paz, ya toda la tierra estaba destruída.

A mediados de los noventa algunas familias empezaron a volver a las tierras, esperando reemprender su vida, pero se encontraron con otro problema: el gobierno de Guatemala tenia previsto transformar esa zona en area protejida. Llegaron, pués, de nuevo las amenazas para que se marcharan y finalmente en 1999 la finca fué de nuevo abandonada y se forzó su venda.

La lucha posterior ha sido la de los campesinos para recuperar esta tierra, mediante la ocupación y mediante un proceso legal que tienen en marcha.

Actualmente el conflico está entre el derecho de los campesinos de la coperativa a poder producir y tener una vida digna y la nececidad de conservar el poco patrimonio de selva virgen que queda en Guatemala. Esta es, de echo, una lucha muy común en paises tropicales.

Como podeis ver es conflico complejo sin una solución fácil. Uno podria pensar que conservar la poca selva que queda tendira que ser la prioridad principal, pero mi experiencia es que hoy en dia Guatemala no tiene los recursos para gestionar esta protección de la selva. Por contra el Centro Campesino representa un modelo alternativo que considero muy valido. Ellos han propuesto un plan de gestion mixta del territorio, por un lado quieren conrear ciertas areas de su propiedad y por otro lado se comprometen a conservar el resto de la selva intacta. Esta es una solución optima, ya que ahorra recursos al estado y al mismo tiempo da la oportunidad a los campesinos de tener una vida digna. Además quien mejor para gestionar el territorio que aquellos que viven allí y lo conocen.

De echo mi propia experiéncia corrabora este echo. De toda la selva que recorrí en este viaje la que estaba dentro la propiedad del centro campesino es la que estava mas intacta. Fuera de su propiedad el gobierno no habia sido capaz de gestionar el territorio y muchos invasores habian destrozado grandes extensiones selva.

Creo que el futuro de la conservación del patrimonio natural de estos paises pasa por modelos de gestión mixta, además de las razones que ya he expuesto este modelo permitirá la explotación sostenible de estos recursos por ejemplo con ecoturismo, tours organizados por la selva o para visitar ruinas escondidas. Estas oportunidades permitiran a los miembros del Centro Campesino diversificar su economia y no ser tan dependientes de la producción agricola.

Nuevo Horizonte

Nuevo Horizonte és una petita comunitat a mitja hora de Sant Helena (capital del Petén). D'entrada la comunitat no sembla rès d'especial. Quatre carrers amb cases de sostre d'uralita just al costat de la carretera. Aquesta impresió, però, es trenca quan hom entra a la comunitat i la comença a explorar. Jo vaig tenir la possibilitat de fer-ho durant 10 dies, amb la millor targeta d'entrada: el meu germà Marc. Ell hi va estar vivint durant un any i mig i encara ara conserva molts dels vincles que hi va crear, tan per la munió de fillols i filloles que te com per projectes educatius en que treballa. Ser 'el hermano de Marc' em va obrir totes les portes i els cors de la gent de la comunitat i em va permetre coneixer-la molt millor del que hauria pogut fer si hi hagués anat sol. El projecte de comunitat que han desembolupat allà és (com dirien els americans) inspirador i em va donar moltes energies de cara a lluitar fer fer un món més just. Permeteu-me, doncs, que comparteixi el que en vaig aprendre amb vosaltres. 

Història

Guatemala va viure una sagnant i llarga guerra civil. Es va iniciar als anys 50, quan els Estats Units va organitzar un cop d'estat per derrocar al govern electe. Uns quants militars es van negar a seguir les directrius dels seus generals comprats per la CIA i se'n van anar al 'monte' (la selva) per iniciar un moviment insurgent. Des d'aleshores fins al 1994, quan es van firmar els acords de pau, van haver-hi 40 anys de lluita, amb diverses guerrilles i molts governs titella dels EEUU. També van haver-hi moltes morts i abusos, sobretot per part de l'exercit i del govern, amb campanyes d'extermini d'indigenes, de comandos de la mort i altres salvatjades per l'estil. Les guerrilles vivien a la selva on tenien els seus campaments i les seves xarxes de col.laboració amb les poblacions camperoles del voltant. Justament d'aquestes comunitats és d'on sortien molts guerrileros, que escapaven de massacres on tots els seus familiars havien mort.  

Quan es van firmar els acords de pau el govern es va comprometre a donar a tots aquests guerrilleros desarrelats medis per tornar a començar, amb la condició, és clar que les guerrilles entreguessin les armes. Els pactes es van signar i les guerrilles es van desmobilitzar, però el govern no va complir mai el seu compromís. Així és com molts dels ex-guerrilleros es van trobar sense rès a fer i enlloc on anar. La solució fàcil per molts hauria estat entrar en l'exercit o fins i tot fer bandes criminals. Aquesta havia estat la sortida dels comandos de la mort, escamots paramilitars financats pel govern. Aquests ex-guerrilleros, però, tenien una avantatge important respecte a altres combatents i és que durant la guerra la guerrilla s'havia encarregat d'educar-los i de donar-els-hi uns valors morals. Al cap i a la fi ells havien lluitat per un projecte polític i per retornar la dignitat a un poble oprimit. D'aquí va sortir la idea de molts d'aquests ex-guerrilleros de construir petites comunitats que conservessin i posessin en pràctica els valors socials i polítics que els hi havien ensenyat durant la guerra.

Aquests emprenedors van començar a buscar terres per construir les seves comunitats. Una de les finques que van comprar era un terreny balder aprop de Santa Anna, al Petén i així és com es va fundar Nuevo Horizonte.

El Projecte

Quan es va fundar a la comunitat hi vivien 127 persones. Instalades en tendes de campanya en un terreny àrid. El Petén havia estat tot cobert de selva però la explotació i la guerra havien destrossat gran part del bosc i el que hi quedava era terra erma. Així van passar 3 anys, intentant tirar endavant la comunitat. Els seus objectius principals eren en primer lloc protegir-se (ja que encara eren blancs de possibles represalies) però la intenció real era crear una comunitat on posar en pràctica els ideals de la revolució, amb una democràcia de base, un model econòmic social i un actitud respectuosa cap al medi ambient. 

Com que no tenien recursos econòmics van decidir demanar ajuda a ONGs i altres organitzacions governamentals per tirar endavant projectes de desenvolupament. La seva experiencia, però, no va ser massa bona al respecte. Les ajudes que rebien estaven lligades a projectes imposats que la major part de vegades no tenien cap sentit. Per exemple els van obligar a plantar flors aromàtiques per fer tè de cara vendre-les al mercat nord americà, o a conrear plantes ornamentals també pel comerç exterior... Com és de suposar tots aquests projectes il.luminats no van portar a rès, ans al contrari van crear més endeutament per la comunitat.

En un moment de desesperació la assamblea de la comunitat es va reunir i després de molts debats i lluites internes va sorgir un nou projecte: 

• En primer lloc la comunitat va trencar els vincles amb totes les ONGs i altres organitzacions que els hi imposaven un model de desenvolupament econòmic tant poc sostenible. 
• Van dirigir els seus esforços a aconseguir la seguretat alimentaria (enlloc de conrear productes pel primer món).
• Van definir que el seu model de creixement havia de ser basat en el comerç local ja que és allà on podrien tenir més impacte. 
• A mitjar termini volien diversificar la economia per no depenendre d'un sol producte.
• I finalment volien mantenir un model de petita empresa, sense fer grans plantacions i ni grans inversions amb possibles consequencies catastròfiques

Durant aquesta assamblea es van passar 5 dies definint els seus FODA (Fortaleses, Oportunitats, Debilitats i Amenaces) tal com haurien fet davant una campanya militar. Després van seguir 22 dies de treball per definir un plà estratègic pels següents 10 anys amb objectius i disseny social.

Els objectius principals que van acordar van ser els d'aconseguir solvencia alimentaria, treballar cap a la igualtat de genere i sobretot fer un fort treball educatiu per donar recursos a les noves generacions.

Com que la comunitat havia trencat tots els vincles amb les ONGs locals van tenir que recorrer a altres fonts d'ajuda. Una coperant que va estar un temps allà va ajudar a comprar un billet a un dels membres de la junta per anar a Espanya a buscar suport financer. Després de molts entrabancs i peripècies, aquest emisari (el Roni) va aconseguir posar-se amb contacte amb l'Ateneu de Terrassa i des d'allà es va formar el Frijol Rebelde i les brigades d'ajuda, que juntament amb altres grups Italians han donat suport al projecte.

La Organització

Per estrany que pugui semblar a priori, l'origen militars de molts dels membres de la comunitat ha estat una gran ajuda de cara dissenyar i executar la organització de la comunitat. En els anys de la guerrilla els seus membres estaven constantment en procés de formació política que els hi ha donat, amb el temps eines i recursos per saber-se organitzar. Només així es pot entendre com una comunitat amb uns origens i una història tan difícil ha sigut capaç de tirar endavant. 

A nivell polític la comunitat està organitzada al voltant d'una assamblea que es reuneix amb certa regularitat o quan hi ha un esdeveniment extraordinari. El braç executiu és la junta, formada per cinc membres i que es renova per eleccions periòdiques. Existeix també un consell de vigilància, que és un 'organ' independent de la junta i que s'encarrega de que la junta no faci disbarats. No tenen poder de decisió però si de bloqueig.

A nivell econòmic la comunitat gira al voltant d'una cooperativa. Tota la terra és propietat d'aquesta cooperativa i només es cedeix a usos personals en regim de usufructuari. Així s'asseguren que la comunitat no s'atomitzi i que cadascú comenci  a mirar pels seus pròpis interessos per sobre dels de la resta. També hi ha molts projectes comuns, com ara un projecte de ramaderia o un projecte de reforestació i fins i tot una petita xarxa d'albergs de turisme solidari. Tots els beneficis d'aquests projectes van a la cooperativa i són la font d'ingressos per tirar endavant la comunitat: pagar els deutes, finançar la escola, comprar maquinaria agrícola... A més a més aquests projectes donen feina a molts dels habitants de la comunitat.

La comunitat també promou els projectes empresarials. Grups de entre 3 i 5 persones poden proposar a la assamblea un projecte d'empresa (o grup d'interès), com ara una granja de gallines, un restaurant  o un camp de taronjers. Si el projecte és viable la cooperativa dona suport econòmic i d'infraestructura al grup d'interès i actua com a soci capitalista: és com un soci més de cara al repartiment de benefícis. Aquest típus d'empreses les porten sobretot dones de la comunitat, obtenint així la seva independència econòmica i per tant un grau més gran d'autonomia.

A nivell individual la comunitat divideix les terres de conreu per les diverses famílies. Aquestes terres permeten la soberania alimentaria de la comunitat, ja que tothom te el dret i les possibilitats de conrear el seu pròpi menjar. Tothom també te el dret a tirar endavant petits negocis privats, com ara botigues o petits tallers de costura. 

Finalment existeix un projecte educatiu molt elaborat que presenta un model alternatiu a l'educació estatal (que per cert és molt dolenta). D'aquest projecte no us en parlaré ja que és terreny del meu germà i no voldria pixar fora de test. 

La organització política i econòmica que han desenvolupat ha estat un gran èxit social. La comunitat ha aconseguit sortir de la misèria absoluta en la que vivien fa 10 anys. Durant aquest temps no només han aconseguit augmentar el seu nivell de vida de forma dramàtica, sinó que ho han fet tot preservant el medi ambient, construint una base social sòlida i fins i tot creant un impacte positiu al seu voltant. En fi, que han desembolupat un model de creixement no només sostenible sinó transformador. Aquesta és per mi una font de esperança. Mitjançant el seu treball els membres de Nuevo Horizonte s'han enfrontat al model establert, a les creencies de que el creixement econòmic sempre va acompanyat de desigualtats socials i de explotació del medi ambient i ens demostren cada dia que hi ha millor maneres de fer les coses.

Us proposo a tots aquells que pogueu que feu una visita a aquesta comunitat. Us asseguro que us tornarà la il.lusió per treballar per un món millor. I si no hi podeu anar contacteu amb el meu germà perquè us expliqui molt millor com funciona Nuevo Horizonte. 

Guatemala

Aquest estiu he fet un viatget de 3 setmanes a Guatemala. He aprofitat que el meu germà Marc estava allà visitant la comunitat on va viure durant any i mig per descobrir una mica aquest país. Del viatge n'he tret bones experiences i vull compartir-ne dues amb vosaltres. La primera és el descobrir la comunitat Nuevo Horizonte, que és on el Marc va estar treballant. Trobo que el projecte que tenen és molt interessant i vàlid i que val la pena divulgar-lo. En segon lloc vull compartir la excursió que vaig fer per la selva tropical amb uns quants ex-guerrilleros per anar a retrobar els campaments on van viure durant la guerra civil.

Explicaré aquestes dues experiències en posts separats, per questions organitzatives, en tot cas aquí us deixo algunes fotos del viatge.

Sompopo

Tikal

parelles fidels

Tot remenant el calaix internàutic de les notícies científiques em vaig trobar amb un interessant article sobre l'origen de la fidelitat. El que em va sobtar d'aquest estudi és la radicalitat científica en les conclusions tradicionals que oferia.

M'explico.

Ultimament està molt de moda donar les culpes a tot als nostres probres gens. Ells són l'origen de la glòria i la misèria que ens afecta. No vull posar en dubte la gran influencia que el nostre genoma te en nosaltres. De fet és ell qui conté les instruccions bàsiques del que som. Però un cop comença el programa genètic hi ha moltes altres variables que afecten el resultat.

En el cas que ens afecta resulta que la fidelitat s'ha estudiat extensament a nivell genètic i de fet s'han trobat correlacions interessants entre gent promiscua i poc inclinada a la monogàmia i certes variants del gen AVPR1, que de forma pomposa s'ha anomenat "el gen de la fidelitat". Per altra banda un estudi molt recent realitzat a Canadà demostra que la fidelitat és una capacitat que s'entrena.

Aquests científics van fer un estudi de comportament amb un seguit de gent. Entre d'altres experiments van demanar als participants en l'estudi que puntuesin quan d'atractives eren certes persones. També van veure com reaccionaven els participants davant d'una seducció directa i com afectava això la seva percepció de la relació de parella que tenien. Els resultats semblen demostrar que davant d'una situació d'amenaça a la relació els homes i les dones reaccionen de manera diferent. Les dones perceven aquesta amenaça de forma més intensa i acostumen a tenir un pla de contingencia per salvar la relació. Això pot ser, per exemple, tornant-se més comprensives amb el comportament del seu company. Per contra els homes no tenen aquesta percepció, no pas perquè estiguin menys compromesos, sinó perquè no s'han preparat un pla de contingència. Si avans de posar a nois en situació de risc se'ls hi demana que es preparin un pla de contingència en cas es vegin davant un possible 'ligue' que amenaci la seva relació aleshores reaccionen de manera semblant a les dones.

Una altra conclusió del estudi és que no només és l'amor el que fa que una persona es mantingui fidel. Un altre factor molt important és la percepció de com la parella afecta les nostres capacitats. Així doncs la gent que percep la parella com una font d'inspiració, d'alegria i d'energia per millorar a nivell personal te molts menys numeros de ser infidel. És lògic, no? Si la nostra parella ens ofereix molt hi tenim molt a perdre si la deixem! Pot semblar una conclusió tonta, però de fet te implicacions molt profundes. Per exemple en un estudi realitzat amb parelles va demostrar que quan una parella participava en un joc col.laboratiu (on calia que els dos membres hi participessin per a assolir els objectius) la seva percepció de satisfacció en la parella augmentava, per contra quan es posava als membres de la parella en una situació que s'entorpien entre ells aquesta percepció disminuia.

La conclusió trencadora de l'article és, doncs, que depen de nosaltres mantenir una relació viva. Si sóm capaços de crear les circumstàncies on estar junts sigui millor que estar sols estarem satisfets de la relació. Per contra si contruim barreres i sentim que l'altre ens impedeix expressar-nos i creixer com a persones, doncs estem condemnant la relació al fracàs. I mentrestant que els gens facin els que vulguin

Una història econòmica

Fa molt i molt de temps en un país molt i molt llunyà, hi havia un senyor banquer que va tenir una gran idea: va decidir invertir en hipoteques. Però no pas hipoteques normals, sinó aquelles que tenien un risc més gran de ser impagades. Això d'entrada pot semblar un disbarat, però no ho era pas, ja que aquest senyor  banquer va tenir la idea de disfressar aquestes hipoteques tot ajuntant-les en conjunts agregats d'hipoteques que feien la impresió de ser menys dolentes i així va aconseguir vendre-les i fer-se molt ric i viure feliç i content.

Fins aquí tenim una història per tots coneguda i que ja sabem com s'acaba. El banquer es va fer molt ric, si, però pel camí es va carregar la economia i va estar apunt d'enfonsar el país. Per sort el rei amb els seus caballers van surtir a salvar al pobre banquer enriquit tot donant-li els diners de les arques de l'estat per pagar els deutes. De passada també el van renyar una miqueta li digueren que no ho tornés a fer mai més i el deixaren anar de nou.

El que potser no sabeu és la història del mag dolent. Resulta que quan els banquer començà a fer els seus disbarats financers un mag molt inteligent va decidir que ell també es volia enriquir. S'inventà una pòcima màgica anomenada "hedge funds" que consistia en comprar seguros sobre les inversions dels banquers, així si aquests s'enfonsaven doncs ell cobraria aquest seguro (perquè ens entenguem és com si jo comprés un seguro pel cotxe del veí). El problema que es trobà aquest mag és que el banquer, en un moment determinat, es començà a adonar que les seves peripècies financeres no funcionaven gaire bé. El mag, que era molt astut, va fer partícep al banquer de les seves estrategies i els dos es van dedicar a crear encara més 'conjunts agregats d'hipoteques escombraria' i a comprar seguros contra ells. Aixi doncs quan el mercat finalment va caure i tots aquets productes es van demostrar tòxics tant el mag com el banquer van poder cobrar els seus seguros i a sobre van rebre diners del rei!

Això va passar fa molt de temps i molt lluny d'aquí, però no fa pas tant i més aprop ens hem trobat amb històries similars. Jo em pregunto, per exemple, com pot ser que un país, com Grècia, de la zona euro (que suposadament està tan regulada) ha pogut acabar tan malament. Alguns dieun que és perquè l'estat ha malversat els diners tot endeutant-se, d'altres diuen que és culpa de la gent que són uns vagos. Jo no negaré part de raó en aquestes afirmacions, segur que tenen la seva part de veritat.  Però també em pregunto com es que la resta d'europa va poder tolerar una situació així, com és que tanta gent va comprar 'seguros contra la deuda grega' i si no seran aquests mateixos els qui els hi ha anat molt bé que el país s'enfonsés.

En un món com el nostre on el 1% més ric de la població te un 25% de la riquesa em fa molt la impresió que són aquests els qui dicten les normes, no pas la resta dels mortals, per més vagos que siguin. Són ells qui juguen al monopoli amb els diners de tots i els qui fan i desfan a fi d'enriquir-se. 

Estic molt d'acord en sanejar la economía, en reduir la despesa pública inecessaria, fins i tot en allargar una mica l'edat de jubilació, però per sobre de tot caldria evitar que uns egoistes sense escrupols que només cerquen l'enriquiment personal tinguin el poder que tenen i en tot cas se'ls hauria de fer pagar per les bestieses que fan.

Fonts de informació no referenciades:

Planet Money (espai d'informació financera de la radio pública americana)

The Economist (revista econòmica molt prestigiosa)

Periodicodiagonal (revista d'esquerres que he descobert avui mateix)