Els pollastres i els tornados

Els tornados són una de les expressions més violentes de la natura. Són espirals d'aire que van de la terra als núvols. Els vents generats acostumen a ser d'entre 60 i 100 Km/h, però s'han documentat casos de tornados amb vents de quasi 500 Km/h!!
Els tornados apareixen a tot el móns, però el centre d'estats units s'enporta la palma. Segur que tots coneixeu exemples de tornados del Mid West, des d'el mac d'Oz fins a pelicules més catastròfiques han escenificat la violència d'aquest fenòment. Però resulta que hi ha una peculiaritat dels tornados que te als científics molt intrigats: els pollastres desplumats!
Al llarg de la història s'han descrit molts casos on després d'un tornado s'han trobat pollastres vius però sense cap ploma. La raó d'aquest fenòmen no se sap. al principi es pensava que un vent prou fort podria arrencar les plomes del pollastre tot deixant el cos intacte. Per tal de demostrar aquesta teoria el Dr. Elias Loomis va fer un experiment el 1842. Va agafar un pollastre i el va disparar amb un canó a una velocitat superior als 600 Km/h, el resultat va demostrar que totes les plomes del pollastre havien quedat disperses, però també el cos del pollastre es va dispersar fins al punt que només van aconseguir recuperar-ne un petit fragment. Així doncs aquest experiment no era gaire conclusiu. Altres probes han demostrat que un vent suficientment fort com per arrancar les plomes també mataria al bitxo.
Una segona teoria suggeria que una zona de molt baixes pressions al mig del tornado podria provocar que les plomes de l'au explotessin deixant un afeitat perfexte. Per tal de demostrar-ho van posar pollastres dintre cameres de buit. Aquest cop l'únic que van aconseguir va ser matar al pobre animal, sense treure-li ni una ploma.
Finalment el 1965 el Dr. Vonnegut va formular la teoria de que sota una situació d'estres un pollastre podria perdre les plomes i que per tant davant la por que li generaria un tornado el pollastre es quedaria pelat de por. Aquesta teoria ha estat ampliament acceptada durant molt temps, per tothom menys pels criadors de pollastres. Aquests argumenten que si fos aixi de facil pelar una au ja faria temps que a les granges avicoles haurien implementat un tunel del terror destinat a pollastres.
Així doncs el misteri continua.

Dues muntanyes dos móns

Aquest estiu he fet moltes excursions. Totes elles boniques i memorables, però com que no vull fer-me pesat amb les meves muntanyes he decidit mencionar-ne només dues que, potser, han estat les més emblemàtiques. Una va ser als Estats Units, a les Cascades, i l'altra als Pirineus d'Osca. dos móns molt diferents.

Glacier Peak (3213m):

Aquest és el volcà més remot de les Cascades i més des de que una riuada es va endur el pont que conectava amb la ruta més senzilla. Ara, per arrivar a aquest pic cal fer una aproximació de 25 Km i prop de 3000 m de desnivell acomulat de pujada, per després enfrontar-se amb una glacera. Per tant cal carregar tot el material d'alpinisme: cordino, arnés, crampons, piolet.... a podeu pensar que amb aquesta motxilla, el desnivell i la distància a recorrer aquesta és una excursió per fer tranquilament amb 3 dies. I així és com ho vam fer el Jairo, l'Aaron i jo. Vam caminar 2 hores el prmer dia, 18 hores el segon i 4 hores el 3er!
Si nois una matxacada del copón, però així són les munanyes prop de Seattle, molt remotes i amb llargues aproximacions. La recompensa s'ho val, però. Uns paisatges preciosos i una solitud total, atravessant boscos ancestrals, prats alpins glaceres desaparegudes, roques i finalment la neu i el gel de l'alta muntanya.
Aquí teniu el perfil de la excursió:

I aquí algunes fotos pel disfrute del personal




Cresta dels Picos de la Pez al Bachimala y punta del Sabre (3136m):

Classica cresta del pirineu on vam encadenar 9 tres mils amb un dia. Jornada castellera al pur estil Capdevila: a tota cresta!
Aquest ha estat el meu retrobament amb el pirineu que solia fer avans de marxar a Seattle i amb la millor companyia imaginable: el Xesco i el Fra. Aquesta cresta està situada darrera el Posets, i conté tots els elements característics del pirineu: roca agreste, rutes ben marcades amb fites, aproximacions curtes i dretes i refugis! si hi ah refugis! amb pistes que et porten fins prop dels 2000m !!! Que fàcil és fer un 3000 quan només s'han de pujar 1300 m de desnivell en lloc de 2000 o 3000m!!!! Això fa dels pirineus una serralada ideal per l'alpinisme. Fer alta muntanya no implica agafar-te dies extres de vacances per fer caps de setmana de 3 o 4 dies. Amb 2 dies en tens prou per viure aventures espectaculars. I aquesta en va ser una! Feia temps que no m'ho passava tant bé a la muntanya saltant de roca en roca amb timba a cada cantó i un ambient alpí exepcional. Fer crestes al pirineu és de les coses més divertides que he fet mai i és una experiència que no canvio per cap altra muntanya remota.

d'aquesta excursió no en tinc el perfil, però si unes quantes fotos. Apa a disfrutar-les!!

Vals amb Bashir

Amb aquest primer post de vacances us vull recomanar una pel.lícula: Vals amb Bashir.

Aquesta és una pel.lícula d'animació que escenifica les vències d'uns soldats israelites durant la guerra del Líban. Comença quan el director del film es troba amb un amic seu de fa temps que li explica un somni recurrent que te a causa d'un trauma de la guerra del Líban on van participar els dos 20 anys endarrera. Aleshores el director s'adona que ell mateix no te cap record de la guerra i es sorpren d'aquest oblit. Per tal de recuperar aquests records comença a fer entrevistes a ex-companys seus per saber perquè s'ha oblidat de tot.

Al llarg de la película se senten en una veu en off les veus de la gent entrevistada on expliquen el que van viure durant la guerra i les imatges d'animació corresponen al que van explicant. Totes les experiencies que s'expliquen són la de joves de 18 que van anar a la guerra com si fos un joc. Comença amb els fets més 'emocionants' i divertits, però mica en mica les vivències es fan més crues. Al final de tot descobreixes perquè el director va fer una amnèsia i va oblidar tot el que havia passat.

El trist del cas és que tot el que explica la pel.lícula són fets reals. Aquest és un bon exemple de revisió històrica i de com també des de dintre mateix d'Israel existèixen veus que clamen contra les atrocitats de la guerra.

La Grip

En aquest post m'endinso en un terreny pantanós i polèmic, per tant vaig a fer un 'disclaimer' avans de començar: Per escriure aquest post he parlat amb científics del meu entorn que es dediquen a estudiar el virus de la grip, per tant la informació que exposaré ve de fonts fidedignes. Les meves opinions, però són propies i poden ser equivocades, no sóc ni metge ni inmunòleg. Un cop dit això comencem amb la història:

***

El virus de la grip o Influenza és un RNA virus. Els seus components són 11 proteïnes i la molècula de RNA que conté el codi per produir aquestes proteïnes. Com tot virus, per tal de replicar-se cal que infecti una cel.lula, ja que ell mateix no te la maquinaria necessaria per fer-ho.

Les epidemies del virus de la grip segueixen un patró cíclic en el temps i l'espai. Cada any hi ha una 'passa' deguda a una nova variant del virus que ha mutat respecte a la de l'any anterior. El cícle comença a la tardor del sud-est asíatic (la primavera a l'hemisferi nord), on la gran densitat de població i el contacte íntim entre animals i humans fa que sigui un gran caldo de cultiu. Des d'allà virus s'extén per tot el món arribant a l'hemisferi nord a la tardor amb un pic a finals de l'hivern, quan la gent està més tancada i és més fàcil el contagi. Cada any la grip infecta entre el 5 i el 20% de la població i mata centenars de milers de persones, en general gent gran o gent que pateix altres problemes de salud.

El gran problema que presenta la grip és que generar vacunes és molt complicat. Com que cada any hi ha una variant diferent, que a més ha sorgit de l'adaptació de la variant anterior, doncs cal renovar la vacuna cada any, el problema és que no se sap quina serà la nova variant que arribarà i per tant encertar la vacuna és, en part, una qüestió de sort.

***

Fa uns mesos que a les notícies ens bombardegen amb informació sobre una nova 'variant' d'aquest virus que suposadament serà la gran padèmia assessina de la humanitat: el H1N1 !!!

Ara us explicaré una mica que vol dir això del H1N1:

Com ja he comentat aquest virus te 11 proteines, d'elles n'hi ha dues la Ha i Na que formen part de la capside del virus i que actuen identificant cadenes de sucres que hi ha a la membrana de les cèl.lules permetent que el virus s'hi enganxi i les infecti. En particular la proteina Ha està implicada en com el virus s'enganxa la membrana cel.lular i la proteïna Na en com s'hi desenganxa per poder anar a infectar noves cèl.lules.


Els numeros 1, 2 , 3 representen diferents variants d'aquestes proteïnes. En principi les variants estan associades amb quin animal pot infectar el virus, per exemple les variants H1, H2 i H3 afecten els humans i la variant H5 afecta ocells. Això passa perquè cada variant reconeix un tipus concret de sucre de la membrana cel.lular i en el cas de la H5 el sucre que reconeix només està present en humans al fons de tot del pulmó, més inaccecible pel virus, en canvi els ocells tenen aquest sucre més accecible, fent-se objectius del virus.

Aquí cal fer un apunt important. Les variants H1, H2... no tenen perquè correspondre a les mutacions que pateix el virus cada any. Diguem que les mutacions anuals acostumen a ser molt més petites que no pas les que diferencien H1 de H2 o N3 de N5.

Així doncs el virus te dues fonts de variabilitat, d'alguna manera. La primera seria la deguda a les petites mutacions que s'acumulen i que es van seleccionant dintre una mateixa linea per exemple:

H1N2 => H1N2* =>H1*N2* => H1**N2**

Aquestes apareixen espontaneament en la població de virus i es seleccionen en funció de quan millor són capaces de reproduïr-se (infectar).

L'altra font de variabilitat ve donada quan dos virus diferents infecten la mateixa cèl.lula i es barregen, per exemple:

H1N3 + H2 N1 => H1N1, H1N3, H2N1 i H2N3

En aquest cas el resultat és un virus nou que te propietats barrejades dels seus 'pares'.

Centrant-nos en aquest segon cas, s'ha vist que aquestes variants tenen associades diferents virulencies (capacitat d'infecció) i pathogeneitats (quan de 'xungos' són). Tot i que no està clar si la causa és degut a la variant de la proteïna o a alguna altra cosa que hi va associada. En tot cas se sap que:

H1 = > És molt virulenta (infecta molt)
N5 => És molt pathogènica (mata molt)

En principi aquestes dues variants no s'haurien de trobar, ja que H1 és humana i N5 és d'ocell, però passa que aquestes variants poden afectar, les dues, als porcs i per tant en ells es podrien trobar i després saltar als humans. Aquest és el cas de la famosa grip aviar. Cal afegir, però, que un cop aquest nou virus s'ha format i és capaç de transmetre's de l'animal a l'humà, encara cal que pateixi més mutacions que li permeti passar de humà a humà.

Això és el que es creu que va passar durant la pandèmia de la grip espanyola al 1917-18, es creu que va sorgir de china d'una d'aquestes barreges animal/huma i que després va evolucionar en els Estats Units cap a una forma virulenta i pathogènica. Aquesta pandemia va matar el 2% de la població mundial uns 100 millons de persones. Una particularitat que tenia aquest virus és que va matar a gent jove i 'sana' enlloc de vells i malalts, en principi a causa d'una sobrereacció del sisteme inmune dels hostes.

En el nostre cas, el que ha passat és que una variant de porc s'ha barrejat amb una variant humana donant com a resultat el H1N1 un nou virus matxambrat, que ha adquirit la capacitat de transmetre's entre humans.

***

Fins aquí una lalrga introducció del que és la grip i com funciona. Ara anem a la part més controvertida del post.

1) Les pandèmies: A les notícies ens recorden com la grip espanyola es va carregar a tanta gent 'sana'. Hem de tenir en compte, però que aquesta pandèmia va fer estralls en mig de la primera guerra mundial, quan la major part de gent jove i 'sana' estava a les trinxeres, amuntegats, passat fred i gana. Condicions ideals per tenir un caldo de cultiu. No he mirat quines eren condicions de vida de la gent que va patir altres pandèmies de grip, però estic segur que a Rússia el 1890 i a Hong Kong el 1970 no s'hi vivia de meravella.

2) La virulencia: És la variant H1N1 que tenim ara voltant més contagiosa que la grip normal de cada any? La resposta és NO.

3) La Pathogenicitat: És aquesta grip més mortal que la grip normal de cada any? La resposta és NO.

4) Aleshores quin és el perill? El perill és que aquesta grip, com qualsevol altra, podria mutar a una forma terrible i assessina, que podria matar a tots els joves del món. Sempre i quans, és clar estiguessim en mig d'una guerra mundial, passant fred i gana i tothom estigués en una trinxera.

5) I les vacunes? Com ja he dit, generar vacunes és molt costós i llarg, a més inclou un factor atzarós, que és determinar quina serà la variant predominant la temporada que ve. Ara mateix s'estan generant cantitats brutals de vacunes per la variant actual del H1N1, que no és ni més virulenta ni més mortifera que la grip normal. En cas que aquest virus muti i es transformi en el monstre que ens anuncien les vacunes que tenim no serviran de rès.

6) Aleshores perquè tan de rebombori? Per espantar-nos? Per afegir encara més 'merda' al cubell? Per tenir-nos controlats per la por?

Francament, quan veig les noticies del diari dient 'a espanya hi ha 50.000 infectats del virus H1N1 i se n'han mort 50!!!!' també podrien dir: cada any 10 millons d'espanyols contrauen un encostipat i 10000 se'n moren a causa de complicacions posteriors!!!

Les malaties formen part de la nostra vida i aquesta grip no és rès fora de el normal. Em sembla una presa de pél que s'alarmi tant al personal i que facin servir l'excusa per gastar-se un dineral en vacunes que probablement no serviran per rès. Però és clar, això no ho diran mai els diaris.

Si realment voleu protegir-vos de la grip (i de qualsevol altra malaltia) mengeu bé, dormiu prou, estigueu feliços i relaxats i no feu cas als mentiders que fan notícies d'on no n'hi ha.

Chicago

Dintre del subconjunt de posts al bloc que podriem anomenar 'viatges' vaig incloent de tant en tant els descobriments que faig tot passejant pel món en general i per Estats Units en particular. Ara toca el torn a Chicago. El cap de setmana passat hi vam anar amb l'Anna. Per a ella era la primera etapa de la tornada cap a casa (per passar l'estiu) i per a mi una escapada de la cotidianitat i una bonica manera de dir adeu a l'Anna per uns quants dies.

Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.

De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.

Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa li dona dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són iguals amb el dret inalienable a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiments del poble; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la a abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la manera que segons els seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, es clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts; i, malauradament, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigits invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a una submissió e absoluta, és el seu dret, és el seu deure trencar amb aquest govern i establir nous resguards per a la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment de la nostra Nació; tal és ara la necessitat que la obliga a assumir el seu propi sistema de govern. La història de la relació de Catalunya amb Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre la nostra Nació.

En cada etapa d’aquesta opressió, hem demanat justícia en els termes més humils i també de resistència: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un govern el caràcter del qual queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen una imposició, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

No hem deixat mai de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies històriques de la nostra raó de ser com a Nació i el fet de ser con som. Hem apel·lat al seu suposat sentit de la justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc, a repudiar la usurpació de la nostra identitat, que no fa sinó interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i la consanguinitat.

Hem de convenir, doncs, en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics si ens neguen i amics si ens reconeixen.

Per tant, els representants dels Països Catalans, convocats en congrés general, en nom de l’autoritat que ens dona el poble, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes terres unides són, i han de ser per dret, un estat lliure i independent; que quedem lliures de tota lleialtat a la corona espanyola i al govern espanyol, i que tota vinculació política entre nosaltres i l’estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com a Nació lliure i independent, tenim ple dret a ser reconeguts pels estats i les nacions del món, lluitar per aquest reconeixement, concertar aliances i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents.

Paisos Catalans, 4 de juliol de 2009

(Versió de la carta de declaració d'independència dels Estats Units aprobada el 4 de Juliol de 1776 adaptada per Ignasi Roda el 4 de Juliol de 2009 )

Camí de ronda pel Pacífic

Continuant amb la tònica excursionista que portem l'Anna i jo, aquest cap de setmana passat hem anat 3 dies a la península olímpica a fer el camí de ronda (coast trail) resseguint la costa del Pacífic.

El primer dia vam sortir de Seattle al migdia, vam agafar el ferri que ens deixà a la peninsula olímpica i vam conduïr cap a l'oest fins a La Push. Allà vam començar a caminar cap a la 3rd beach per un camí en mig del rain forest (o selva templada). Després vam resseguir la costa fins a Scott Creek, on vam acampar. El segon dia vam continuar per la costa, amb algun tram pel mig del bosc fins a Mosquito Creek, tot passant per platjes precioses. Finalment el 3er dia vam acabar el recorregut fent més platja, bosc i remuntat el riu Hoh fins a Oil city.

Aquesta costa és molt escarpada i vam haver de vorejar algun penyasegat per rutes forçades per les marres, on vam tenir que treure'ns els pantalons i portar la motxilla per sobre el cap,Altres trams només es podien fer edinsant-se al bosc, moltes vegades salvant el desnivell des de la platja amb cordes o escales penjades. Fins hi tot vam fer una mica de salvatges de la selva obrint camí en mig d'un sota bosc espessíssim !

Tot el tram que vam fer era per parc natural, per tant territori verge intocat pel humans occidentals. Les platjes estaven totes enmarcades per troncs arrastrats per corrents i marees, ja que en aquestes terres els boscos arriben fins a peu de mar. A diferència del mediterrani aquí les marees marquen el recorregut i vam tenir que senyir els nostres horaris per poder atravessar les platjes en marea baixa, tota una aventura.

I per acabar-ho d'arrodonir, de tornada vam parar a unes fons termals naturals en mig del bosc per fer un bon descans i recuperació. Tot plegat un fantàsctic cap de setmana i una bona alternativa a les barraques de Sant Cugat.