Si teniu una hora morta i una bona conexió a internet mireu aquesta pel.licula. Els 10 primers minuts són una mica aburrits. Després la cosa es posa interessant. No se fins a quin punt el que diuen és cert. A mi em fa la impresió que hi ha un fort biaix, però penseu que la pel.licula va destinada, sobretot, als cristians ultra ortodoxos que pul.lulen per aquest país,
dijous, 25 d’octubre del 2007
Cold Spring Harbor
Fa molts dies que no escric i potser penasveu que m'havia passat quelcom. Segur que ja us estgaveu fregant les mans imaginat com quedar-vos amb la meva herència!
Aquests dies estic a Cold Spring Harbor, a uns 50 Km de New York, fent un curs de programació per biòlegs.
Per tots aquells que esteu esperant la segona part de la serie "la biologia de sistemes
provoca mal de cap", no us preocupeu que ben aviat la veureu al bloc. Ja la tinc escrita i només espero tenir una mica de temps per repassar-la abans de penjar-la. Després vindrà la serie: "sóc un freak: escric Perl".
apa sort!
Aquests dies estic a Cold Spring Harbor, a uns 50 Km de New York, fent un curs de programació per biòlegs.
Per tots aquells que esteu esperant la segona part de la serie "la biologia de sistemes
provoca mal de cap", no us preocupeu que ben aviat la veureu al bloc. Ja la tinc escrita i només espero tenir una mica de temps per repassar-la abans de penjar-la. Després vindrà la serie: "sóc un freak: escric Perl".
apa sort!
dilluns, 8 d’octubre del 2007
Que és la biologia de sistemes
Crec que ja ha arribat el moment. Fa un temps que ens coneixem, heu llegit les històries del que faig amb el meu temps lliure aquí a Seattle. Ara us tocarà aguantar una disertació científica com cal: ben aburrida i carregada de termes esotèrics. Perquè, sinó, que dimonis hi faig jo a Seattle?
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
dijous, 4 d’octubre del 2007
La dieta màgica
Ara fa cinc mesos em vaig fer mal al dit escalant. Estava anant asiduament al rocodrom i ja em sortien els 5.11+, però de tant penjar-me vaig recaure en una lesió que em vaig fer el desembre passat al Pic del Martell.
El problema va venir quan després al laboratori em va tocar fer un seguit d'experiments que requerien de moltes pipetejades. Sumant els dos elements em va començar a fer molt mal el dit.
Al principi vaig pensar que ja em passaria amb uns dies de repòs, però al laboratori és dificil reposar. Després cada cop em feia mal fent coses més petites: clicar al ratolí o al teclat, agafar el manec de la bici.... Vaig decidir anar al metge....No se si us he explciat mai com funciona la medicina aquí, però el fet és que és un desastre. Els metges no t'acaben de diagnosticar mai del tot no fos cas que s'equivoquessin i després els denunciessis. Total que volien més proves i més històries. I jo exasperant-me perquè clarament era una tendinitis al dit! Finalement em van enviar al fisio que em va recomanar que em poses gel i que ja em passaria.
Evidentment no em va passar.
I amb això que anaven passant els mesos i jo no em recuperava.
Un dia se'm va acudir enviar-li un mail al Nestor, que es dedica a una cosa molt rara que no se ben bé ni com es diu. Ell em va respondre dient que havia de seguir una dieta. A continuació us la explico:
No es poden menjar ni hidrats de carbó ni làctics. Que es veu que són proinflamatoris.
El problema va venir quan després al laboratori em va tocar fer un seguit d'experiments que requerien de moltes pipetejades. Sumant els dos elements em va començar a fer molt mal el dit.
Al principi vaig pensar que ja em passaria amb uns dies de repòs, però al laboratori és dificil reposar. Després cada cop em feia mal fent coses més petites: clicar al ratolí o al teclat, agafar el manec de la bici.... Vaig decidir anar al metge....No se si us he explciat mai com funciona la medicina aquí, però el fet és que és un desastre. Els metges no t'acaben de diagnosticar mai del tot no fos cas que s'equivoquessin i després els denunciessis. Total que volien més proves i més històries. I jo exasperant-me perquè clarament era una tendinitis al dit! Finalement em van enviar al fisio que em va recomanar que em poses gel i que ja em passaria.
Evidentment no em va passar.
I amb això que anaven passant els mesos i jo no em recuperava.
Un dia se'm va acudir enviar-li un mail al Nestor, que es dedica a una cosa molt rara que no se ben bé ni com es diu. Ell em va respondre dient que havia de seguir una dieta. A continuació us la explico:
No es poden menjar ni hidrats de carbó ni làctics. Que es veu que són proinflamatoris.
Durant 7 dies cal seguir la següent dieta:
- menjar 2 cops al día; si s'esmorza serà fruita
- 1 cop al dia, com a mínim, proteïna en forma de peix blau o carn ecològica.
Els 3 primers dies es menjarà per dia:
600 gr. d'espinacs
600 gr. de pastanaga
300 gr. de bolets
150 gr. de raïm negre
Peix blau com ara barats, sardines, tonyina o boquerons, …
Carn ecològica
Farigola, romaní, alfabrega, menta macerats en oli d'oliva.
Del 4º al 7º dia afegirem, a més a més:
- 800 gr de ceba
2 dents d'all
A part d'això em va recomanar pendre cada dia oli omega3, vitamina C i una cinquena part d'una aspirina (i no més que això).
Com que a mi ja m'agraden les verdures i el peix ben feliç vaig començar la dieta..
Podeu creure que al 3er dia ja no em feia mal el dit!!!!!
No diré que la cosa ha estat un miracle. De fet els dies que estic molta estona escrivint a l'ordinador (com avui) o que he de fer servir molt la pipeta encara se'm recent una mica, el dit. Però el dolor desapareix al cap de poca estona. Ara fa una setmana que vaig acabar la dieta, eprò encara en segueixo algunes directrius: no menjo pa i prenc molts pocs làctics. No m'estic de rès. Si em ve de gust formatge en prenc, però n'abuso. Amb això sento que el meu cos es recupera millor de la lesió i malgrat encara en queden reminicències no és rès comparat amb el mailq ue em feia els últims 5 mesos.
I lo millor de tot: el dimarts vaig anar a escalar i ara sóc feliç i tinc moltes agulletes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)