Mount Rainier. Aquest era un dels meus objectius quan vaig venir aquí a Seattle.
Aquest volcà amb els seus 4392 m, és la presència més imponent del paissatge d'aquesta ciutat.
La seva alçada és semblant a les muntanyes dels Alps, però aquí s'acaben les similituds. La latidud, el fet que estigui isolat i que estigui als EEUU fa que la seva ascensió sigui d'un caire molt diferent a les muntanyes que estem acostumats.
La nostra ruta va discorrer per la cara nord, via el camp Shruman. Vam sortir divendres a la tarda de Seattle i després de 2h i mitja vam arrivar al White Riber (aprox. 1400m) i vam començar a caminar, ja de nit, enfilant per un camí desfet per les pluges de l'última tardor. Vam fer 500m de desnivell fins a Galcier Basin (1900m) on vam trobar-nos amb el Joel i la Núria. Per cert! Que nosaltres erem l'Anna i jo (juntament amb el Joel el climbing team) i el germà i cosí de l'Anna que juntament amb la Núria feien de support staff i es quedaven al camp base).
Dissabte al matí ens vam llevar amb la calma i vam enfilar cap amunt per una cresta que limitava l'Inter Galcier i el Emmonds Glacier. Perquè heu de saber que a a partir dels 2000m ja hi havia glaceres. I quines glaceres! Mireu les fotos i ja em direu.
Les notres motxilles pesaven 50 Lb (22.6Kg). Portavem cordes, ferralla per fer rescat en glacera, tenda, sacs, roba i menjar. Un bon farcell per fer els 1000m de desnivell fins al camp Shruman.
Com que els nostres membres del support staff no tenien material ni experiència per anar en glacera vam fer tot el trajecte seguint la cresta que haviem agafat just sortir del camp. Per aquest camí vam fer uns 100m de desnivell extra però era una ruta més segura per estalviar-se el risc de caure en una de les esquerdes (mireu les fotos i ja em direu!).
Tot plegat vam tardar 5 hores fins al camp Shruman, amb una bona "pájara" del germà de l'Anna inclosa. Allà vam plantar la tenda en un petit terraplè rodejat de gel i ens vam preparar per anar a dormir.
A la 1 i mitja del matí els escaladors ens vam aixecar. No haviem dormit gaire. Uns vents fortissims que semblaven voler arrencar la tenda ens havien mantigut desperts. Malgrat tot ens vam equipar, vam apuntalar bé la tenda i cap a tres quarts de tres enfialvem cap amunt.
Moltes altres cordades havien sortit abans que nosaltres i es podien seguir com puntets amunt de la glacera. Tot i així nosaltres erem més ràpids i els hi anavem guanyant terreny. En un moment determinat una cordada sobre nostre va semblar que desfeia el camí i vam pensar qu s'havien equivocat de ruta (la traça no era sempre clara) i vam decidir provar sort per una variant. Vam perdre 20 min buscant una alternativa per pujar, però finalment vam decidir anar cap on estava l'altra cordada que feia estona que estava aturada.
Vam trobar-nos un grup de russos despistats que no sabien per on tirar. Nosaltres vam decidir seguir la ruta que havien provat ells i veure que passava (era la més evident) va resultar que era la correcta i que l'altra cordada s'havia despistat. Ràpidament vam deixar endarrera aquesta cordada i al cap de poc vam veure que totes les cordades que teniem al principi per sobre nostre ara estaven a sota i cap un costat. Totes s'havien perdut!! Nosaltres estavem confiats d'anar pel bon camí. La traça era bona i la ruta força lògica. Suposo que la primera cordada es deuria perdre i les altres l'anaven seguint. Total que cap a les 4 del matí ja erem els primers i amb molta avantatge respecte els altres. Això va fer que disfrutessim la muntanya plenament. En la solitud, sense la pesència d'altra gent.
Cap a les 5 la llum va començar a augmentar i quan el sol va despuntar vam fer una parada per esmorzar? dinar? Això va ser un error. Feia molt fred i l'estar aturats ens vam començar a congelar. L'Anna va congelar-se les mans i els peus i va tadrar ben bé 15 minus a recuperar la sensibiliatat. Per que us feu una idea del fred que feia penseu que jo anava amb la samarreta tèrmica, el forro polar, el goretex i el plumó i que caminant amunt no tenia gens de calor!
Total que aquesta estona va ser durilla, però un cop vam engegar de nou ens vam anar escalfant. En tota aquesta estona el vent no va parar mai de bufar, al contrari era cada cop més fort. Al Joel li va entrar un trosset de gel a un ull i li va fer ferida i no el podia obrir, l'Anna tenia fred malgrat el plumó i cada passa li era difícil. Jo, sortosament, em trobava molt bé. La roba que portava era suficient per mantenir-me isotèrmic.
Amb aquest panorama vam continuar pujant. A partir de la cota 4000m l'ascensió es va fer més dura, ja no només per l'esforç físic, sinó perquè el cim no semblava arribar mai.
Com ja he dit el Rainier és un volcà, i per tant el cim és arrodonit. Això el fà una mena de Taga gegantí: un seguit de falsos cims un darrera l'altre i això mina molt la moral.
L'Anna cada cop tenia més fred i els notres ànims dient que el pròxim resalt era el cim es trasnformaven en petites frustracions. Finalment vam veure el cim real, però el vent va prendre de cop una furia increïble, amb ràfegues de 80Km/h. Els últims metres els vam fer mig tombats pel vent i pràcticament sense veure-hi. Si mireu les fotos del cim prodreu imaginar-vos les condicions.
El dia anterior la gent s'havia estat hores al cim mirant les vistes, nosaltres vam aguantar-hi apenes uns minuts. Tan bon punt vam fer les fotos vam començar a baixar i ràpidament vam recuperar la calor i l'alegra. Haviem coronat el mont Rainier! I en només 6hores!
El Joel i jo teiem ja certa experiència en alçada, però per l'Anna aquest era el primer cop per sobre de 4000m. I per sobre de 3500m! i per sobre del 3143m de la Pica!! O sigui la xavala es va marcar un cim a lo grande!
La baixada ens la vam prendre amb calma. El dia era ja més calurós i ens vam permetre el luxe de mirar les vistes i disfrutar de la muntanya. A mesura que anavem baixant ens creuavem amb les altres cordades, els hi haviem tret un bon tros a totes! Un cop a la part baixa de la glacera, però, va ser el nostre torn de perdren's. El vent i la calor havien fet desaparèixer la traça i ens va cladre 1 hora per recuperar el camí entre les esquerdes.
Finalment a les 14:00 arribavem a la tenda, després de 11h de camí.
Els Staff ens esperaven amb aigua i una sopeta que ens va fer reviure. Després ens vam prendre 2h de descans i vam plegar tendes per anar baixant de nou al Glacier Basin Camp. La baixada la vam fer en 2h i els motxillots de 20Kg. El resum del dia són 13h, 1500m de desnivell de pujada i 2500m de baixada. No està malament als pirineus i per sobre dels 4000m és un bon ritme!.
Com a dada d'interès heu de saber que quan vam marxar a les 5 de la tarda del camp Shruman només havia arribat un altre noi que havia fet l'ascensió en solitari. Tots els altres encara continuaven a la muntanya.
Tant l'Anna com jo estem molt orgullosos i satisfets de l'excursió i de com la vam realitzar. Sembla que la preparació que hem seguit aquest estiu a base d'excursions ens ha donat bons fruits. Ara queda veure quin és el pròxim objectiu. Segur, però, que l'any que ve repeteixo el Rainier.
Algú s'hi apunta?
Aquest volcà amb els seus 4392 m, és la presència més imponent del paissatge d'aquesta ciutat.
La seva alçada és semblant a les muntanyes dels Alps, però aquí s'acaben les similituds. La latidud, el fet que estigui isolat i que estigui als EEUU fa que la seva ascensió sigui d'un caire molt diferent a les muntanyes que estem acostumats.
La nostra ruta va discorrer per la cara nord, via el camp Shruman. Vam sortir divendres a la tarda de Seattle i després de 2h i mitja vam arrivar al White Riber (aprox. 1400m) i vam començar a caminar, ja de nit, enfilant per un camí desfet per les pluges de l'última tardor. Vam fer 500m de desnivell fins a Galcier Basin (1900m) on vam trobar-nos amb el Joel i la Núria. Per cert! Que nosaltres erem l'Anna i jo (juntament amb el Joel el climbing team) i el germà i cosí de l'Anna que juntament amb la Núria feien de support staff i es quedaven al camp base).
Dissabte al matí ens vam llevar amb la calma i vam enfilar cap amunt per una cresta que limitava l'Inter Galcier i el Emmonds Glacier. Perquè heu de saber que a a partir dels 2000m ja hi havia glaceres. I quines glaceres! Mireu les fotos i ja em direu.
Les notres motxilles pesaven 50 Lb (22.6Kg). Portavem cordes, ferralla per fer rescat en glacera, tenda, sacs, roba i menjar. Un bon farcell per fer els 1000m de desnivell fins al camp Shruman.
Com que els nostres membres del support staff no tenien material ni experiència per anar en glacera vam fer tot el trajecte seguint la cresta que haviem agafat just sortir del camp. Per aquest camí vam fer uns 100m de desnivell extra però era una ruta més segura per estalviar-se el risc de caure en una de les esquerdes (mireu les fotos i ja em direu!).
Tot plegat vam tardar 5 hores fins al camp Shruman, amb una bona "pájara" del germà de l'Anna inclosa. Allà vam plantar la tenda en un petit terraplè rodejat de gel i ens vam preparar per anar a dormir.
A la 1 i mitja del matí els escaladors ens vam aixecar. No haviem dormit gaire. Uns vents fortissims que semblaven voler arrencar la tenda ens havien mantigut desperts. Malgrat tot ens vam equipar, vam apuntalar bé la tenda i cap a tres quarts de tres enfialvem cap amunt.
Moltes altres cordades havien sortit abans que nosaltres i es podien seguir com puntets amunt de la glacera. Tot i així nosaltres erem més ràpids i els hi anavem guanyant terreny. En un moment determinat una cordada sobre nostre va semblar que desfeia el camí i vam pensar qu s'havien equivocat de ruta (la traça no era sempre clara) i vam decidir provar sort per una variant. Vam perdre 20 min buscant una alternativa per pujar, però finalment vam decidir anar cap on estava l'altra cordada que feia estona que estava aturada.
Vam trobar-nos un grup de russos despistats que no sabien per on tirar. Nosaltres vam decidir seguir la ruta que havien provat ells i veure que passava (era la més evident) va resultar que era la correcta i que l'altra cordada s'havia despistat. Ràpidament vam deixar endarrera aquesta cordada i al cap de poc vam veure que totes les cordades que teniem al principi per sobre nostre ara estaven a sota i cap un costat. Totes s'havien perdut!! Nosaltres estavem confiats d'anar pel bon camí. La traça era bona i la ruta força lògica. Suposo que la primera cordada es deuria perdre i les altres l'anaven seguint. Total que cap a les 4 del matí ja erem els primers i amb molta avantatge respecte els altres. Això va fer que disfrutessim la muntanya plenament. En la solitud, sense la pesència d'altra gent.
Cap a les 5 la llum va començar a augmentar i quan el sol va despuntar vam fer una parada per esmorzar? dinar? Això va ser un error. Feia molt fred i l'estar aturats ens vam començar a congelar. L'Anna va congelar-se les mans i els peus i va tadrar ben bé 15 minus a recuperar la sensibiliatat. Per que us feu una idea del fred que feia penseu que jo anava amb la samarreta tèrmica, el forro polar, el goretex i el plumó i que caminant amunt no tenia gens de calor!
Total que aquesta estona va ser durilla, però un cop vam engegar de nou ens vam anar escalfant. En tota aquesta estona el vent no va parar mai de bufar, al contrari era cada cop més fort. Al Joel li va entrar un trosset de gel a un ull i li va fer ferida i no el podia obrir, l'Anna tenia fred malgrat el plumó i cada passa li era difícil. Jo, sortosament, em trobava molt bé. La roba que portava era suficient per mantenir-me isotèrmic.
Amb aquest panorama vam continuar pujant. A partir de la cota 4000m l'ascensió es va fer més dura, ja no només per l'esforç físic, sinó perquè el cim no semblava arribar mai.
Com ja he dit el Rainier és un volcà, i per tant el cim és arrodonit. Això el fà una mena de Taga gegantí: un seguit de falsos cims un darrera l'altre i això mina molt la moral.
L'Anna cada cop tenia més fred i els notres ànims dient que el pròxim resalt era el cim es trasnformaven en petites frustracions. Finalment vam veure el cim real, però el vent va prendre de cop una furia increïble, amb ràfegues de 80Km/h. Els últims metres els vam fer mig tombats pel vent i pràcticament sense veure-hi. Si mireu les fotos del cim prodreu imaginar-vos les condicions.
El dia anterior la gent s'havia estat hores al cim mirant les vistes, nosaltres vam aguantar-hi apenes uns minuts. Tan bon punt vam fer les fotos vam començar a baixar i ràpidament vam recuperar la calor i l'alegra. Haviem coronat el mont Rainier! I en només 6hores!
El Joel i jo teiem ja certa experiència en alçada, però per l'Anna aquest era el primer cop per sobre de 4000m. I per sobre de 3500m! i per sobre del 3143m de la Pica!! O sigui la xavala es va marcar un cim a lo grande!
La baixada ens la vam prendre amb calma. El dia era ja més calurós i ens vam permetre el luxe de mirar les vistes i disfrutar de la muntanya. A mesura que anavem baixant ens creuavem amb les altres cordades, els hi haviem tret un bon tros a totes! Un cop a la part baixa de la glacera, però, va ser el nostre torn de perdren's. El vent i la calor havien fet desaparèixer la traça i ens va cladre 1 hora per recuperar el camí entre les esquerdes.
Finalment a les 14:00 arribavem a la tenda, després de 11h de camí.
Els Staff ens esperaven amb aigua i una sopeta que ens va fer reviure. Després ens vam prendre 2h de descans i vam plegar tendes per anar baixant de nou al Glacier Basin Camp. La baixada la vam fer en 2h i els motxillots de 20Kg. El resum del dia són 13h, 1500m de desnivell de pujada i 2500m de baixada. No està malament als pirineus i per sobre dels 4000m és un bon ritme!.
Com a dada d'interès heu de saber que quan vam marxar a les 5 de la tarda del camp Shruman només havia arribat un altre noi que havia fet l'ascensió en solitari. Tots els altres encara continuaven a la muntanya.
Tant l'Anna com jo estem molt orgullosos i satisfets de l'excursió i de com la vam realitzar. Sembla que la preparació que hem seguit aquest estiu a base d'excursions ens ha donat bons fruits. Ara queda veure quin és el pròxim objectiu. Segur, però, que l'any que ve repeteixo el Rainier.
Algú s'hi apunta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada