Crec que ja ha arribat el moment. Fa un temps que ens coneixem, heu llegit les històries del que faig amb el meu temps lliure aquí a Seattle. Ara us tocarà aguantar una disertació científica com cal: ben aburrida i carregada de termes esotèrics. Perquè, sinó, que dimonis hi faig jo a Seattle?
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
(...) Fa una estona que estic davant de la pantalla pensant per on començar a explicar això de la biologia de sistemes (...). Comencem amb algun concepte senzill i evident que exemplifiqui el marc conceptual en el que cal situar-nos quan parlem de “sistemes”:
Imaginem-nos a nosaltres mateixos parlant amb algun amic. És senzill, no? Si pensem en algun amic íntim ens serà facil imaginar quin tipus de conversa tindriem, quines opinions compartiriem i quines no. El que hem fet ara és imaginar-nos un sitema de dos elements, essencialment aillats i de característiques conegudes, i per tant ens ha estat senzill fer-ne un model força fiable. Tot i així segur que compartireu amb mi que no és del tot 100% predictiu, aquest model. Sempre pot passar que algú dels dos estigui de mala llet o hagi tingut una aventura recent que li hagi fet modificar la seva percepció del tema de conversa que tenieu.
Ara intentem elevar el grau de complexitat de la nostra fantasia. Enlloc d’estar amb l’amic sols, hem decidit anar a un concert del Manu Chao amb 20.000 persones més. Podem, ara, imaginar-nos que passarà? I la resposta és si! Segur que si estem en un concert ballarem, beurem, direm més tonteries de l’habitual, ens emprenyarem quan els pesats del costat que no paren de donar-nos empentes o ballarem com bojos quan el Manu comenci a tocar Mala Vida. Fixeu-vos, però que quan fem el nostre model d’aquesta situació utilitzem altres parametres. Ara ja no és tant important que coneguem el que pensa la gent del voltant ni que pensem en les converses que tindrem. Ara utilitzarem altres parametres per fer el nostre model: el fet que és el Manu Chao qui toca, on es fa el concert, si és entre setmana o al cap de setmana..... I de nou podem dir que la nostra imaginació només pot fer un model aproximat i que només prediurà el que realment pot passar amb un grau d’incertesa molt gran. I es que els efectes estocàstics aquí juguen un paper molt important!
La pregunta que sorgeix ara és: en cas que coneguessim totes les persones que van al concert i sabessim que pensen , seriem capaços de imaginar-nos millor que passaria durant el concert? La meva opinió és que no. Estem parlant de diferents nivells de complexitat i resulta que els sistemes de vegades no es comporten com la suma dels seus elements, sino que sorgeixen normes i estructures que van lligades amb el grau de compelxitat (fixeu-vos, sino amb els fractals!).
Després de demanar-vos tots aquests esforços mentals i de fer servir ja uns quants termes cienttífics he decidit que acabo aquí aquesta primera part de la explicació. No voldria pas que se us calentés el cap tant que no poguessiu continuar llegint. Aixi que per acabar us recomano molt fervorosament l’últim CD del Manu Chao i si per casualitat sapiguessiu d’algun concert seu per Barna durant el nadal feu-m’ho saber. Per poder comprobar les nostres hipotesis, està clar!
3 comentaris:
Quins sistemes més xulus q estudies tu!!! M'apunto a aquestAa branca de la ciència fent-t'hi una petita variació; estudiar concerts de Manu Chao no com a sistema, sinó més aviat per sistema. Col·laborem?
ja estic ansiòs per sentir o més aviat llegir la segona part, no se si podré aguantar el neguit de no saber que els hi passa a aquelles 2000 persones que conec i que han decidit igual que jo anar al concert. Ori en serio al final de la nit pillo cacho? Digam algo....
Ara seriosament et recomano un llibre que potser t'ajuda: teoria de la comunicacion humana de Paul watzlavick ( un crack) i per cert si te'l pilles saltat el pròleg.
Nestor
M'ha escrit el mosntre de les galetes! Això és un sistema o és biologia? O és un sistema biològic, que no és el mateix que una biologia de sistemes, o si?
Quin lio!
Firmat: Espinete (que el cabró només es posa el pijama per dormir i la resta del dia va en pilotes pel carrer)
Publica un comentari a l'entrada