A partir d'ara deixaré de contar el temps en mesos i el passaré a contar en anys. Per una banda això farà que hagi de contar una mica menys (12 vegades menys, per ser exactes), però també farà la impresió que passa menys temps. Vull dir que impresiona més dir, per exemple, 17 mesos que no pas dir 1 any i mig i una mica més. Però tan se valen els nombres, la percepció del temps és personal i intransferible i jo tinc la impresió que ja porto aquí molt temps. Per contra però no em sembla que faci tant que he marxat.... curiós, no?
Vull dir que en 1 any aquí m'he organitzat una vida, he conegut gent, he començat una nova feina, he descobert una ciutat i cultura diferents i mica en mica m'he anat adaptant. De tal manera que ara ja no em soprenc cada cop que algú parla amb mi en anglès, faig abraçadesa a la gent en lloc de petons, dic gràcies cada 10 segons i m'he adaptat a altres coses que al principi em deixaven estorat. En canvi quan vaig tornar a casa, per Nadal, i vaig retobar família i amics, em semblà com si no hagués marxat mai, com si reemprengués una conversa aturada feia just una setmana.
Abans de tornar m'entretenia pensant en com veuria Catalunya després d'un any a Seattle. Em soprendria que la gent parlés català pel carrer? M'enfadaria amb els cambrers atipàtics? Ho trobaria tot petit als supermercats? La meva sopresa va ser quan al tornar tot em va semblar la mar de normal.
La meva casa, la meva cultura, el meu cor, estan a Catalunya i caldrà molt més que un any a l'estranger per canviar això.
Vull dir que en 1 any aquí m'he organitzat una vida, he conegut gent, he començat una nova feina, he descobert una ciutat i cultura diferents i mica en mica m'he anat adaptant. De tal manera que ara ja no em soprenc cada cop que algú parla amb mi en anglès, faig abraçadesa a la gent en lloc de petons, dic gràcies cada 10 segons i m'he adaptat a altres coses que al principi em deixaven estorat. En canvi quan vaig tornar a casa, per Nadal, i vaig retobar família i amics, em semblà com si no hagués marxat mai, com si reemprengués una conversa aturada feia just una setmana.
Abans de tornar m'entretenia pensant en com veuria Catalunya després d'un any a Seattle. Em soprendria que la gent parlés català pel carrer? M'enfadaria amb els cambrers atipàtics? Ho trobaria tot petit als supermercats? La meva sopresa va ser quan al tornar tot em va semblar la mar de normal.
La meva casa, la meva cultura, el meu cor, estan a Catalunya i caldrà molt més que un any a l'estranger per canviar això.
1 comentari:
Despres de tres mesos a NY, tinc la mateixa sensacio que tu Oriol imagina't quan porti un any! La veritat es que la capacitat d'adaptacio es increible, pero una cosa si es veritat, tot i desenvolupar-me en un entorn total diferent al del meu pais d'origen i a mes amb tota naturalitat, ara que visc als USA em sento mes catalana que mai.
Petonassos!
Laia
Publica un comentari a l'entrada