Dintre del subconjunt de posts al bloc que podriem anomenar 'viatges' vaig incloent de tant en tant els descobriments que faig tot passejant pel món en general i per Estats Units en particular. Ara toca el torn a Chicago. El cap de setmana passat hi vam anar amb l'Anna. Per a ella era la primera etapa de la tornada cap a casa (per passar l'estiu) i per a mi una escapada de la cotidianitat i una bonica manera de dir adeu a l'Anna per uns quants dies.
Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.
De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.
Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.
Sigui per les raons que siguin, ens vam plantar a Chicago dijous nit. En aquesta ciutat hi viuen uns amics nostres (la Stephanie i el Renau) que ens van acollir a casa seva. Divendres i dissabte vam aprfitat per fer visita de ciutat, turisme del clàssic, amb mapa i camèra i mirant cap a tots cantons amb cara despistada. El diumenge vam sortir de la ciutat i vam anar a la platja. Si, tal com ho llegiu, la platja i això que Chicago no te mar.... Però te un llac el llac Michigan és tan gran que no es pot veure l'altre vora, te onades i platges de sorra, però l'aigua és dolça! Diumenge també vam aprofitar per menjar un bon tros de carn, ja que aquesta ciutat és famosa per ser l'escorxador del païs (en algun moment de la hstòria havia probeit als Estats Units del 60% de la seva carn!). Dilluns vam aprofitar el matí per anar a veure el Institute of Art, un museu molt interessant, ple de Van Goghs, Monets i altres clàssics de l'impresionisme. I finalment vam marxar dilluns al migdia, l'Anna cap a Vilanova i jo cap Seattle.
De Chicago us puc dir que és una ciutat molt espectacular, s'ha fet famosa per la seva arquitectura, i ben bé que s'encarreguen de mantenir-la boníca. També em va agradar molt l' activitat que s'hi respira, molts bars i cafès, restaurants, sales d'art, clubs per sortir i moltes terrasses! (d'aquestes no en tenim a Seattle). Per altra banda contrasta molt amb els barris de la perifèria, on s'hi acumula molta pobresa. També és una ciutat molt segregada, amb els blancs rics i els negres pobres vivint en monts diferents. I parlant de contrastos: el clima. L'hivern passat van arribar als -27ºC i quan hi vam estar nosaltres no vam baixar dels 30ºC, no està mal per l'edat que tenim.
Chicago, juntament amb New York representen molt clarament aquesta actitud tan americana de pensar en gran. De fet aquest és un dels eslogans de la ciutat. Tot està fet a mida gegant, els edificis, la ciutat, les carreteres, els negòcis... També és paradigma de la prepotència humana i de la manca de respecte amb l'entorn. Per posar un exemple, a principis del segle XX Chicago llençava tots els seus residus al llac, i això incloïa totes les sobres que sortien dels escorxadors gegantins de la ciutat. Resulta, però, que el llac era també la font d'aigua potable. Ja podeu pensar que aquesta combinació no funciona gaire bé i el cert és que van passar moltes epidèmies de colera . La solució que van trobar al seu problema no va ser pas reduïr residus, sinó desviar el curs d'un riu i fer un canal de sanejament que desembocava en el riu Mississipi. A partir d'aleshores en lloc de tirar la merda en el seu llac la envien a l'Atlàntic (a milers de kilometres), creuant tot Estats Units i passant per grans ciutats com San Luis, o New Orleans. Ja podeu pensar que els veïns no van estar massa contents, i menys quan van descobrir que a causa d'aquest canal el llac es començava a buidar! Aquesta va ser la causa d'un dels litigis més llargs de la història, Chicago contra tots els seus veïns, al final la ciuta va tenir que fer un sistema de comportes per evitar que marxés tanta aigua del llac, i van fer-lo molt gran i bé i ara és una de les atraccions turístiques de la ciutat. A part d'això Chicago és famosa pels gangsters dels anys 20 i perquè és d'on ha sortit el senyor Obama. I rès més, que no vull aborrir-vos, mireu les fotos que són boníques.
1 comentari:
tres jolies les photos ;-)
a bientot!
Publica un comentari a l'entrada