DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS

Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa li dona dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són iguals amb el dret inalienable a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiments del poble; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la a abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la manera que segons els seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, es clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts; i, malauradament, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigits invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a una submissió e absoluta, és el seu dret, és el seu deure trencar amb aquest govern i establir nous resguards per a la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment de la nostra Nació; tal és ara la necessitat que la obliga a assumir el seu propi sistema de govern. La història de la relació de Catalunya amb Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre la nostra Nació.

En cada etapa d’aquesta opressió, hem demanat justícia en els termes més humils i també de resistència: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un govern el caràcter del qual queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen una imposició, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

No hem deixat mai de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies històriques de la nostra raó de ser com a Nació i el fet de ser con som. Hem apel·lat al seu suposat sentit de la justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc, a repudiar la usurpació de la nostra identitat, que no fa sinó interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i la consanguinitat.

Hem de convenir, doncs, en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics si ens neguen i amics si ens reconeixen.

Per tant, els representants dels Països Catalans, convocats en congrés general, en nom de l’autoritat que ens dona el poble, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes terres unides són, i han de ser per dret, un estat lliure i independent; que quedem lliures de tota lleialtat a la corona espanyola i al govern espanyol, i que tota vinculació política entre nosaltres i l’estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com a Nació lliure i independent, tenim ple dret a ser reconeguts pels estats i les nacions del món, lluitar per aquest reconeixement, concertar aliances i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents.

Paisos Catalans, 4 de juliol de 2009

(Versió de la carta de declaració d'independència dels Estats Units aprobada el 4 de Juliol de 1776 adaptada per Ignasi Roda el 4 de Juliol de 2009 )