parelles fidels

Tot remenant el calaix internàutic de les notícies científiques em vaig trobar amb un interessant article sobre l'origen de la fidelitat. El que em va sobtar d'aquest estudi és la radicalitat científica en les conclusions tradicionals que oferia.

M'explico.

Ultimament està molt de moda donar les culpes a tot als nostres probres gens. Ells són l'origen de la glòria i la misèria que ens afecta. No vull posar en dubte la gran influencia que el nostre genoma te en nosaltres. De fet és ell qui conté les instruccions bàsiques del que som. Però un cop comença el programa genètic hi ha moltes altres variables que afecten el resultat.

En el cas que ens afecta resulta que la fidelitat s'ha estudiat extensament a nivell genètic i de fet s'han trobat correlacions interessants entre gent promiscua i poc inclinada a la monogàmia i certes variants del gen AVPR1, que de forma pomposa s'ha anomenat "el gen de la fidelitat". Per altra banda un estudi molt recent realitzat a Canadà demostra que la fidelitat és una capacitat que s'entrena.

Aquests científics van fer un estudi de comportament amb un seguit de gent. Entre d'altres experiments van demanar als participants en l'estudi que puntuesin quan d'atractives eren certes persones. També van veure com reaccionaven els participants davant d'una seducció directa i com afectava això la seva percepció de la relació de parella que tenien. Els resultats semblen demostrar que davant d'una situació d'amenaça a la relació els homes i les dones reaccionen de manera diferent. Les dones perceven aquesta amenaça de forma més intensa i acostumen a tenir un pla de contingencia per salvar la relació. Això pot ser, per exemple, tornant-se més comprensives amb el comportament del seu company. Per contra els homes no tenen aquesta percepció, no pas perquè estiguin menys compromesos, sinó perquè no s'han preparat un pla de contingència. Si avans de posar a nois en situació de risc se'ls hi demana que es preparin un pla de contingència en cas es vegin davant un possible 'ligue' que amenaci la seva relació aleshores reaccionen de manera semblant a les dones.

Una altra conclusió del estudi és que no només és l'amor el que fa que una persona es mantingui fidel. Un altre factor molt important és la percepció de com la parella afecta les nostres capacitats. Així doncs la gent que percep la parella com una font d'inspiració, d'alegria i d'energia per millorar a nivell personal te molts menys numeros de ser infidel. És lògic, no? Si la nostra parella ens ofereix molt hi tenim molt a perdre si la deixem! Pot semblar una conclusió tonta, però de fet te implicacions molt profundes. Per exemple en un estudi realitzat amb parelles va demostrar que quan una parella participava en un joc col.laboratiu (on calia que els dos membres hi participessin per a assolir els objectius) la seva percepció de satisfacció en la parella augmentava, per contra quan es posava als membres de la parella en una situació que s'entorpien entre ells aquesta percepció disminuia.

La conclusió trencadora de l'article és, doncs, que depen de nosaltres mantenir una relació viva. Si sóm capaços de crear les circumstàncies on estar junts sigui millor que estar sols estarem satisfets de la relació. Per contra si contruim barreres i sentim que l'altre ens impedeix expressar-nos i creixer com a persones, doncs estem condemnant la relació al fracàs. I mentrestant que els gens facin els que vulguin