La percepció de la mida

Aquests dies passats he fet una mica de muntanya per les rodalies de Seattle.

Un cap de setmana l’Anna, el Marc i jo vam pujar els “Brothers” i el següent el White Horse peak acompanyats de dos autòctons, el Martin i el Geof .
Els dos pics ronden els 2000m. Semblen una tonteria, per a nosaltres, grans pirineistes. Però aquí és quan em vaig enfrontar amb el primer conflicte de percepció de la mida.
Les muntanyes del Pacific North West tenen la peculiaritat de saltar del bosc, dens i humit, directament a les glaceres. A més la orografia del terreny és de marcades pendents que surten des de nivell de mar. Si a tot això li ajuntem que els Americans fan parcs naturals de mida XXXL, ens trobem amb excursions a muntanyes de 2000m que desafien el més experimentat dels alpinistes Catalans (com per exemple jo mateix).
Relat curt de les ascencions, amenitzat amb alguna que altra foto bonica:

The Brothers, o els germans.

Sortida a 680 peus, després de 3 hores de viatge (amb un ferry pel mig). Les 3 primeres milles (5 Km) transcorren per un camí ben marcat I traçat fins al llac Lena (1960 peus). Travessem el llac I ens enfilem per un senderol ja menys marcat per un bosc d’arbres ancestrals. Després de 3 milles més arribem al “camp site” on dormim. Total del primer dia 10 Km i 800 m de desnivell. 4h de camí.
Al matí següent ens llevem a les 5:30. A les 6 comcencem a caminar bosc amunt fins que trobem les primeres llengües de neu. Ja des d’aquí la neu no ens abandonarà. Ens anem enfilant per pendents dretes que en algun punt arriben als 50º. Sortosament la neu està en condicions i no ens calen els crampons que no hem portat. Finalment entrem en un corredor de roca descomposada que pugem evitant esllevissades. Un cop al coll fem una grimpadeta per…. trobar que ens hem equivocat de cim!

Total que ens toca desgrimpar 5m de paret de III exposat fins a un altre coll i des d’allà ja arribem al cim real.
Sóm els primers del dia! Ens explaiem en la nostra soletat. Sols? Sols no! un chip monk (mena de mussaranya) ens ronda per robar-nos el menjar.
Cim: 2093m, 1 km i 1200m de desnivell des de la tenda.
La baixada es espectacular. Unes esquiades grandioses fins just on acaba la neu, després de camí a la tenda, carregar motxilles i tornar al cotxe.
Desnivell de baixada: 2000m del cim al cotxe, 13,2 Km i 11 hores des de que em sortit de la tenda.
No està mal per l’edat que tenim…
Però això no és res comparat amb el finde següent!!

White Horse
La intenció original era fer el Glacier Peak, però resulta que les pluges de l’hivern es van endur la carretera. Així doncs que canviem l’excursó per anar al White Horse. D’aquesta muntanya no en tinc les dades exactes, però en faré una descripció, tan mateix.
Per començar ens va costar molt trobar el camí, resulta que la ruta estava marcada amb un cartell equivocat. Gracies, però, a aquest despiste de camins vam poder visitar una mina d’aquestes que feien els colons en la època de la febre d’or, amb el carrilet inclòs! Un cop trobem el camí ens comencem a enfilar cap amunt sense aturador. El camí puja molt molt dret i les motxilles carregades amb crampons, piolets, cordes i tendes ens pesen com dos Juanfrans gegants. La cosa no para de pujar en les 4h de camí que fem. Probablement fem uns 1500m (4500peus) de desnivell. Acampem sobre la neu en una clarriana just dalt d’un coll, amb vistes espectaculars al Mont Baker. Sopem tot patint un atac increible de millons de mosquits assassins. Per sort nosaltres hem dut la tenda i alla dintre estem resguardats dels xupassang. Els dos autòctons han estat més agosarats i han vingut per fer bibac, els mosquits no els perdonen.
Al matí següent ens llevem a les 5, esmorzem i reemprenem el camí. La boira ens dificulta la aproximació, primer ens cal baixar un coll i fer una travessa a la cerca d’una canal que ens permeti l’accés al glaciar. Finalment s’aixeca la boira i trobem el pas. Ens enfilem per la neu, ben calçats amb crampons i piolets per pendents de 40º. Quan finalment arribem al coll ens emocionem amb el paisatge. Davant nostre tenim un glaciar que ni en els millors dies del Vignemale! Un circ de neu pura enmarcat per pics escarpats de roca, amb caigudes vertiginoes de 2000m fins al fons de la vall, on podem veure els poblets. Em recorda un xic a Chamonix, però a l’americana i només a 2000m!
Ens encordem per si de cas hi ha alguna esquerda i enfilem glacera amunt. Per arrivar a l’arrimalla ens cal passar per una aresta de neu afilada molt senzilla però estètica. Quan deixem la neu, ens trobem amb una paret equipada amb una corda fixa. Ens assegurem amb un matxard a la corda i acabem els últims 20m fins al cim al més pur estil alpí. Que més es pot desitjar? Neu i roca!!!
La baixada no la detallo tant. Només comentar que els 2000 i escaig metres que fem ens deixen trinxats. Les pendents i el pes de la motxilla es fan sentir. Total 12 hores des de que sortim de la tenda!








Aixi és com he canviat la meva percepció de la mida. A partir d’ara 6000 peus no serà més una cosa de domingueros. Les muntanyes d’aquí juguen en una altra lliga, amb normes diferents i altres estandards. Poden no ser tan altes, però són definitivament més salvatges que no pas al Pirineu. Em caldrà, doncs aprendre el seu llenguatge.